Voldria encetar la sèrie de cròniques al voltant d’aquesta illa que —manllevant les paraules de Guillem Alfocea— en arribar l’estiu vessa, tot centrant-me en un tram aleatori de la xarxa viària nostrada: els nou mil metres de via asfaltada que separen Maó d’Alcalfar, una de les múltiples urbanitzacions que es troben a l’encimentada costa santlluïsera. Una fita blava, situada a prop de l’ermita que hi ha a l’entrada d’aquest llogaret, marca el quilòmetre nou. Desconec on comença, però, el recompte de les distàncies, tot i que supòs que ha de ser en algun lloc proper a la seu del Consell Insular de Menorca, l’organisme que té la titularitat de gran part de les carreteres de l’illa.
En condicions normals, fer aquest recorregut en cotxe, a una velocitat moderada, demana deu minuts de rellotge. Podria semblar que, a l’estiu, amb la calor, el temps es dilata. S’estira. Però és una falsa percepció. Si s’allarga és perquè hi intervenen altres factors gràcies als quals pot semblar etern recórrer els dos trams en què es divideix la carretera de què parlam. D’una banda, una llarga recta, a la qual s’accedeix després de la ronda de l’hospital, només interrompuda per les preceptives rotondes, uneix Maó amb Sant Lluís. Aquesta és, estadísticament, la via amb més volum de trànsit rodat de l’illa. Com que, per açò mateix, és impossible agafar-hi grans velocitats, hom pot distreure’s contemplant algunes mostres de l’arquitectura colonial indígena: una casa-quarter de la Guàrdia Civil, una presó o un gran magatzem de materials per a la construcció que es troba mig abandonat en són, potser, les més destacades. Més bo de fer, l’observació d’aquest patrimoni, ho té la gent que, en quantitats ingents, aprofita el passeig paral·lel a la carretera —l’enèsima ruta del colesterol— per cremar calories.
En aquest cas, però, el recorregut el farem en cotxe. Pitjor encara: en vehicle particular perquè, tal i com està organitzat el transport públic en aquest tros de món, els horaris impossibles obliguen a escollir el mitjà més contaminant. Aquesta realitat, endèmica, no ha de sobtar ningú en una illa en què hi ha més cotxes —83.560— que no pas persones amb carnet de conduir —no arriben a les seixanta mil. Posada a la pràctica, dona com a resultat allò que diu un vers al·literat d’un poema d’Ignasi Canyardet: carreteres amb sobredosi de trànsit.
La data escollida per a fer el recorregut és atzarosa: un primer de juliol, un poc abans del migdia. Podria ser qualsevol altra i, segurament, el resultat seria el mateix. La persona encarregada de conduir el vehicle també podria ser qualsevol de nosaltres. Sigui com sigui, com que ja sap quin és el pa que s’hi dona, en haver d’agafar el cotxe s’ha d’armar de paciència. Per si de cas. Perquè no haurà avançat gaire i ja l’haurà haguda de fer servir per primera vegada. L’escena és prototípica. Hi ha un número gens menyspreable de turistes que, a ca seva, estan avesats a tenir el volant a la dreta del vehicle. De fet, circulen normalment per aquesta banda de la carretera. En llogar un cotxe a Menorca, per tant, el món se’ls capgira. És més que comprensible que circular-hi sigui complicat. A les rotondes, per exemple. I, com hem dit, entre Maó i Sant Lluís n’hi ha un fotimer. A la de l’hospital, per tant, tocarà returar-se perquè s’hi acaba d’incorporar qualcú que, lògicament, no ha anat a pensar que calia mirar a l’esquerra abans d’entrar-hi. Si, a més, resulta que el copilot, amb el mòbil a la mà, li està indicant que ha d’anar en línia recta, queda més que justificada la manera en què ha fet la rotonda: com si no hi fos. I, qui ha hagut de frenar sobtadament perquè era plenament conscient de la magnitud de la tragèdia, en tost de fer sonar el clàxon, gràcies a la calma, s’ha estimat més no fer res, no fos cosa que desestabilitzés la ja de per si complicada conducció d’aquell a qui han canviat el volant, el carril i el copilot de banda.
