L’exemple de Sísif

Força gent coneix la part més cridanera de la història de Sísif. D’acord amb el mite grec, aquest fill d’Èol i d’Enàrate va ser condemnat pels déus, al món dels morts, a pujar una gran roca muntanya amunt. Quan, després de grans esforços, arribaven dalt de tot, la pedrota rodolava cap avall i tocava recomençar la feina. Així, eternament. Poca gent coneix la causa d’aquest càstig tan sever. Ara no l’explicarem. Només cal consultar, per exemple, el diccionari mitològic de Jordi Parramon per a fer-se’n una idea.

La imatge d’aquest pujar i baixar sense fi és molt potent. Serveix per a explicar, fins i tot, coses que ens passen en l’actualitat. Per exemple, per a fer una analogia amb allò que succeeix a Menorca —també a la resta de les illes Balears i Pitiüses, al País Valencià i, fins a un cert punt, també al Principat— respecte de la llengua i la cultura catalanes. Tot i que també la podríem aplicar, per exemple, al medi ambient, ens centrarem en l’àmbit lingüístic, en què fa la impressió que ens toca viure en primera persona el mite de Sísif.

Una part de la societat sustenta i ajuda a fer el camí de pujada, de recuperació de la llengua. No és una tasca fàcil: el recorregut és ple d’impediments. Aquestes dues legislatures passades, en què se suposa que el context ha estat favorable, tota una sèrie de renúncies i de covardies —a la sanitat, a l’educació, a l’hora de garantir l’exercici dels drets lingüístics dels catalanoparlants, en les polítiques institucionals, en la configuració dels organigrames governamentals…— han convertit la feina de recuperació del català en una mena de calvari. I, malgrat açò (i l’inevitable vent de cara que bufa de ponent), s’ha recorregut un tros important de camí.

Però acaba de canviar la sort —els capricis de la deessa Fortuna són els que són— i tot indica que la roca rodolarà, de cop, cap avall una altra vegada. No sé a quin déu vam enutjar ni de quina manera vam fer-ho, però n’hi ha per pensar que el que ens passa des d’almenys el segle XVIII i els Decrets de Nova Planta —tot i l’excepció menorquina puntual— és una mena de maledicció divina. Per què no podríem ser normals? Que ràpid, a més, que davalla la pedra en aquestes ocasions. Agafa tanta força que la inèrcia l’acaba situant fins i tot més enrere del punt en què havia començat la pujada, més avall de la plana inicial, abocada a l’abisme.

Ara mateix, després de la contesa electoral, s’inicia un període d’involució pel que fa a l’estatus de la llengua i la cultura catalanes a les Illes. És una evidència fonamentada: els programes electorals o, més ben dit, les proclames que els partits que han acabat guanyant les eleccions van deixar anar durant la campanya no deixen lloc als dubtes. Fins i tot, s’han postulat alguns noms per a encapçalar conselleries —insulars i autonòmiques, d’educació i de cultura— amb una trajectòria inequívoca de bel·ligerància anticatalanista. Hi ha qui ho ha fet d’una manera més subtil, però també qui s’ha mostrat més directament destraler. Tots, però, segueixen un mateix objectiu final, al servei del nacionalisme espanyol i la seva visió uniformitzadora de l’estat. I, tal i com han anat els escrutinis, tot fa pensar que dreta i ultradreta s’acabaran entenent, per molt que les properes eleccions estatals els obliguin a construir un relat circumstancial de manteniment de les distàncies.

Si observam com han anat les coses en els darrers decennis, tot fa pensar que estem condemnats a viure eternament la dissort del fill d’Èol i Enàrate: ara la cosa va bé i es fa camí; ara la cosa es capgira i es desfà tot el tram que s’havia avançat. No en sortim. Albert Camus en va parlar, d’aquest mite. Hi veia una imatge potent, l’escriptor algerià, de l’absurd que hi ha darrere de la vida. En arribar a dalt, cal tornar a començar. No hi ha res més humà que açò. De fet, aquest procés inacabable de recomençament dona sentit a la vida i cal adaptar-s’hi.

El mite grec ens mostra el camí i l’actitud a seguir. Com recordava Josep Maria Quintana recentment al seu blog, Sísif «no desisteix en el seu intent de remuntar el pendent, i aquest fet, pres de la mitologia —i dels textos de Camus— s’esdevé una bona metàfora perquè els homes també siguem capaços de remuntar, cosa que no farem si no estem disposats a arriscar-nos». A pesar que la situació no ens és gens favorable, tornarem a emprendre el camí de pujada, de recuperació, a la mínima que açò sigui possible. Una vegada més. I, d’acord amb l’escriptor algerià d’arrels menorquines, fins i tot podríem ser feliços en fer-ho, ja que «la presa de consciència de la pròpia condició, el no optar pel camí fàcil de submissió és el que pot omplir el cos d’un ésser humà. L’ètica de Camus és l’ètica de la lluita, l’esforç i la revolta.»

Ara bé, arribats a aquest punt de l’argumentació, cal parlar d’un altre escriptor que ha tractat el mite i que n’ha tret reflexions molt interessants. Em referesc a Jordi Florit i al seu conte «Sisifet», publicat a la plagueta que acompanyava el recital d’Illanvers de 2008. No en faré un espòiler, però en aquest relat brevíssim Sísif descobreix que, si bé el càstig a què està sotmès és etern, no ho és la pedra que ha d’arrossegar. Així, gràcies a la força de fricció, arriba un moment en què allò que ha de pujar costa amunt li cap al palmell de la mà. Acaba convertit gairebé en no res.

A la llengua li passa el mateix que explica Jordi Florit al seu conte. Es va desgastant. A cada bugada perdem un llençol que no hi ha manera de tornar a recuperar. Una legislatura o dues no són suficients per a refer tot allò que en el període anterior s’ha desmantellat. A més, ve just arribar a mitja costa quan les coses van bé. I, com hem dit, de cada vegada el camí de recuperació comença més enrere. Tal com avisen els informes sobre la salut de la llengua catalana, en un context com el nostre, l’illenc, en què les dinàmiques sociopolítiques són claus a l’hora de superar la minorització lingüística, els quatre o vuit anys que vindran poden ser definitoris pel que fa a la pervivència de la nostra llengua. Poden marcar, fins i tot, un punt de no retorn.

Ara, per tant, més que mai, l’actitud camusiana ens és més que necessària. Davant de la caiguda imminent, cal treballar per atenuar-la al màxim. I, en poder tornar a emprendre la pujada, caldrà maldar per, ara sí, fer el cim i trencar el mal fat que ens acompanya des de fa tants d’anys.

Views: 19