Materials d’enderroc: Àngel, l’exterminador (*)

Matar és la cosa més fàcil del món. Hi estem predisposats genèticament. Passa, però, que intentem amagar la nostra part més animal amb la cultura. Si fóssim capaços, com jo he fet, d’evitar els condicionants morals que deriven d’aquesta acció tan senzilla —perquè no hi ha res que ens limiti més, als humans, que ens impedeixi de ser realment lliures, que els valors i els principis ètics—, comprovaríem que l’acció de matar té, fins i tot, un component estètic. És font de bellesa. Alguna gent, des la ignorància, s’escandalitzarà davant de l’evidència de les meves paraules. Ho entenc: són dèbils. Però a la facultat ens ho van ensenyar així. Només cal fer l’exercici de pensar-hi fredament per a copsar-ho. Estem parlant, només, d’acabar amb una vida. D’una cosa tan poca cosa com és una vida.

Per això és tan fàcil prendre-la. Només calen unes mans per a escanyar, tot i que hi ha maneres més refinades de fer-ho. Prefereixo el ganivet. Em recorda la tasca de les Parques. Quan, amb un moviment sec i ferm, faig anar de banda a banda del coll la fulla esmolada del coltell, tallant els fils d’una vida qualsevol, en sento un plaer estètic. No físic: no us penseu pas que estic malalt. El que faig és bell. Amb el tall, un tros de carn es bada, s’obre per deixar anar la sang, per alliberar una vida que romania empresonada dins la caducitat física del cos; com la flor del roser, que s’esfulla per mostrar-nos tota la bellesa que potencialment hi covava. Ben igual.

Però tot i així, ens domina la por a la mort, cosa gens sorprenent d’altra banda. És una reacció lògica davant del misteri. Ens manquen respostes. Per això ens aferrem a la vida, encara que sigui tan poca cosa, una petita treva enmig de la immensitat del buit; una ínfima espurna, necessària però per donar sentit a la mort, perquè no hi ha res que no s’entengui sense el seu contrari. Els elements que ens envolten ens mostren, indefectiblement, la petitesa de la vida, la fragilitat dels éssers. Som grans de sorra en la immensa platja de l’univers, baules ínfimes d’una Vida que es renova constantment. Per això, una vida en minúscula no és res i, alhora, ho és tot. Perquè no tenim res més. Quina paradoxa més pertorbadora. Per això matar ens fa immensament poderosos.

I n’hi ha més: el cos i l’ànima. De l’existència del cos, en tenim evidències clares; en canvi, les coses són més tèrboles quan ens acarem al misteri de l’ànima. Quan la sang raja, borbollant, mentre intenta mantenir el batec d’un cor al qual ha deixat ja de pertànyer, en aquell moment, el plasma que s’escola deixa anar una mena de vapor, un baf gairebé imperceptible que abandona el naufragi del cos. L’heu vist alguna vegada? Jo sí. I genera dubtes. Matar et regala coses com aquesta. Només cal ésser-hi i fixar-s’hi. És l’alè de la vida, que s’enlaira subtil i vigorós alhora, l’ànima?

Qui ho diu, que tenir una llicenciatura en filosofia no serveix per a res? Com, sinó, hauria pogut endinsar-me a escatir la dualitat inextricable o la incògnita del que ve després? Desfer-se del cadenat de la cultura, costa. Per això, la primera vegada és tan difícil. Amb el ganivet a la mà, t’assalten els dubtes, però quan l’instint s’acaba imposant, tot roda fàcilment. Tot. La fulla esmolada, la sang, els batecs…. Saber que aquell cos que es mor, a les teves mans, ho fa gràcies a tu és fascinant, perquè t’interroga i arribes a un estat de lucidesa que sembla sobrehumana.

Ara bé, a partir del quart o cinquè pollastre sacrificat ja no hi pots pensar gaire, en aquestes coses. A l’escorxador ens fan anar per feina.

(*) Aquest és un relat circumstancial. Fa un parell d’anys, en veure la convocatòria del concurs de contes que, cada estiu, organitza Núvol (el digital de cultura), vaig redactar aquest text a la correguda. El van seleccionar i, segurament, algunes persones el van llegir; potser va rebre algun vot i tot. Però res més, perquè d’on no n’hi ha, no en treuen. El millor que en podem dir, del text, és que és curt. Encara el podeu trobar penjat al web del certamen.

Views: 1