A l’hora d’escoltar música, com passa amb la lectura, les tries solen ser força atzaroses. Hi intervenen una sèrie de factors, variats, que fan que en un mateix dia hom pugui escoltar coses molt variades i, en soldemà, les audicions siguin totalment diferents. És així com ha de ser. Ara bé, de tant en tant ve de gust, en un intent de racionalitzar una experiència que és bàsicament emocional, posar-hi un poc d’ordre i introduir un criteri de caràcter historiogràfic a l’hora de seleccionar aquells treballs discogràfics o, senzillament, les cançons amb què passam bones estones.
Per a fer-ho, per sort, hi ha a l’abast una quantitat ingent de recursos. Una primera manera d’endinsar-s’hi, de la qual ja hem parlat en aquest blog, és matriculant-se a un curs d’història del rock —a Menorca, per sort, ja fa un parell d’anys que les escoles d’adults ofereixen la possibilitat de cursar-lo. A més, també hi ha, sempre, els llibres, com per exemple, d’entre els darrers que he llegit, la gairebé acadèmica i, per tant, detalladíssima Historia del Rock. El sonido de la ciudad, de Charlie Gillet (Ma Non Troppo, 2008) o la sociològica Generación Hip-Hop de Jeff Chang (Caja Negra, 2017), traduïda a un deliciós castellà d’Argentina, obres que permeten abordar dos gèneres de la música popular del darrer segle des d’un punt de vista en què solen quedar força clares les relacions de causa i efecte que els han fet evolucionar, uns detalls que, evidentment, no es poden percebre en les escoltes aleatòries del dia a dia.
El paper es pot complementar amb recursos audiovisuals. En aquest sentit, tenim a mà i són força útils els documentals (tenc pendent, quan sigui possible, donar compte de la sèrie Metal Evolution, centrada en la història dels sons més feixucs i metàl·lics del rock) o, beneït invent, els podcasts, la versió millorada de les cintes de casset en què gravàvem programes de ràdio en el plistocè. Gràcies a la tecnologia, ara és possible escoltar-los en qualsevol moment, sense necessitat de sintonitzar cap emissora a l’hora concreta en què els emeten. De fet, ja se’n fan fins i tot per a ser escoltats directament en format digital. En aquest sentit, és imprescindible «Rock and Roll Highschool», que ofereix RNE3 a la carta, un programa en què, setmana rere setmana, durant sessions d’uns cinquanta minuts (en duen gairebé una cinquantena i tot just acaben d’encetar els anys setanta del segle passat!), Diego RJ s’encarrega d’aprofundir, des d’un punt de vista cronològic, en els diferents gèneres i subgèneres que conformen la gran teranyina del rock.
Hi ha un altre programa que, en format podcast, permet fer un exercici semblant, tot i que no cronològic i en un àmbit geogràfic molt més reduït. A «Maquetes», Pedro Sánchez Tuomala exerceix el seu apostolat rocker fent proselitisme i recuperant de l’oblit alguns dels grups musicals que han format part del mapa sonor illenc. L’escena és més petita i modesta, és ver. Si és important, però, ho és pel fet que és la que he viscut de més a prop (almenys una part d’ella), durant molts d’anys. Escoltar els podcasts emesos per Ràdio Far, la ràdio cultural de Menorca, no deixa de ser un exercici de nostàlgia, típic d’aquells que ja tenim una edat. És així, però no del tot, perquè no només es tracta d’arqueologia sentimental: conèixer la música que s’ha fet i es fa a Menorca, estar-ne al dia, és, encara avui, un dels meus interessos culturals. És actual, no només retrospectiu. Tampoc no es pot obviar que, gràcies als diferents grups que han explicat la seva història en aquest programa, ha estat possible posar en ordre —racionalitzar també cronològicament— una escena musical que vaig viure de manera molt directa, sobretot durant l’adolescència, però també en tornar a l’illa, després de l’etapa universitària, en un procés que inclou la descoberta dels precedents i les continuïtats d’aquells anys centrals del procés.
El meu primer contacte conscient amb la música pop o rockera menorquina va coincidir amb la publicació del disc compartit entre Ja t’ho diré i Ferris (1990) o, un poc més tard, amb la publicació del senzill «Cabells negres / Lluna blanca» de Pasaje Secreto (1991), uns anys en què, si la memòria no em falla, rodaven també pels escenaris illencs grups com A Bordo, tots ells amb una proposta que no coincidia amb els meus gustos de l’època, molt més elèctrics. A l’hora de fer-ne memòria, justament, ens trobam a l’època en què acaba el recorregut històric que Sixto Cabiró fa a la seva imprescindible Enciclopèdia de la història dels grups musicals de Menorca (1960-1990) i, en aquest sentit, manquen fonts bibliogràfiques amb què construir-ne el relat, malgrat l’ajuda inestimable que suposen el completíssim web Música menorquina de Bep Cardona i els testimonis personals de la gent que hi va ser a l’hora de reconstruir aquest mapa sonor.
