—Tenim mitja hora fins que no haguem d’anar a cercar el teu germà. Aprofita i practica amb el patinet. Jo t’esperaré aquí.
El pare s’asseu en un d’aquests bancs de ciment dissenyats per a destrossar esquenes. El fillet, mentrestant, comença a pujar als diversos obstacles. Fa diferents tipus de salts. Al costat hi ha un al·lot d’uns catorze o quinze anys, ros i amb els cabells llargs, amb un monopatí, fent trucs i flips. Arriba una noia, presumptament de la seva edat, tot i que li treu un pam d’alçada. Camina amb l’ajuda d’unes crosses i s’asseu al banc del costat, on hi ha un parell de motxilles escampades, d’aquestes que totes són iguals —de la mateixa marca, vull dir. El noi del monopatí s’hi acosta.
—Vols un cigarret?
—Val.
El pare els observa, convençut que el cigarret acabarà desfet, al palmell de la mà de la noia, que aprofitarà per a mesclar-hi un poc de maria i cargolar-se un mai. Però no. La noia treu un encenedor d’una de les butxaques dels texans i l’encén. En fa un parell de calades abans de continuar la conversa.
—Per què no et rapes al zero?
—Perquè no em quedaria bé. En Pau, que tenia el cabell com jo de llarg, s’ho va fer i està de puta mare. Però a mi no. Creu-me.
—Vaig veure un vídeo de quan eres petit. Amb el cabell curt. I amb ulleres!
—Ostres! Era molt petit, idò.
—Saps? He aconseguit fumar només els caps de setmana. Bé, i aquest. Fins i tot, tenia una taca als dits i ara ja se m’està llevant. Fumava molt, però ara, com que no puc sortir gaire de casa…
La noia fa una pausa. La següent calada és lenta, profunda. El fum de la cigarreta acaba sortint pels narius. Sembla que ja s’han dit tot el que tocava i, durant uns segons, ambdós miren en direcció als obstacles on alguns adolescents estan posant a prova les seves habilitats amb el monopatí, el patinet i la bicicleta. Al final, però, és el noi qui trenca el silenci.
—Esperes en Marc? Quina passada amb la moto! Des que l’ha trucada, vola.
—Quin penjat, en Marc! Estic cansada de dir-li que, si la truca, li està escurçant la vida, que si les fabriquen així ha de ser per qualque cosa. Però bé: té la moto més ràpida del poble. Hem quedat que ens veuríem aquí.
—El problema és que t’aturi la policia i et trobi alguna cosa canviada.
—Què dius? La policia res. El que fot és que la moto dura menys si la fitores.
S’imposa una nova pausa, que els joves aprofiten per mantenir la mirada perduda una altra estona, cap a l’horitzó. Tot seguit, cadascun d’ells treu el mòbil de la butxaca i es dediquen a fer-hi lliscar el dit per la pantalla, frenèticament. Prest se’n cansen.
—Saps que el primer dia de l’ESO vaig seure al costat d’en Marc? Em van fer fora de classe. Vaig acabar plorant, perquè en aquella època era molt bon fillet. I estava gras i tot… Què t’has fet?
—Jugàvem a vòlei, a l’institut. I he posat el peu damunt d’una companya, ja veus. La xarxa estava només a un metre i mig, quan al club la tenim a dos vint-i-quatre. I clar, m’he lluït, tot i que es difícil controlar el cos si et canvien les mides. Perds les referències. Les companyes al·lucinaven perquè me tirava a terra i tot. Sort que ara tenc proteccions per als genolls i els colzes, perquè abans tenia bonys a les cames. El problema és que el club, a la lliga, no va gaire bé. Enguany tenim molta gent nova i, a més, està poc motivada. Juguen com si els obliguessin a fer-ho. I ara, sense jo… Encara va pitjor. Perquè som bona, jo. No ho dic perquè sí. Sinó, no em voldrien al club aquest de Múrcia. O no?
El fillet del patinet s’atansa a son pare, que el contempla des de fa una bona estona.
— Què? Has vist el bot que he fet?
Son pare se’l mira amb una cara amb què el fill ja percep clarament que l’home era, mentalment, molt lluny d’allí, per la qual cosa li demana que se’l miri, que ho tornarà a fer, exclusivament perquè ell ho pugui veure. Agafa embranzida i puja una rampa. Quan baixa, es desequilibra i cau a terra. Quatre al·lots de primer d’ESO que seuen al banc de l’altre costat del parc li demanen si s’ha fet mal, però el fillet s’aixeca i arrenca a córrer damunt del patinet. Son pare ni s’ha mogut. Amb aquesta edat —pensa—, els fillets són de goma, no es fan mal.
