Hi ha llibres que demanen una determinada música que els faci de banda sonora. Ara que estic acabant de llegir una obra fonamental de la nostra literatura, que encalçava des de fa anys i que, amb motiu de la reedició que se n’ha fet fa poc, finalment he pogut abordar, aquest tipus de connexions s’han tornat a fer evidents. L’obra a què em referesc és Els catalans als camps nazis, de Montserrat Roig, una lectura immensa, un monument que no té, per cert, res a envejar amb el que, per exemple, ha anat escrivint la meva apreciada Svetlana Aleksiévitx (de qui he parlat elogiosament en altres ocasions), que també cerca testimoniar, a partir de la veu dels protagonistes, els moments estel·lars de la infàmia humana. Idò bé, a mesura que anava passant les pàgines d’aquest volum esfereïdor, he sentit un desig irrefrenable de tornar a escoltar les Leçons de ténèbres del compositor francès de l’època barroca François Couperin. Dos llenguatges artístics diferents, però ben connectats, perquè en ambdós casos les emocions que desprenen són força semblants, han establert un maridatge potent (en el sentit gastronòmic del mot: una relació harmònica entre els dos termes). Moltes vegades els llibres ens menen a la música i a l’inrevés.
Què ho fa, però, açò d’establir aquests lligams? Perquè, ara que hi pens, per la mateixa regla de tres, podria haver connectat, a l’altra punta dels estils musicals, amb el disc Raining Blood, dels Slayer, en què una peça com «Angel of death» té connexions evidents amb la temàtica tractada en el llibre de Montserrat Roig. No ha sorgit, però, de manera natural, la química. Hi ha ocasions en què sembla que els lligams són evidents pel fet que hi ha lectures que expliciten les referències musicals. Aquest és el camí que em portà a Couperin. Fa uns anys vaig llegir, amb una intensitat gairebé malaltissa, Les benignes, de Johnathan Littell, una novel·lassa, el protagonista de la qual (un nazi de mentalitat prou recargolada), en moltes de les pàgines es dedicava a escoltar autors del barroc francès, com Couperin i Rameau. Des del meu poc coneixement de la música clàssica, que no anava ni va gaire més lluny dels noms típics i tòpics, el fet que la novel·la els citàs em va menar, com una obligació, a escoltar-los. Fins i tot, vaig arribar a convertir-los en la música de fons amb què anava fent la lectura, la qual cosa n’intensificava l’experiència. Coses dels maridatges. La connexió va ser tan intensa que, de llavors ençà, cada vegada que m’endins en una obra que toca la barbàrie nazi he de recórrer a les Leçons de tènébres. Així ho he fet, per exemple, amb K.L. Reich, de Joaquim Amat-Piniella, o amb La zona d’interès, de Martin Amis.
Tot i que normalment llegesc amb música de fons, poques vegades es dona una unió com la que acab de citar. M’explic: quan duc els auriculars posats, el que faig és aprofitar la música per crear una pantalla que m’aïlla de tot allò que em pot distreure a l’hora de llegir, de manera que em puc concentrar exclusivament en les pàgines de l’obra. Açò implica, evidentment, un ús instrumental de la música, que realment no escolt. En canvi, amb Couperin i Roig, ambdós llenguatges artístics es complementen en igualtat de condicions, per la qual cosa la lectura s’alterna amb l’audició sense que l’una s’imposi a l’altra.
Podríem dedicar-li molt d’espai, al tema, perquè el món és ple de llibres que ens indueixen a escoltar determinades músiques. Algunes vegades, les referències explícites que apareixen a les obres literàries hi ajuden. Més encara quan el tema que s’hi tracta és musical. Així, Vicenç Pagès Jordà (de qui, per cert, acab de llegir Robinson, una altra obra magnífica d’aquest autor de referència), gràcies a La música i nosaltres, em va fer descobrir David Bowie, un artista que ha acabat formant part de la meva discoteca d’imprescindibles (hi ha ajudat, per cert, la visita barcelonina a l’exposició David Bowie is, una altra meravella, totalment recomanable). També, David Foster Wallace (i Mark Costello) van fer una cosa semblant amb el rap, de la mà del llibre Ilustres Raperos. Aquests són alguns dels casos més recents. Perquè la llista és llarga. Altres vegades, però, els maridatges sorgeixen sense saber ben bé d’on surten les connexions. És el cos o el subconscient qui els demana. Segur que d’entre els lectors d’aquestes divagacions, hi trobaríem experiències semblants.