Si un grup em va inocular el verí del rock, gràcies sobretot als seus concerts (i a una primera maqueta homònima, molt artesanal, gravada en una TDK, amb la coberta fotocopiada, que vaig comprar a Groc un dissabte matí — una de tantes botigues de discos que hi havia a Maó—, a la qual en va seguir una altra, un poc més ben editada, En la barra, de 1992), va ser Nit Seca. Durant uns anys, no només però sobretot a l’antic claustre del Carme —amb el pou al mig del recinte i l’escenari aferrat al cap de cantó més proper a la plaça del Príncep—, vam poder viure molts concerts d’aquest grup maonès (a base de temes propis i versions, que cantàvem con si ens hi anés la vida: «Nit Seca», «Tormenta de verano», «Magnética», «Noche de Rock ‘n’ Roll», «Banzai»…). Sols o acompanyats. I, gràcies a ells, el ventall musical es va anar eixamplant: Manner’s, Més Canya, Estropici, Cannabis Core, Dear, Punxa, Eskak al rei…
Ara bé, ha estat molt després que, per un motiu o altre (gràcies a «Maquetes» el procés continua en marxa), he anat reconstruint i coneixent l’escena que hi havia abans dels noranta a l’illa, de la qual només en tenia indicis en el millor dels casos. No la vaig viure de primera mà per una qüestió d’edat, però hi he pogut situar propostes com les de Sicora, Maladie d’amour, Cozina Kanibal o Lasser. No en vaig tastar el directe (només els darrers, el rock guitarrer dels quals em van encantar, fa un parell d’anys, en un pavelló gairebé buit). Gràcies, però, a les gravacions de l’època, les he pogut gaudir i valorar ara.
També, gràcies al podcast de Sánchez Tuomala (que hi ha donat peu) he pogut posar un poc d’ordre a l’escena que es va desenvolupar per aquí durant els anys en què vaig viure entre Barcelona i l’illa, a l’època universitària, quan grups com MTP, Malas Artes, Deja-vu, Trilobites, Los Gallos, No Tocar i d’altres van viure els seus anys d’esplendor i glòria, a més d’acabar de copsar el paper que hi van jugar, una vegada establert definitivament aquí (i quan ja no en feia un seguiment tan militant), formacions com Smiling Iguanaz, Puretones, Cathequesis, Kore Style, Dalt s’era, Espina i tota la resta, en una dèria que ens mena fins a l’actualitat, en què el panorama i les dinàmiques són molt diferents.
Aquest exercici, gràcies a la perspectiva que la distància ha permès establir respecte d’allò que vaig viure directament, la qual cosa permet de veure-ho amb uns altres ulls, no deixa de tenir un gran interès sociològic. Defuig estrictament l’àmbit musical. És interessant, per exemple, constatar la importància que la música va tenir com a eina de socialització entre els joves menorquins en una època en què les ofertes d’oci eren reduïdes, en què no hi havia pantalletes. El més normal del món per a molta gent era formar part d’un grup: trobar-se de manera regular per fer un poc de renou i passar-s’ho bé, normalment sense gaires pretensions més (imaginau-vos com anava la cosa que jo mateix vaig formar part d’un grup, com una cosa fins a un cert punt normal: vaig animar-me, durant uns anys, a fer renou amb els tambors, tot i que, per sort, prest ho vaig deixar anar).
En aquest sentit, com explicava el músic Xavi Martí, a Ferreries, a una nau dels afores de la població, als anys noranta hi assajaven una caterva de grups. Segurament, la música era la forma d’oci principal del jovent del poble. Per gust. No sé fins a quin punt (segurament, açò que dic no té cap mena de fonament) aquest fenomen s’explica perquè en les dècades anteriors, dalt de s’Enclusa, va haver-hi una base militar nord-americana i els soldats hi van fer arribar sons que, durant la llarga nit del franquisme, eren de difícil accés per a la resta del territori. La hipòtesi explicaria perquè durant molts d’anys aquesta població va ser una mena de reserva espiritual de la música moderna de l’illa, el lloc amb més peluts per metre quadrat de Menorca.
