Menorquins per Bilbao

Dissabte passat, a Bilbao, vam berenar al Zuga, un bar del centre històric —un casc antic és una altra cosa: un estri que abans protegia el cap dels soldats. El local està especialitzat en pintxos i apareix recomanat a més d’una guia per a sibarites, cosa que desconeixíem. Vam comprovar fàcilment que la fama era merescuda. L’espai era petit, però acollidor. Per la televisió sonava bona música. El rock frenètic dels italians Giuda, per exemple: un punt més a favor d’aquest indret. No estaven subscrits a la plataforma de pagament i, entre cançó i cançó, botaven els anuncis. Va ser l’únic però que hi podria posar. Al Zuga, hi havia treballat un mercadalenc, fa uns anys. «Muy profesional», en paraules del cambrer que ens va atendre. Va ser ell qui es va adreçar a nosaltres en detectar que parlàvem en català. En dir-li que veníem de Menorca, ens va sorprendre que, a més de no confondre’s d’illa, conegués es Mercadal. És l’únic topònim que va esmentar. Va ser llavors que va dir-nos que havia tingut un company de feina que era d’allà. El món és molt petit.

Vam passejar per Bilbao, dissabte matí. Al final, érem set menorquins fent colla. Els tres que romaníem a Bilbao i els quatre de Basauri. Ens vam trobar cap al migdia. Al centre de la ciutat hi havia un ambientàs. Les festes de San Tomás se celebren de dalt de tot. A Ciutadella, per Sant Joan, no hi ha tanta animació (nota: som plenament conscient del que implica la frase que acab d’escriure, però faltaria a la veritat si digués una altra cosa). Els carrers anaven plens. La gent hi menjava i hi bevia. Que qualque estona plovisqués era un detallet sense importància que no feia canviar els hàbits de ningú. Creuar entre la multitud era complicat. A més de sentir parlar basc amb regularitat, vam detectar molts transeünts que rallaven en català: devien haver vingut, també, al concert de Fermin Muguruza. De mallorquins, per exemple, n’hi havia com a mínim un parell. Eren coneguts: en Toni i el seu germà. Ens havíem trobat, sense cercar-nos, el vespre anterior, rodant pels carrers. Havien trobat entrades per al primer dels concerts. N’hi ha que tenen molta sort!

Rodant pel centre de Bilbao, el matí de dissabte vam ser espectadors d’un concurs d’aizkolaris —quin domini de la destral!— i d’un concert improvisat al carrer en què un guitarrista punk i un trombonista van passar pel túrmix, entre d’altres, temes de Metallica, AC/DC i Kortatu. La gent els anava deixant monedes, generosament, a l’estoig de la guitarra. A pocs metres d’allà, una al·lota que també sonava al carrer, molt més moderna, havia posat un cartellet amb el número de telèfon: acceptava pagaments per Bizum.

Mentre cercàvem un lloc on fer un mos, en Pele va comentar que, abans de trobar-nos, havia entrevistat per a Ràdio Far un mercadalenc que vivia per allà. Treballava a un hotel, de cambrer i, fent ostentació d’una actitud punk a prova de bombes, s’encarregava d’editar un fanzín en paper. Ens en va mostrar un exemplar i era més que digne. En saber-ho, no vam poder evitar de demanar-li si havia fet feina al Zuga. No en vam treure el net, però tot fa pensar que es tractava de la mateixa persona.

A mitjan capvespre, abans d’entrar al pavelló, vam fer temps al bar Hirukoa. No vam ser els únics a tenir la mateixa pensada. A poc a poc, el petit local es va anar omplint de gent. La seva ubicació estratègica el convertia en un punt de trobada ideal. Ho és, habitualment, dels seguidors del Bilbao Basket. En Cice va quedar que es veuria allà amb un antic col·lega seu del País Valencià. Es va presentar amb més gent. Tots ells, personatges singulars. El primer, un valencià establert a Bilbao que, en saber que érem de Menorca, ens va comentar que venia a l’illa i, sobretot, a Mallorca, a impartir formació relacionada amb riscos laborals, cordes i altures. Per una qüestió pràctica, havia de fer els trajectes en cotxe: el material el posava la seva empresa. El segon havia fet el viatge a l’inrevés: era un basc establert a prop d’Alcoi que es dedicava, entre altres feines, a fer tatuatges. Estava molt agraït als valencians perquè al poble l’havien acollit beníssim. Parlava un català macarrònic, per la qual cosa els companys el picaven dient-li que, segurament, era un guàrdia civil infiltrat. Es va sorprendre del nostre valencià quan ens va sentir enraonar entre nosaltres: «en parlam una varietat insular», vam respondre-li. Ho va trobar la cosa més normal del món.