El que resta de ronda i la recta fins a Sant Lluís, sorprenentment, transcorre amb normalitat. El trànsit és fluid, però no fa llarg. Ningú, com és normal per l’hora que és, empra la ruta del colesterol per a fer-hi exercici. Amb el vidre de les finestres abaixat, la conducció es fa, fins i tot, agradable. Circula un airet que s’agraeix. A més, en evitar l’ús de l’aire condicionat, el coll hi surt guanyant. Si la passejada ve acompanyada de bona música, encara es gaudeix més. Sempre i quan, açò sí, per la dreta —perquè sempre és per la dreta—, no t’avanci inesperadament una moto, una d’aquestes amb el tubarro trucat, gas baix, que sembla que en algun moment s’ha de desfer i tot, de l’esforç a què sotmet el motor. L’espetec infernal de la màquina, a més del sobresalt que provoca a qui no se l’espera, envia el moment deliciós a fer punyetes. En els quatre quilòmetres de recta amb rotondes, açò pot passar unes quantes vegades. Calma, idò.
Si arribar-hi ha estat relativament fàcil, no s’entén què passa en entrar a Sant Lluís, concretament a l’avinguda de la Pau. L’embús és monumental. Comme d’habitude, que diria aquell cantant francès. No en sabria l’explicació, tot i que les maniobres d’aparcament potser en tenen part de culpa: ho returen tot. El tram urbà, fins a la rotonda del cementiri, és fa etern. Cal recórrer una altra vegada a la calma, tot incorporant-hi la paciència. Sort de la música, que fa més passadora l’estona. Mentre s’avança a pas de tortuga, és un bon moment per a exercir la urbanitat i deixar que s’incorporin a la filera de vehicles aquells que volen sortir de la benzinera. No tothom, però, sap apreciar aquestes mostres d’urbanitat: alguns ho manifesten a toc de clàxon. Fer-los entendre que, amb aquest gest, el temps perdut és mínim —recórrer l’avinguda requerirà, de totes maneres, deu minuts—, és una maniobra vana. No val la pena capficar-s’hi.
En arribar al cementeri, la via es bifurca, cosa que permet desembussar el trànsit. De fet, gairebé cap cotxe agafa la carretera d’Alcalfar, per molt que també meni a Torret o a Punta Prima, entre d’altres destinacions. Agafar, a partir d’ara, la velocitat de creuer, és factible. S’han acabat les rotondes i les retencions. Els perills, a partir d’ara, són d’una altra mena. Com que, a més, no hi queda gaire per arribar a la destinació, és bo de fer perdre la concentració necessària. No només perquè sempre hi ha la possibilitat de trobar conductors als quals els han canviat el volant —i tota la resta, com hem dit— de banda, sinó perquè també hi ha gent que, malgrat tenir-ho tot ben col·locat, entenen la conducció de manera creativa. Per açò, que hi hagi una línia contínua al mig de la via no basta per evitar avançaments. Quan, aquests, es donen a prop d’una corba, sense visibilitat —passa, per exemple, després de l’entrada al Camp Sarc—, es creen moments d’autèntica angoixa: «són ganes de jugar-se-la per no res!», no només per a qui es troba el fitipaldi de cara —que no sembla passar-ne gaire, de pena—, sinó per a tots els vehicles implicats en la maniobra temerària.
Uns metres més endavant, després d’un doble revolt, a mà dreta hi ha la desviació cap a Punta Prima. És un simple creuer, però qualcú, amant del ciment, va decidir fer-hi una mena d’enllaç d’autopista, amb carrils d’incorporació per donar i vendre, a més d’una rotondeta inclosa en la infraestructura. Tot per a fer més segur aquest tram de carretera. Ara bé, la seguretat va associada, també, al fet que els conductors en facin un bon ús. La tendència a incorporar-se al carril de tornada directament, no ho posa fàcil. Tampoc, el fet ja comentat de no mirar a l’esquerra per comprovar que no vengui cap cotxe per allà on toca. En aquest sentit, el més prudent és reduir la velocitat i posar els cinc sentits en guàrdia. A vegades no n’hi ha prou, però almenys els imprevistos no ho són tant. Sempre hi ha temps per frenar, per canviar de carril o per fer la maniobra que sigui amb què evitar qualsevol mena d’accident.
En passar els galliners, coincidint amb el canvi de rasant, el darrer quilòmetre del recorregut, costa avall, és un deixar-se anar. Ja hi som. El fet de veure la mar ajuda a tenir aquesta sensació d’alliberament. Dins la cala es respira un altre ritme vital. En encarar el carrer de Llevant, del cotxe estant, es pot veure la gent que neda dins les aigües cristal·lines de la cala. Aquesta imatge reforça el propòsit, que emana espontàniament mentre es contempla l’escena, de romandre a Alcalfar el màxim de temps possible, és a dir, de no agafar carretera a no ser que sigui estrictament necessari —i, si pot ser amb transport públic, millor. És estiu i l’illa vessa, començant per les carreteres.
Views: 4
Gràcies, Margarita. Una part del recorregut és compartit, no?
Una descripció perfecte, em sentia dins el cotxe tram a tram. Ufff!