La relació entre la música i la literatura és un tema que m’interessa, i força. Aquest estiu passat vaig estar temptat de torturar-vos amb una sèrie xalandriera dedicada a proposar una sèrie de maridatges entre literatura i música, a partir d’associacions moltes vegades sense sentit aparent, però nascudes de manera natural i espontània, que vaig concretar en una selecció de trios en què, en un intent de reivindicar la qualitat dels productes culturals menorquins, ajuntava un disc d’un artista illenc amb un llibre de poemes i una obra narrativa d’autors nostrats, amb l’objectiu final de suggerir tríades culturals amb què passar les vacances. En algun cas, el resultat era agosarat. Fins i tot, provocatiu. En vaig fer una llista. Cada setmana, deu en total, havia previst abordar una d’aquestes unions de conveniència, tot dedicant-li un xalandrum. Al final, el projecte va quedar en un no-res i vaig acabar parlant dels formats en què escoltam música. Sí que he recuperat, però, perduda entre les pàgines de la llibreta amb els apunts estiuencs, la llista en qüestió. Potser, en el futur m’anim i reprenc el projecte. De ganes, no en manquen.
Sense que l’ordre hagués de ser significatiu (no es tractava de fer rànquings), el primer disc de la llista era Al forc dels dies, del grup Caponnam, que ajuntava amb els poemes del llibre Entre dues espases, de Margarita Ballester, i la novel·la La mort de l’ànima, de Maite Salord. Tot seguit, i aquí segurament hi havia un lligam històric que justificava la tria, combinava Cançons de Menorca, disc de Traginada, amb Els colors de l’edat, de Pere Gomila, i El preu del marès, de Damià Borràs (de qui tenc pendent llegir la nova novel·la Marès Nostrum). Amoramort, de Guiem Soldevila, acompanyava, amb connexions també em sembla que evidents, els versos d’El salobre, de Ponç Pons, i les Cartes a Josep Pla des de Menorca, de Miquel Àngel Maria; la contundència rockera del Diploma de gran perdedor d’Espina s’adeia amb l’itinerari amorós del Llibre d’amorg, de Tomeu Truyol, i el realisme brut dels relats d’Homus, de Dani Bagur. Xalandria, de S’Albaida (quin nom més curiós per a un disc!) es donava la mà amb Serenor, d’Antoni Moll Camps, i Els Nikolaidis, de Josep Maria Quintana, en una de les propostes més heterodoxes de totes. Pèl de gall i el seu Rock ‘n’ Cresta (que inclou l’himne generacional «José Ramon»), acompanyava Empelts, de Jordi Florit (una de les moltes joies ocultes de la nostra poesia), i Quan la lluna escampa els morts, la punyent novel·la d’Esperança Camps. La música intimista de David Vidal, per exemple a Argila, agombolava els versos de Funàmbuls de llum, d’Edgar Alemany, i les històries desencisades de Blues de novembre, de Bep Portella. Les lletres pròdigues de Jardins de brutes aigües, de Leonmanso, connectaven amb I déu en algun lloc, de Sònia Moll, i la novel·la El laberint de les girafes, de Joan Pons, dues obres en què es tracten, justament, l’oblit de les paraules. L’alegria i el vitalisme de Moviments Salvatges, de Ja t’ho diré, anaven del bracet de la joie de vivre que transmet La sorra calenta, de Gumersind Gomila, i El cant de l’alosa, de Pau Faner. Finalment, Menorca, et dec, de Maria Àngels Gornès, s’unia a altres joies no prou conegudes de la nostra cultura, pel motiu que sigui, com L’illa de les primeres coses, de Biel Pons (amb què va guanyar l’Art Jove de poesia de 2005), i No ho sap ningú, de Nicolau Maria Rubió i Tudurí, una de les novel·les canòniques de la literatura catalana del segle XX.
La llista és, evidentment, incompleta. Només és una mostra d’un panorama molt més extens. Així i tot, potser hi ha alguns noms que us són desconeguts. Preneu-los com a propostes, idò, i descobriu-los, perquè són totalment recomanables. D’altra banda, estic convençut que els lectors d’aquest blog establiríeu altres parelles, altres maridatges, no només entre les obres citades sinó amb d’altres que, pels motius que sigui, no surten a la llista. Segurament, apareixerien connexions força interessants; algunes, fins i tot, sorprenents. Aquesta llista de trenta referències, com s’ha dit, ara per ara no és altra cosa que un projecte més dels que romanen dins d’un calaix. Però denota algunes coses. En primer lloc, que la qualitat de la música i la literatura que es fa a Menorca és evident i no té res a envejar amb el que trobam a qualsevol altra banda; segon, que ambdós llenguatges artístics combinen molt bé: quan provam de maridar-los, els resultats són més que interessants, se’n beneficien mútuament.
Views: 4