Començam amb una obvietat: la darrera biografia de Josep Pla és una obra monumental: pels continguts, per l’extensió… La feina que ha fet Xavier Pla, en aquest sentit, és encomiable. De la monografia, se’n poden fer lectures des de perspectives molt diverses. Entre d’altres, m’interessa particularment resseguir l’esforç que l’escriptor empordanès esmerça al llarg de la seva vida a construir-se un personatge. Ho fa, evidentment, gràcies a la literatura. A part de centrar el primer capítol d’Un cor furtiu (Destino, 2024) a aquest aspecte, magistralment redactat a partir de la imatge de qui gaudeix posant-se una roba que no és seva, Xavier Pla ja havia tractat aquests aspectes a la seva tesi doctoral, que es va publicar amb el títol Josep Pla, ficció autobiogràfica i veritat literària (Quaderns Crema, 1997). El títol, en aquest sentit, és inequívoc.
De tot plegat en deriva una segona idea òbvia: una cosa és la vida real i l’altra allò que apareix en una obra literària, sobretot en aquella anomenada del jo. Aquí sol ser molt bo de fer mesclar els dos àmbits en un de sol, confondre’ls. Josep Pla n’és un exemple paradigmàtic. Passa que ell coneixia totalment aquesta identificació en què cauen els lectors i va intentar aprofitar-se’n, sobretot pensant en la posteritat, en la imatge que es faria d’ell qui el llegís quan ell ja fos mort.
Gràcies a Un cor furtiu podem conèixer no només l’esforç ingent que el protagonista va dedicar-hi sinó, també, la consciència que en tenia: Pla va guardar tota mena de documentació biogràfica, fins i tot una part molt important d’aquella que el podria comprometre —tot i que aquí hi ha mancances si més no sospitoses—, perquè un cop mort qualcú acabés posant totes les cartes del joc damunt la taula. O gairebé totes, perquè el puzle resulta incomplet: per exemple, del període de la Guerra Civil, malgrat l’esforç de reconstrucció de la vida de l’escriptor, que es fa a partir de tota mena de fonts, a vegades molt indirectes, hi ha més d’una nebulosa que no ens permet de treure’n tota l’aigua clara. Passa també, per posar un altre exemple, amb tot el que té a veure amb el Mestral, la barca que es fa construir a la dècada dels quaranta del segle passat, en una aventura genovesa que sabem que no acaba bé, tot i que no sabem ben bé com acaba. Tot el llibre ens va acarant la biografia de l’autor amb la literaturització que en fa a posteriori, en una reelaboració que implica, més d’una vegada, diferents processos de reescriptura. Realitat i literatura no sempre acaben consonant. La ficció, aquella amb què els lectors s’acaben imaginant com era Josep Pla, protagonitzada pel personatge, s’acaba imposant en l’imaginari col·lectiu. En aquest sentit, l’actitud de Josep Pla ens pot recordar, aquí, el conegut vers de Bernat Metge: «siats de natura d’anguila en quant farets».
Almenys en vida, amb la construcció d’un personatge literari amb qui compartia nom, cognoms, aspecte físic, caràcter…, l’escriptor empordanès es comportà com aquests peixos llenegadissos, la pell llefiscosa dels quals fa que, a la pràctica, siguin gairebé impossibles d’agafar. El resultat és que la gent arriba a pensar que el Pla de carn i ossos és exactament igual que aquell que apareix a les pàgines de la seva vastíssima producció escrita, sobretot als quaranta-quatre volums de l’Obra Completa que va publicar l’editorial Destino, la dels petits volumets de color vermell.
La lectura d’Un cor furtiu convida també a preguntar-se pel perquè d’aquesta maniobra. Es tracta de protegir la privacitat de qualcú que es dedica a una feina, l’escriptura periodística, que té un clar component públic? Es tractaria, per tant, d’una estratègia amb què, paradoxalment, aconseguiria mantenir les fronteres clares entre els dos àmbits? O és que hi havia la necessitat d’amagar alguns aspectes d’una biografia que ens presenta qualcú massa humà? A partir de tota la documentació que Xavier Pla cita —la major part de la qual recopilada i conservada pel mateix escriptor, com hem dit—, permet de formular-se diferents hipòtesis al respecte: hi descobrim un vessant privat gairebé desconegut fins ara; i moltes coses que segurament —i lògicament fins i tot—, en vida, volia amagar. Per açò, no hi ha per on agafar-lo: com pot ser que mai, públicament, no escrigués ni una línia dedicada a Adi Endberg? Quin paper va jugar, realment, durant la Guerra Civil? Hi cabria la possibilitat que hagués estat, per exemple, un doble agent?
No és Josep Pla l’únic escriptor en què aquest aspecte és interessant. De fet, hi ha casos en què he arribat a llegir obres només per comprovar com l’autor desenvolupa aquesta premissa, com intenta construir un determinat personatge, aquell amb què volen que els lectors acabin identificant-lo. M’interessa, sobretot, quan la maniobra no acaba de funcionar o quan, directament, resulta fallida i el personatge elaborat no resulta creïble. Hi ha, però, un cas pitjor: aquell en què el personatge s’acaba menjant el seu creador, és a dir, quan és l’escriptor que se l’acaba creient, s’hi identifica i, després d’un procés de convergència, es dedica a interpretar-lo en la seva vida quotidiana. D’exemples, n’hi ha més d’un. No cal anar gaire lluny per a trobar-ne. No cal, evidentment, donar noms, sinó constatar l’existència del fenomen. Vist des de fora, no deixa de ser aquesta una situació que pot resultar fins i tot patèticament divertida. No sé si m’explic.
Tot açò, per cert, ho dic, també, pensant en allò que escric en aquest blog. Sobretot, perquè els xalandrots voldrien ser textos de vocació assagística. Encaixarien, per tant, en l’anomenada literatura del jo. Vull dir, per tant, que hi apareix un personatge —qui us parla ara mateix— que s’assembla força a l’autor del text —qui l’ha pensat i l’ha escrit, un divendres capvespre, a la correguda; qui, en alguna ocasió, s’ha trobat pel carrer lectors que li atribueixen fets o pensaments que només li han passat a l’altre. Compartim nom i cognoms. I moltes coses més. Però no sempre les nostres vides coincideixen. Coses que passen en la literatura. Jo no som ell ni ell és jo. No sé si m’explic. De fet, ara mateix, no sabria dir qui dels dos ha fet les reflexions que acabau de llegir. A vegades, també, cal ser de natura d’anguila. No ens confongueu, per favor.
Views: 33