Un cop al pavelló, ens vam repartir. Els afortunats a qui els tocava pista, els quatre de Basauri, van entrar per una porta; els pobrets de Bilbao, amb tres entrades de tribuna, per a més inri separades, per unes altres. A en David, un poc més i seu a la teulada del pavelló, dalt de tot. En Cice i jo vam decidir romandre junts mentre no vingués ningú a treure’ns. El meu seient era a tocar de la pista: vam provar d’accedir-hi, però va ser impossible. Pair-ho va ser complicat. En una visita a la barra, els de pista ens van veure i vam saludar-nos a base de gestos. Una estona més tard, hi van tornar, però ja no s’adreçaven a nosaltres sinó als que seien a la fila de davant. En Pele els coneixia! El món és molt petit. En presentar-nos, va resultar que un d’ells havia viscut un fotimer d’anys a Ferreries, que coneixia en Perronxo i companyia, a més de gent de Cales Coves: n’Andoni! Va arribar a dir-nos que, en morir, volia que escampessin les seves cendres a Binigaus. Tot ell era actitud punk, com va demostrar durant el concert, tot i que no va acabar-lo en pèl, com havia fet a un acampallengua ferrerierenc de ja fa uns anys.

Estrets com a pinxes, mentre cantàvem i ballàvem, va resultar que el company de devora també parlava en català. Qui és que va dient que la nostra és una llengua que no serveix per sortir de casa? El mateix comenten de l’euskera, cosa que Fermin Muguruza s’encarrega de contradir amb una gira mundial que ja voldria fer més d’un d’aquests que canten en la lengua común. No només passarà per Europa i Amèrica, sinó que va penjant el cartell de totes les entrades venudes a un bon ritme. Després de l’actuació, en plena eufòria, vam mirar si en quedaven, de pista, per al concert de comiat, a Anoeta, en aquest cas un camp de futbol, se suposa que més mal d’omplir. Havíem fet tard: tot el peix estava venut.

La llengua. Sempre la llengua. Se’m fa impossible no fixar-m’hi. En Cice, que va estudir basc, va demanar, en la llengua pròpia del país, un parell de cerveses: bi garagardo, mesedez. El cambrer no el va entendre. Una al·lota, que feia coa darrere nostre, se’n feia creus: que uns catalans sabessin euskera i que un basc no, en un esdeveniment com aquell, era un escàndol! Si en tost d’estar fent feina, aquell al·lot hagués assistit al concert, només hauria entès un parell de frases de Fermin Muguruza, les úniques que va dir en castellà durant la vetllada —a més de basc, també va parlar, puntualment, en català. Són aquelles en què, en la llengua de Cervantes, va animar la gent que no en sabés a aprendre euskera. Que aquest fos el bon propòsit de cara a l’any que estava a punt de començar, va dir.

En haver acabat el concert, el centre històric de Bilbao semblava un camp de batalla. Després de dos dies seguits de festa al carrer, els fems s’acumulaven per tot. Pitjor que a les festes de Sant Joan, que ja és dir! Es mesclaven les restes de beguda i menjar, plàstic i vidre, amb el fangueti provocat per la pluja. Es veu que va ploure mentre en Muguruza actuava. Avançàvem cap a un local per fer un mos —el millor kebab de l’estat Espanyol és el del carrer Somera, ens van dir—, i ens vam trobar amb uns catalans que feien broma respecte de la brossa acumulada: «ni un paper a terra», repetien, jocosament. Exacte: ni un paper a terra. Sense cap ou trencat i, per tant, sense truita. Així ha acabat la broma aquesta anomenada procés. Els bascos, en canvi, a la seva manera, fa temps que han desconnectat d’Espanya. No els ha calgut la independència per a fer-ho. N’hi ha hagut prou a passejar un parell de dies per Bilbao per a veure-ho clar.

Views: 59