Aquests dies estic llegint, molt a poc i en bones, perquè els continguts de l’obra són especialment densos (tant com interessants alhora), el llibre El gran código, de Northrop Frye, que porta per subtítol «Una lectura mitológica y literaria de la Bíblia». Finalment, hauré resolt un deute que tenia pendent des de fa massa anys: abordar aquesta obra que, ja fa una raig de cursos acadèmics, em va recomanar Miquel Àngel Maria (i que, com tantes altres que m’ha donat a conèixer, he anat llegint i gaudint: senyal que els títols triats tenien al darrere un molt bon criteri). De fet, estic passant per un període en què la cultura bíblica forma part de la meva quotidianitat. No és la primera vegada que em passa i, de fet, ja n’he parlat aquí mateix. Potser aquest interès pot sorprendre la gent que sol associar el llibre de llibres a un àmbit molt restringit, relacionat concretament amb la pràctica de la religió catòlica (ni tan sols la cristiana en general). L’ús que faig del material bíblic, però, no té res a veure amb el vessant confessional i sí amb el professional.
Ho faré curt: el coneixement de la Bíblia és fonamental per poder fer feina de filòleg com toca. En llegir-la i abordar literatura crítica que en parla, no estic fent altra cosa que intentar millorar la meva formació professional. Record com, amb tota la raó del món, Maria Campillo, a la universitat, insistia amb el fet que —ni que fos a l’estiu i per parts—, l’havíem d’acabar llegint perquè, sinó, ens passarien per alt molts referents literaris de les obres que estudiàssim: Mercè Rodoreda, sense anar més enfora i per citar un cas ben conegut, construeix La plaça del diamant a partir de l’ús de materials bíblics (a partir del mite de la culpa i de l’expiació). En alguns autors, la influència és evident i explícita. En Blai Bonet, sense anar més lluny, aquest bagatge és fonamental. No es pot gaudir a fons de la poesia, la narrativa i els dietaris del santanyiner sense tenir en compte aquest bagatge. Per exemple, per citar-ne la darrera lectura bonetiana que he fet, és un esforç inútil acarar-se al Memorial de Setmana Santa sense conèixer els Evangelis. Per cert, aquesta obra, rescatada per AdiA Edicions, és deliciosa. Una meravella. En altres casos, el substrat bíblic és més subtil, però en detectar-lo enriqueix la lectura, n’eixampla les perspectives. Molta gent desconeix les connexions entre Moby Dick, de Melville, amb l’arca de Noè —al vaixell Pequod hi ha un mariner en representació de cada ètnia humana—, amb Jesucrist —Ahab— i amb el Calvari —la mort violenta del capità—, a més de la presència de la balena, un animal que apareix originalment a la història bíblica de Jonàs, que hi va passar tres dies castigat perquè no va acceptar l’encàrrec diví d’anar a predicar a Nínive (per cert: no us recorda açò la història de Pinotxo, creada per Carlo Collodi? Bingo!). Per cert, Nabí, el gran poema de Josep Carner, també s’hi inspira directament.
La Bíblia ha condicionat la manera de pensar a occident i, per tant, la cultura que s’hi ha generat en els darrers dos mil·lennis, per la qual cosa, és un factor bàsic conèixer-la per a poder entendre i estudiar el món occidental, del qual la literatura n’és una part fonamental. Per aquest motiu, com he dit, llegir-la és, per lògica, part de la meva professió, ni que sigui per poder entendre la cosmovisió des de la qual s’ha escrit qualsevol text dels darrers vint-i-un segles, com a mínim. I, tot i ser una mena d’obligació professional, s’ha de dir que no és una activitat que faci a contracor perquè, la veritat, aquest llibre (que he llegit parcialment, tot i tenir ben clar que algun dia acabaré acomplint la recomanació de Maria Campillo), i la lectura d’alguns textos de literatura acadèmica que hi giren al voltant, m’han proporcionat molts moments de gaudi intel·lectual, a més d’alguns bons fonaments per a abordar temes relacionats amb la filologia.