Devora de la sortida acaba d’aparcar una moto. El pilot davalla, es treu el casc i s’atraca a la noia de les crosses.
—Estàs fumant?
—Només un. Tranquil.
—On l’has aparcada?
—Aquí devora. Entre aquells dos cotxes.
—No t’havia sentit. Estàvem parlant de tu. De la moto.
—Saps? He aconseguit la combinació perfecta. És impossible que funcioni millor. He vingut pel carrer aquest d’aquí dalt. Me feia molt de pal haver de fer la volta sencera. Saps? Anava a gas baix, a la volta, i un parell de filletes que passaven s’han hagut de decantar. Que fort! L’altre dia vaig anar fins as Castell, saps?, i vaig avançar una cinc-cents. Brutal! Segur que és el nou cigonyal. M’ha costat un ull de la cara trobar-lo, saps? Si no arriba a ser per internet…
—A que no et sap greu que t’agafi la jaqueta i me la posi damunt les cames… Fa fred, ara.
En un altre banc, els quatre al·lots de primer d’ESO seuen un al costat de l’altre. Cadascú amb la mirada fixada a la pantalla del mòbil. Un altre jove s’adreça al noi del monopatí, que està practicant de nou alguns trucs.
—Escolta, no deus tenir un encenedor que funcioni? Per cert, en Flipper s’acaba de fotre una bona hòstia al halfpipe. Ha quedat estès a terra una bona estona. Ha fet renou de buit i tot, quan ha caigut. Però està bé. No s’ha fet res.
El jove dels cabells llargs, la noia de la crossa (amb la jaqueta sobre les cames) i l’al·lot de la moto, enllacen amb el tema.
—Jo vaig caure una vegada. Allà: en aquella rampa. Vaig tocar amb el genoll: tota la força del cos va concentrar-s’hi. Se’m va posar com una pilota de tennis. Vaig estar tres dies a poder caminar. El primer no vaig poder ni anar a l’institut, del mal que em feia.
—A mi, una vegada que em vaig rompre el peroné, a urgències, em van fer seure a una cadira de rodes per dur-me a fer unes radiografies. No podia més del mal que em feia. I, no t’ho perdis, per fer-me la placa em van fer doblegar la cama! Que sàdics…
—I què, com ho duus amb el monopatí? Fa temps que no vens per aquí, no?
—És que amb la moto… Però encara me’n recordaria. Segur.
—A veure? Agafa’l, si vols.
El noi puja al monopatí i fa un parell de moviments de carving. Però tot d’una perd l’equilibri i ha de posar els peus a terra. Ambdós es dirigeixen al banc on hi ha la noia de les crosses. S’hi asseuen.
—Estàs un poc verd…
—Verd? Vermell estic.
—Estàs socialista? T’haurem de posar una ela.
—Una ela? —intervé la noia— Què vols dir?
—Mira: fem un truc. Qui el falla, té una ela. Si torna a fallar, té una o. Si arriba a long, perd.
—I què perd?
—La dignitat.
—Tu no n’has tinguda mai, de dignitat.
—Podries fer-ho amb crosses. Tenc un amic que ho va fer… i de puta mare.
Els quatre al·lots de primer d’ESO han agafat els patinets. Es mouen amb el mòbil a la mà.
—Jordi: grava!
—Espera! Ara: un moment!
—Vine cap aquí. Ho veus, quina velocitat…?
—Ah! Ho havia de gravar? Perdona.
—Ets dalt la parra, cap d’ase!
—Miquel! Lleva’t d’enmig, cabronàs! I tu, com ho fas per agafar tanta embalada?
—Ho tens? Grava!
El pare, des del banc on seu, crida el fill. Quan el té devora li comenta:
—D’aquí a deu minuts hem d’anar a recollir el teu germà. Quan sigui hora de partir no em facis esperar, que ens coneixem. Fes les darreres voltes i estiguis preparat.
— Què estàs escrivint?
— Res fill. Un parell de coses que no vull que se m’oblidin.
El noi de la moto li ha demanat a la noia de les crosses que li torni la jaqueta. S’ha posat el casc una altra vegada i, després d’engegar la màquina, ha partit per allà on havia vingut. El noi del monopatí s’ha cansat de fer tombarelles i torna a seure al banc.
— Escolta. Te’n puc agafar un altre? On tens el foc?
(*) Vet aquí un text inèdit que no és res més que un exercici d’estil. A la pràctica, són uns senzills apunts del natural, un text en què no passa res.
Views: 0