També, i com a conseqüència d’aquest procés de socialització, per a molts de joves va esdevenir una forma d’oci habitual anar de concerts. No seria agosarat dir que, en més d’una ocasió, qui ocupava l’escenari era el menys important, l’excusa perfecta per ajuntar-se amb la colla i passar una bona estona. Qualsevol lloc era bo, en aquest sentit, i es feien actuacions en tota mena d’escenaris. A més dels convencionals (carrers i places, pavellons esportius, teatres, bars i pubs), les actuacions es podien desenvolupar en espais tan exòtics com una cova excavada en el marès, una nau en un polígon industrial o, fins i tot, en un galliner (per la zona de Sant Lluís, per exemple, n’hi havia uns quants que s’havien reconvertit en locals d’assaig i en què, de tant en tant, s’hi feien saraus). Hi ajudava el fet que, en aquells anys, organitzar aquesta mena d’esdeveniments era molt més fàcil que no pas ara: permisos, els mínims (i gairebé sempre de paraula); res d’assegurances, ni d’artistes donats d’alta a la seguretat social. El paradigma era totalment diferent.
Un altre tret interessant que caracteritzava l’escena dels anys noranta i primera dècada del segle XXI era el fet que la majoria de grups basaven el seu repertori en temes propis o, si més no, aquestes composicions hi tenien una presència significativa, per la qual cosa les versions, tot i que se’n feien, no n’eren les protagonistes absolutes. La música, per tant, era entesa també com un exercici de creativitat, gràcies al qual els joves podien expressar una part de les seves inquietuds. Mitjançant l’art. Fer versions podia ser una bona manera d’aprendre a fer anar els instruments. A la mínima que la cosa començava a rodar, però, apareixien els temes propis. Actualment, el mètode és un altre radicalment diferent: els pocs músics que hi ha són gent que aspira a la professionalització (fer música és una manera més de guanyar-se la vida), la qual cosa l’empeny als repertoris basats en els gustos majoritaris, és a dir, a les versions. L’auge dels grups de tribut n’és un exemple clar.
Finalment, aquesta perspectiva historiogràfica i sociològica, també posa de manifest altres detalls significatius. Ja hem vist que l’escena menorquina era generalment casolana, que fer música era una manera que tenien els joves d’entretenir-se i de manifestar la seva creativitat. El resultat era un panorama molt ric, però alhora variable i efímer: hi havia molts de grups, amb músics amb més ganes que no pas competència amb el seu instrument, però eren formacions de vida curta, amb pocs concerts i, normalment, amb un número molt migrat de gravacions. I, quan hi eren, amb una qualitat que deixava molt que desitjar. Maquetes. Per sort, Sonostudi, l’empresa que sonoritzava gairebé totes les actuacions de l’època, ho va gravar tot i, posteriorment, va fer donació del seu fons sonor a l’Arxiu d’Imatge i So de Menorca. Allà hi ha un tresor. Moltes vegades, la vida de les formacions tenia una data de caducitat marcada. En funció de la dècada, els grups acabaven el seu recorregut quan els membres havien d’anar a fer de soldat (exacte: el militarisme també era i és nociu per a la cultura) o, en desaparèixer la mili, quan se n’havien d’anar a estudiar a fora. És la mateixa plaga que afecta l’esport de base illenc. La fuga de cervells es dona, a Menorca, en aquest àmbit.
Sí que hi va haver algun grup que va decidir anar un poc més enllà i prendre’s la música seriosament, però en aquest cas la insularitat va esdevenir un llast. En el moment que apareixia la possibilitat de fer el salt a la professionalització, amb la possibilitat de fitxar per alguna discogràfica i d’estar en mans d’una oficina de management que garantiria entrar en algun circuit d’actuacions, arribava el moment de posar damunt la taula la necessitat d’establir la base d’operacions fora de l’illa. El dilema. Ja t’ho diré van jugar aquesta carta, establint-se en terres gironines, i la jugada els va sortir bé. Altres grups no van atrevir-se a fer el pas. Implicava massa renúncies i un futur incert que no tothom estava disposat a temptar.
Per sort, com hem dit, algunes gravacions (de tot tipus: bones, regulars, infames) han sobreviscut al pas dels anys. N’hi ha, fins i tot, que són fàcilment accessibles gràcies a les xarxes. Escoltar-les pot ser un exercici interessant. Més d’una conserva intactes el potencial i la frescor d’uns grups que, tot i pertànyer a una escena petita, però digna, com la menorquina, formen part de la banda sonora de la vida de moltes persones. Només cal prémer el play per a comprovar-ho.
Views: 11