En motiu del 25 anys de la mort de Joan Fuster, Vilaweb ens en va regalar un retrat en forma de diccionari. La darrera entrada porta per títol Whisky i diu «Bec amb una certa, o incerta, discreció, segons les llunes. I fumo molt: fumar i beure són formes de companyia per a un solitari.». Incís. No us espanteu. No ha fumat mai i bec amb moderació i molta consideració. I res ha canviat. Tot i que és veritat que fa un parell de setmanes, un amic em va convidar a un whisky d’aquests escocesos que són una meravella i em va alçar la moral després d’un dia de molta feina. Fi de l’incís. La cita em va impressionar especialment perquè retracta com només ho podria fer ell, la experiència contemporània de la solitud. Jo també visc sol. Visc sol un país que ja és meu però que encara se’m fa estrany. I per molta vida social i molts amics que tengui els moments de solitud sempre hi són.
La solitud és un problema creixent en les nostres societats. Som cada més els que vivim sols, sense fills, lluny de casa. Segons el darrer cens, al Regne Unit hi ha 7.6 milions de persones que viuen soles, és a dir un 12% de la població. I serien moltes més si els preus dels pisos no fossin tan cars. Cada vegada són més els joves que viuen sols però dins un pis compartit. L’experiència de la solitud no és necessàriament dolenta. Hi ha moments de solitud que són meravellós i necessaris. Els meus preferits són el dissabte matí tot berenant amb música posada i també l’horeta de platja els migdies d’estiu amb una bona novel·la. Solitud vol dir la llibertat de fer el que vulguis quan vulguis. Tanmateix, ser l’amo de tu mateix té un preu. Per mi el pitjor és que ningú et demani com ha anat el dia. El dia que estàs baix de moral no hi ha ningú a casa que et faci una abraçada. No tens ningú que t’organitzi la vida, que et digui el que has de fer, o que et sorprengui amb un bon sopar. La solitud et condemna sovint a la pitjor de les companyies que és la teva.
El que m’impressiona més de la cita de Fuster és la materialitat de la companyia. Alguns adopten un ca, els avis llegeixen el diari, els lletraferits es fan acompanyar de llibres, molts fumen, altres xategen. En el meu cas, jo no podria viure tan lluny de casa sense la companyia del mòbil i de l’ordenador. Abans que s’inventessin els mòbils, Fuster ja ens parla de com els adolescents els usen, per sentir-se més acompanyats, ben connectats. Els mòbils són una eina postmoderna de connexió i companyia. Si haguéssim d’allargar la cita de Fuster, el més lògic seria parlar de la importància creixent de les habilitats socials en un món sense aixopluc familiar. Només et deslliuraràs de la solitud si et fas estimar, si ets un dinamitzador social. Organitzar un sopar, un viatge, telefonar a un amic, són pràctiques absolutament imprescindibles quan un viu sol. No sóc una persona amb un especial carisma. Tanmateix un no té més remei que desenvolupar aquestes habilitats. Una vida social rica porta temps que no sempre tenc.
La solitud no és un problema només pels que vivim sols. Són molts els que se senten sols tot i estar sempre rodejats de molta gent. I és que l’experiència de la solitud no té a veure amb la manca de gent – vivim rodejats de gent sempre. Té més aviat a veure amb l’estranyesa vers els altres, una estranyesa que augmenta amb la destructuració de la família contemporània. No hi ha res més semblant a la solitud que l’experiència de la multitud. Hi ha molta gent que se sent sol fins i tot en el context d’una família. La dona que se sent esclava de la casa amb dos fills petits mentre l’home es passa el dia a la feina, l’home que ja no estima la dona però no sap com dir-ho. El fill incomprès que no vol fer el que els pares voldrien. I perquè no l’alumne “diferent” que només troba rebuig dins el galliner d’una aula. Són tantes les situacions on tots ens sentim sols. Sovint quan em sent més sol és quan estic amb altres. En aquest sentit un dels reptes de la societat contemporània és la de generar afecte dins aquesta multitud.
La cita de Joan Fuster no només tracta de la solitud. També parla d’un home que no encaixava en els esquemes heteronormatius de la postguerra i que, per tant, estava condemnat a viure sol i en el més profund dels silencis. Ens parla d’un home que, com tants d’altres, trobava la companyia nocturna en els llibres, i les carícies en el Whisky. No sóc cap expert de Fuster, ni tan sols en sóc un bon lector. Ara bé i tal com hem comentat tantes vegades amb en Toni Mestres, trob a faltar una lectura Queer de Joan Fuster i de tants altres mestres de la literatura catalana. Perquè no tot ha de ser norma ni cànon. Una obvietat. No és parla mai obertament del Fuster Queer perquè ell tampoc no en va palar mai. El motiu no el sé, encara que me’l puc imaginar. Una conjuntura. Si Fuster lleguís aquestes ratlles és molt possible que em dediqués un mig somriure. Vols dir Pau que no en vaig parlar mai? Ell que era una persona molt irònica sabia dir sense dir res, i la cita n’és un bon exemple. Tal com deia fuster en una altra cita, “Contra el bé i contra el mal –contra les pretensions de l’un i de l’altre– només tenim una defensa: la ironia.». El whisky de Joan Fuster no es pot entendre sense la ironia
És rellevant que un dels pares intel·lectuals de la catalanitat passi per queer? Fins a quin punt és la sexualitat un element important a tenir en compte quan parlem de gent com Joan Fuster? Més enllà del cas concret, que no conec prou per parlar-ne a fons, no fa falta gratar massa per adonar-se que donem molta més importància a unes experiències vitals que d’altres. Parlem molt, per exemple, de la importància de l’exili o la repressió en l’obra d’un autor però no de la seva sexualitat en un context de forta repressió. La catalanitat ha estat sempre molt més respectuosa amb la diferència que els nostres veïns. Tanmateix, ha pagat un preu molt alt per aquest respecte que no és altre que el silenci i la solitud. No hem tingut mai cap problema que un dels nostres pares intel·lectuals fos queer i això és molt bo, però se’ns escapa la importància que va tenir la “diferència” en la seva obra, com la va condicionar. No volem fer distincions per raons d’orientació sexual, però de ben segur que l’experiència de l’homosexualitat en un context de postguerra ha de marcar profundament qualsevol cosa que facis encara que no en parlis directament.
La solitud, per tant, no només té a veure amb la incapacitat social d’un mateix sinó també en els esquemes normatius de la societat que institucionalitzen unes maneres de relacionar-se mentre en dificulten d’altres. Per sort el món de Joan Fuster ha canviat molt, i la seva experiència vital és avui inimaginable. Tanmateix la solitud no fa més que augmentar. És el preu que paguem per viure en un món tan fluid i canviant. Un món sense xarxes.
Views: 1