En funció del context, ens vestim d’una manera o d’una altra. Si hem de ser a casa, ens posam roba còmoda, sabatilles incloses. En canvi, si ens conviden a un casament, ens mudam amb roba de vint-i-un botons. I, a l’hora d’anar a fer esport, ens posam roba cenyida d’espàndex i calçat adequat. En principi, tothom és competent a l’hora de fer la tria i sap què s’ha de posar en funció del context. Amb la llengua, passa exactament el mateix: l’empram d’una manera o d’una altra en funció de la situació comunicativa. Cada vestit lingüístic que ens posam és el que anomenam registre. N’hi ha tants com situacions en què fem servir la llengua, les quals poden ser més o menys formals. Allò que ningú no sol fer és emprar el registre que no toca en una situació determinada: el resultat és xocant, com si ens presentàssim a un casament, a la catedral, vestits amb la roba d’anar a córrer una mitja marató. Denotaria la incompetència de qui ha fet la tria. Aquest paral·lelisme entre la manera de vestir-nos i l’ús que fem de la llengua, el vaig sentir per primera vegada explicat per Francesc Florit Nin, el qual acabava dient que, fos quina fos la roba que duguéssim, informal o d’anar mudat, el que no havíem de fer mai era anar bruts. La correcció, independentment de la situació, era i és obligada: en les vestidures i en l’àmbit lingüístic.
Les llengües, ja que en parlam, es caracteritzen, entre d’altres aspectes, per la variació. Aquest és un fenomen universal (no n’hi ha cap en què açò no passi), que es concreta en el fet que qualsevol d’aquests sistemes semiòtics es manifesta de diferent manera quan és utilitzat pels seus parlants, en funció d’una sèrie de variables: cronologia, geografia, grup social i situació comunicativa. Les tres primeres donen com a resultat les varietats dialectals o dialectes, els quals reflecteixen la identitat lingüística dels grups de parlants (d’on són, de quan són, i en quins grups socials es mouen). Aquests factors, curiosament, no es poden triar (ningú no pot decidir la data del seu naixement ni el lloc on fer-ho). Açò explica que un servidor faci servir la varietat menorquina de la llengua catalana, a nivell geogràfic, del tombant de segle XX i començament del XXI, cronològicament, i amb elements característics que tenen a veure amb els contextos socials en què em moc, la qual és força diferent, per exemple, de la varietat de llengua que feia servir Ausiàs March, situat geogràficament al País Valencià, al segle XV, en el marc social de la petita noblesa de l’època. Tot i les diferències, ambdós som exemples de catalanoparlants.
Hi ha, però, un altre tipus de variació, que depèn de la situació comunicativa (qualsevol moment en què es pot fer servir la llengua), que sí és triada pel parlant, que s’adapta al context en què ha d’emprar-la. Ja hem dit que cada resultat concret d’aquesta adaptació és el que anomenam registre lingüístic. Hi ha una sèrie de factors que els condicionen: el tema (parlar del temps amb el veí és una cosa; exposar els diferents patrons de muda prenupcial dels passeriformes presaharians, una altra), el canal (no és el mateix que la comunicació sigui oral o escrita), la intencionalitat (intercanviar informació difereix, per exemple, de donar una ordre) i el grau de confiança (que condiciona la formalitat del discurs: no és el mateix comentar amb els amics el desastrós partit de bàsquet que va jugar la Penya l’altre dia que, davant d’un jutge, intentar justificar que la convocatòria d’un referèndum no és cap delicte). Si simplificam els registres que en resulten, els bàsics, hem de parlar del col·loquial (temes gens especialitzats, confiança entre els interlocutors, oralitat), el literari, el científic i els registres formals neutres. En aquests darrers, voldria aprofundir-hi, perquè hi ha força malentesos al respecte.
Els registres formals neutres es relacionen amb la comunicació pública generalitzada, la qual cosa els fa ser funcionals, clars i objectius. Normalment, ens arriben per escrit, tot i que també poden ser llegits. No són, per tant, espontanis, com el col·loquial, ni excessivament formals i especialitzats, com els registres científics, sinó que es situen en una posició intermèdia. I són neutres, en el sentit que intenten superar la variació que, de manera natural, trobam en les llengües. Per aquest motiu, estan estretament vinculats amb l’estàndard: és la llengua que s’empra, per exemple, en els informatius dels mitjans públics, en els llibres de text de l’educació secundària, en els manuals d’instrucció dels electrodomèstics…, és a dir, en tot missatge que té com a receptor potencial qualsevol membre de la comunitat lingüística.
L’estàndard no és altra cosa que, com diu Gabriel Bibiloni, una varietat àmplia (comuna), que és utilitzada i acceptada per tots els parlants d’una mateixa llengua. Per tant, es situa per sobre de les varietats lingüístiques dialectals, sobretot les geogràfiques, l’abast de les quals és parcial. I ha de ser neutre perquè tota la comunitat s’hi pugui identificar. Per aquest motiu, és una versió simplificada de la llengua. N’és un exemple el que passa amb l’article determinat. En català n’hi ha tres. A Menorca, per exemple, els empram tots. El principal és el salat (sa cuina). Però també empram el literari (són les dues) i, fins i tot, l’arcaic lo (va ploure tot lo dia). L’estàndard només n’agafa un: aquell que pot ser acceptat per tots els catalanoparlants, en aquest cas el literari, que és comú a totes les varietats. Aquest és el criteri que hi ha darrere de les solucions adoptades per la nostra varietat de referència.