Açò és el que està succeint amb la lectura de l’assaig del crític canadenc Northrop Frye, de la mateixa manera que va ser un gust, a les classes de Literatura Universal (que esper reprendre algun dia), treballar amb els alumnes les connexions de la Bíblia amb les arts plàstiques, d’una banda, i amb la música, de l’altra. Sobretot quan en descobrien referències allà on menys s’ho pensaven: a les pistes de ball dels anys setanta —la lletra de «Rivers of Babylon», de Boney M, és un plagi del salm bíblic 137—, a l’energia i distorsió del heavy metal —«Shadow of death», de Megadeth, parafraseja també un salm, en aquest cas el 23, que resulta ser el mateix del qual citen un vers els rapers Coolio, tot just començar «Gangsta’s Paradise». La llista, sense haver de recórrer a la música clàssica o al gòspel, no acaba mai: Bob Marley, U2, Slayer, Iron Maiden, Leonard Cohen, Barón Rojo, Johnny Cash, Pixies…
La lectura de l’assaig de Frye, a més, gairebé ha coincidit amb el fet que, gràcies a la comunicació que va llegir Joan Febrer a la Jornada d’Estudi i d’Homenatge dedicada a Mossèn Josep Salord i Farnés (el passat 7 de juliol), he descobert un nou text bíblic que intenta explicar, mitològicament, el perquè de la diversitat de les llengües damunt de la terra. El primer, el més conegut i que, per tant, ja tenia present, és el de Babel (Gènesi 11, 1-9), que ve a presentar la construcció de la torre com un desafiament, fruit de la supèrbia humana, que déu castiga amb l’aparició de llengües variades damunt la terra, amb la qual cosa s’assegura que els humans no es puguin tornar a posar d’acord entre ells. Si, al principi, «es parlava una sola llengua i es feien servir les mateixes paraules», la condemna implica «posar la confusió en el llenguatge de tota la terra». Aquí, en efecte, la diversitat lingüística és presentada com un element negatiu. M’imagín que els promotors principatins del Foro de Babel, ja fa uns anys (tot i que els noms dels implicats són ben actuals: Francesc de Carreras, Albert Boadella, Félix de Azua, entre d’altres), eren plenament conscients de les connotacions que aquest nom tenia, ben contràries a la defensa del plurilingüisme (que, a la pràctica, era allò que promovien i promouen) i al respecte de les llengües minoritzades. El mite, en aquest cas, funciona a la perfecció per a explicar fets de l’actualitat.
Gràcies a Joan Febrer, com he dit, he pogut conèixer l’existència d’un fragment dels Fets dels apòstols (2, 1-13) en què la diversitat lingüística és presentada en un sentit totalment oposat al que tenia en el mite babèlic de l’Antic Testament. Així, tal i com explica la narració neotestamentària, a totes les persones que s’havien reunit el dia de Pentacosta, «se’ls van aparèixer unes llengües com de foc, que es distribuïen i es posaven sobre cada un d’ells. Tots van quedar plens de l’Esperit Sant i començaren a parlar en diverses llengües, tal com l’Esperit els concedia d’expressar-se». En aquest passatge, es vincula el naixement de l’església amb la diversitat de les llengües, fet que es presenta, per tant, com a totalment positiu. Aquest és el sentit que, més endavant, van recollir alguns autors de la patrística, com Sant Agustí o Fulgenci de Ruspe, en el seus textos. Northrop Frye també en parla, d’aquest tema, ja que considera que, a diferència del que passa amb l’Alcorà o amb la tradició talmúdica o cabalística dels jueus, en què la religió ha anat lligada a una única llengua, la Bíblia s’associa a la traducció i, per tant, a la diversitat lingüística. Segur que aquests continguts no els tenen presents aquelles persones que encara demanen que se’ls parli en cristiano, com si la llengua de déu fora la mateixa que emprà Cervantes.
De fet, els dos mites bíblics, que exposen des de posicions antitètiques un mateix fet, l’existència de les llengües, va servir a Joan Febrer per explicar el context difícil, el del franquisme, en què Josep Salord i Farnés va haver de d’argumentar a favor del català com a llengua pròpia de Menorca (i no el castellà, com volien altres sectors addictes al règim, no únicament des de l’església) en un moment en què el concili Vaticà II havia obert la porta a substituir el llatí de la litúrgia per les llengües «vernacles», la qual cosa va significar que, en plena dictadura, és a dir, en un moment en què els usos formals de la llengua catalana estaven prohibits i perseguits, des d’uns determinats sectors de l’església catòlica es lluitàs per recuperar-los, cosa que, efectivament, es va aconseguir, gràcies a la tasca, entre d’altres, del senyor Pepe. Aquesta és una més de les fites de la història cultural i lingüística de l’illa que, sense disposar de coneixements bíblics, és difícilment interpretable des del present.
De la lectura de l’assaig de Northop Frye, n’han sorgit moltes reflexions. Bon senyal. He volgut compartir-ne algunes amb els lectors d’aquests xalandrots. Pens, però, que els que han arribat fins aquí es mereixen el meu agraïment més sincer, bàsicament perquè els continguts del text són força densos, de la qual cosa som conscient, però aquesta vegada ha vingut així (de fet, el reconeixement se’l mereixen totes aquelles persones que, en un moment o altre, han decidit llegir les coses que escric). Ho deixaré aquí, però, perquè he d’intentar discernir com és que la Bíblia està escrita emprant un nivell de llengua que el crític canadenc anomena querigma (kerygma), un tipus especial de retòrica que s’associa a la revelació (i amb què es supera l’escriptura metafòrica i metonímica, típica de les èpoques històriques en què es va escriure aquest llibre, recordem-ho: dos mil anys va durar-ne la composició escrita). Molt interessant, tot plegat. I complex.
Views: 3