L’altre dia, a Bilbao, mentre berenàvem de pintxos, a l’hora de prendre’ns la comanda dels cafès qualcú de la colla el va demanar amb llet sense lactosa. El cambrer, després d’haver-ne cercat una estona, va contestar-li que n’havien tingut, però que s’havia acabat. Que només en tenien de normal o d’origen vegetal. Aquests darrers mots van ser motiu, tot seguit, d’algunes bromes lingüístiques a tres bandes. És una de les conseqüències que té viatjar amb altres filòlegs. Finalment, l’encarregada de mesclar-se amb el cafè va ser la llet de civada, la qual, malgrat el nom, no s’obté munyint cap animal. És un liquat vegetal amb el nom adaptat a les necessitats del mercat. Fins aquí, tot ben normal.
Segurament, a més d’un dinar familiar de Nadal ha passat una situació semblant a la següent: per satisfer les diferents sensibilitats dels comensals, s’han cuinat canelons amb ingredients diferents. Posem-hi, per exemple, de peix i de carn, ambdós amb beixamel o, atenció, de carn però amb salsa de tomàtic. A l’hora de servir-los, la gent els tria al seu gust. Hi ha qui els vol tastar tots i en demana dos de cada; hi ha qui, pels motius que sigui, és més selectiu i només en vol d’algun tipus determinat. En vol quatre, per exemple, de normals. Potser és la mateixa persona que considera una aberració posar poma dins de l’amanida, és a dir, que la concep únicament amb lletuga, ceba, tomàtic i, en una concessió magnànima, amb un poc de blat dindi. Li agrada normal.
Potser ho estic exagerant un poc en la manera d’explicar-ho, però els exemples descrits als paràgrafs anteriors m’empenyen a parlar d’un mot, un adjectiu en aquest cas, amb unes característiques particulars: normal. Bàsicament, perquè el seu significat sol ser relatiu, variable. Allò que ho és per a qualcú pot no ser-ho per a un altre. Des d’un punt de vista semàntic, aquesta paraula ens pot recordar el comportament dels díctics, és a dir, d’aquells elements lingüístics «que assenyalen el lloc, el moment o les persones d’una situació comunicativa, de manera que el seu significat és determinat per la situació específica de l’enunciació». Per exemple, quan l’àvia deia: «a vam, d’açò, agafa allò d’allà», el missatge no era necessàriament entès de la mateixa manera per l’emissor que pel receptor. Passa una cosa semblant amb el terme normal: el que ho és per a mi no té per què ser-ho per a tu. En aquest cas, però, no parlaríem de dixi, perquè no ens referíem a marques de persona, temps o espai.
El diccionari normatiu apunta aquesta relativitat semàntica. D’una banda, perquè normal pot voler dir «d’acord amb una norma establerta, que no se’n desvia» o, de l’altra, «que és conforme al tipus més freqüent, com d’ordinari». A vegades, el segon punt condiciona el primer i, en ambdós casos, podem convenir que tant la norma com la freqüència poden variar en funció del grup social a què s’apliqui. Tenint en compte aquests condicionants, podem entendre millor altres usos d’aquest adjectiu que, a diferència dels que hem citat fins ara, cal considerar preocupants.
No fa gaire, en una conversa informal entre veïns, qualcú parlava del fill d’una parella coneguda. Com que no acabaven de saber a qui es referien, un dels interlocutors va afegir el detall que havia de servir per a treure’n el desllorigador: era aquell al·lot que no acabava de ser normal. Concretament, aplicant aquells diminutius que, a vegades, en tost de ser amables mostren encara més mala llet per part de qui els diu, va dir que no era del tot normalet. Amb aquesta expressió concreta, volia fer referència al fet que el jove mostrava un cert amanerament en els gestos. Aquest era, a parer seu, un argument irrefutable a l’hora d’insinuar que, segurament, li agradaven les persones del seu mateix sexe. I ho fa evitant algun mot tabú, com maricó, que seria massa evident. Passa una cosa semblant amb la grassofòbia, l’odi als cossos que no s’ajusten a un model determinat, o amb les persones amb diversitat funcional, en què s’assimila discapacitat amb manca de normalitat.
En un altre sentit que, malgrat tot, no hi és tan llunyà, trobam el fet que hi hagi gent que consideri normal canviar de llengua davant d’un interlocutor desconegut. No entrarem ara a analitzar el racisme que deriva d’aquesta actitud si en la presa de decisió —conscient o no— de la tria lingüística hi influeix l’aspecte físic del receptor. Només direm que la tria sempre acaba afavorint una llengua en detriment d’unes altres. D’aquí en deriva, també, que hi hagi qui creu que entra dins de la normalitat més absoluta que dins d’una comissaria de policia o de la guàrdia civil només hi hagi una llengua en què les interaccions siguin possibles. Són només dos exemples de normalitat lingüística, però n’hi hauria per donar i vendre, de casos com aquests.
En aquests darrers casos, veiem com l’ús que es fa de la llengua esdevé testimoni de la societat que la utilitza. Des del moment que una part significativa de la gent considera normals les situacions descrites, s’entén que hi ha unes «normes establertes» d’acord amb allò que és habitual o ordinari que atempten contra els drets més bàsics d’una part important de les persones que en fan part. Perquè no necessàriament parlam de minories. Caldria prendre’n consciència, d’aquestes normalitats anormals. I actuar-hi.
No fa gaire, menys d’un segle, als Estats Units d’Amèrica, molta gent tenia interioritzat que els afroamericans havien d’ocupar uns seients específics als autobusos. Un gest, el de Rosa Parks, va servir per veure la injustícia que s’amagava darrere d’aquella quotidianitat. Encara en queden molts, de gestos, per fer. Potser convindria tenir-ho en compte a l’hora de formular els bons propòsits de cara a l’any que acabam d’encetar.
Views: 54