Des del moment, però, que l’estàndard evita allò que és natural en qualsevol llengua, la variació, denota que és artificial. És una creació cultural, el fruit d’un procés anomenat d’estandardització, en què es seleccionen les varietats més neutres d’una llengua, en funció de diferents criteris. Ningú, per tant, de manera natural, és a dir apresa com a llengua primera de manera innata, no accedeix a l’estàndard. Els fillets, a casa, aprenen la varietat dialectal dels progenitors. L’estàndard s’adquireix a una altra banda: als centres educatius. I s’empra, principalment, en uns contextos molt limitats, els que es refereixen a la comunicació pública (tot i que es pot fer servir, per la seva neutralitat, en qualsevol situació comunicativa). Per exemple, l’anglès que s’aprèn acadèmicament, és un estàndard. Els britànics anglòfons, que la tenen com a llengua primera, n’aprenen a casa una varietat diferent a la que nosaltres adquirim a l’escola. Ningú, a Londres, pel carrer, als pubs…, parla en estàndard. Ara bé, si hi anam, el podrem emprar en qualsevol situació i ens entendran. Tothom el coneix: l’han après a l’escola. És el model que escolten, per exemple, a les emissions de la BBC, la televisió pública. Saben quan l’han d’emprar.
Totes les llengües tenen variació, però no totes les llengües tenen estàndard, perquè identificam aquesta varietat amb la norma correcta i l’escriptura. Curiosament, les llengües que s’escriuen són casos excepcionals (l’escriptura és un fenomen cultural: només un petit percentatge de les més de sis mil llengües del món en té). No n’hi ha cap, però, que no es parli, la qual cosa explica que totes tenguin registres col·loquials (aquells en què es fa evident la variació dialectal). En canvi, l’escriptura i l’estàndard es troben en llengües de societats complexes, com la nostra, en què les comunicacions públiques i massives, globals fins i tot, han esdevingut necessàries. Aquest motiu explica que, en situacions de normalitat, conèixer aquestes varietats neutres i formals sigui imprescindible per a la promoció social dels individus (a més d’una necessitat per als nouvinguts que es vulguin integrar en la societat d’acollida). Per a obtenir un títol acadèmic o un lloc de feina, el fet de conèixer una o més d’una llengua, a partir dels seus estàndards, acaba essent un requisit.
De tot el que s’ha dit fins ara es sobreentén que l’estàndard no va en contra de la resta de varietats, sobretot les geogràfiques, sinó que fa la llengua més eficaç i completa. És una manera més de vestir-nos semiòticament, d’acord amb la imatge que hem citat al principi d’aquest text, ni millor ni pitjor, sinó adequada a unes situacions molt concretes en què no podem vestir-nos de manera informal ni, tampoc, de vint-i-un botons. Açò, que és una evidència, sembla que una part de la societat encara no ho acaba d’entendre. En situacions de normalitat lingüística, no caldria anar explicant aquest tipus de coses, però en una realitat com la nostra, en què la llengua catalana és víctima d’un procés de minorització, cal fer-ho, sobretot, per evitar que circulin lliurement missatges que, sense cap tipus de fonaments científics, ens volen fer creure que la mare de Déu era de nom Joana. O que l’estàndard és una mena d’imposició forània que cerca acabar amb les modalitats nostrades (quan és tan nostre com qualsevol altra varietat).
És aquesta manca de normalitat el que explica anècdotes (que, sumades, fan caramull) com la succeïda en la commemoració de la Diada de Francesc de Borja Moll, el passat deu d’octubre, en una taula rodona a l’Institut Menorquí d’Estudis. Al final de l’acte (en què s’havia parlat, entre d’altres coses, de la visió integral que tenia Moll de la seva llengua), una intervenció des del públic va mostrar als ponents la preocupació perquè els fillets petits, a escola, aprenien a dir jo sóc en tost de jo som. Tornava a fer-se present un prejudici lingüístic que, atiat malèvolament des d’alguns sectors gens innocents, es dedica a qüestionar l’estàndard i a presentar-lo com a culpable de la pèrdua de les varietats dialectals pròpies, és a dir, de l’ús col·loquial de la llengua i, també, a convertir el sistema educatiu en l’ase dels cops a qui culpar de tots els mals que assolen la societat. A l’escola, els alumnes aprenen l’estàndard, també el de la llengua catalana. Els usos col·loquials s’adquireixen a casa, al carrer o al pati dels centres educatius. No dins les aules. Per lògica. Si els fillets no parlen el català de Menorca, si no rallen en pla, el problema no és als centres educatius, sinó a fora, allí on la presència d’aquesta llengua és insuficient i subordinada. Curiosament, d’açò, els exorcistes de l’estàndard no en parlen,
La postura dels gonelles, dels secessionistes lingüístics que es dediquen a atiar aquests debats sense fonament (en contra de l’estàndard, en contra del coneixement de la llengua per part dels funcionaris, en contra de la normalització toponímica i en contra de tantes coses), es construeix des de la malícia, amplificada pels mitjans de comunicació afins (a(l) Menorca aquesta situació és clamorosa), que ajuden a magnificar tota la lletania d’afirmacions irracionals i acientífiques que ens regalen una sèrie de llumeneres que, fora de l’insult i l’estirabot, poc més solen dir: la seva única intenció és fer, de la llengua, una arma política. D’altra banda, aquests disbarats són fàcilment i perfectament desmuntables. Només cal una mica d’informació al respecte. I no: no és adoctrinament explicar-ho. És aplicar el sentit comú. No es pot posar al mateix nivell el creacionisme i la ciència, tampoc en temes lingüístics. Cal tenir-ho ben clar.
Views: 11