Orain Bakea (Ara la Pau)

Açò escrivia dilluns passat en un text considerablement més llarg dels que acostum a escriure per a Xalandria.

Com en qualsevol procés històric que hom hagi volgut estudiar amb un mínim d’ambició haurà advertit que no serveixen les explicacions simples i unívoques, i que la multiplicitat causal és un punt de partida adient en referència a la complexitat del coneixement històric.

Duc molt de temps sense escriure sobre el País Basc. Fa anys vaig escriure “Voldria una Menorca més navarresa”, que va obtenir el Premi Mateu Seguí Puntas del 1996. Hi explicava que després de l’experiència del viatge familiar, per Nadal l’any anterior, a açò que en diuen Euskal Herria, demanava per Menorca un sentiment de pertinença a la nació catalana similar a la navarresa respecte els “territoris històrics” d’Àlaba, Guipúscoa i Biscaia. Més tard, aquest cop per a l’Art Jove i sense acabar premiat, un altre article “Violència, pau i llibertat a Europa: per guanyar el futur al País Basc” intentava desgranar i destacar els moviments que des de dins d’aquell país es donaven per avançar cap a la pau, a la vegada que carregava contra qui s’oposava a qualsevol procés pacificador que tingués dimensió política, reduint-ho tot a una qüestió penal.

Un viatge mític va ser el que vam fer en el Panda negre d’en Guiem: Ortedó-Donosti. Ell, na Conxi, n’Olga i jo cap a terres basques. Visitar el bosc d’Oma, amb els seus abres pintats, la nedada d’en Guiem, a inicis de desembre, a la Kontxa, les fotos al Peine de los Vientos d’en Chillida (en va acabar resultant un poema frustrat), el pa amb formatge que vam menjar després de visitar el mercat municipal de Biarritz, i l’hostal d’Irun on van fer mala cara quan féiem el gest de mostrar el carnet d’identitat un cop pactada la nostra estada nocturna…

Prèviament a tot açò vaig entrar a militar políticament en les Joventuts d’ERC (JERC) abans de fer els devuit anys i, un cop acomplerta la majoria d’edat, vaig entrar al partit. En les eleccions europees de 1994 ERC va concòrrer, sota la denominació de l’Europa dels Pobles, amb Eusko Alkartasuna (EA), Entesa Nacionalista i Ecologista d’Eivissa (ENE), Partido Nacional de Castilla-Tierra Comunera (PN-TC). Hi va haver negociacions també el BNG que no va fructificar i el PSM preferia no participar. Compartir llista amb membres d’EA em va agradar molt, la llista per la part catalana l’encapçalava Max Cahner, i Heribert Barrera va venir a Menorca a fer campanya, potser recordau la seva conferència a l’Ateneu de Maó. Ell havia estat eurodiputat i emprava l’anglès com a llengua parlamentària per tal d’evidenciar que a Estrasburg tampoc els representants democràtics catalans es poden expressar en la seva llengua. La llista de la coalició l’encapçalava l’exlehendakari Carlos Garaikoetxea. Malgrat tot, no vam obtenir el suport suficient necessari per ser presents a Estrasburg.

Abandonada la militància política amb carnet a ERC a finals de 1996, vaig decidir de col·laborar amb Elkarri, entitat basca que s’esforçava en traçar un sender cap a la pau. I que el País Basc forma part dels meus interessos també ho demostra que m’agrada moltíssim llegir Bernardo Atxaga i Joseba Sarrionandia. Que m’agrada moltíssim la música de Ruper Ordorika i Jabier Muguruza. Que les cançons de Raimon sobre el País Basc són bellíssimes. Que en la memòria personal el concert d’Oskorri al Claustre del Carme i d’Etzakit al Tradicionàrius hi són força nets i clars. Que el meu interès històric en la Transició comença per la repercussió i conseqüències de l’atemptat contra Carrero el 1973. Que si el Barça ha de perdre o empatar millor que sigui contra l’Osasuna, Reial Societat o Athletic de Bilbao (en aquest ordre). Que sopar al Gorria és entrar en contacte amb la delícia feta plat. I visitar Iruña, o remuntar el curs del Bidasoa, recòrrer pobles de l’Iparralde, passejar per Biarritz, o per Donosti, o seguir la carretera costanera entre Guipúscua i Biscaia (Mutriku, Zarautz, Getaria…). I no conec encara la selva d’Irati. I el patxaran i el txacolí i els pebres de Gernika i el formatge de la vall del Ronkari. Amb n’Àlex tenim pendent dinar a ca n’Arzak.

La pressió policial francoespanyola, la persecució i exclusió –per via legal- de les idees polítiques defensades per l’esquerra abertzale mentre no es deslligués de l’aposta per la lluita armada, el canvi global i profund que representa l’aparició i idiosincràsia del terrorisme islamitzat, la capacitat de resposta de la ciutadania basca que s’expressa electoralment molt més favorables als batasunos quan ETA atura temporalment la seva violència (cas d’Euskal Herritarrok o de Bildu) i els moviments, tendències, estratègies… que necessàriament han tingut lloc dins la mateixa organització armada per tal de propiciar, en el sentit de fer possible, un escenari que permeti a ETA fer el pas endavant per començar a preparar tothom que va plegant. Aquest cap de setmana passat a Donosti el cas basc s’ha internacionalitzat pel que fa al seu camí de resolució. Personalment estic entusiasmat que el procés avanci, crec que no es pot afirmar que anteriorment s’hagués arribat tan enfora com ara. Tot i que la renou reaccionària és i serà eixordadora sembla que la cosa té difícil marxa enrera, tot i que la té. Recordava aquests dies Ian Pasley i l’atemptat d’Omagh i l’escissió de l’IRA. Em diran que els dos casos no són comparables; jo estic content que ho siguin i que, de moment, el cas basc tingui menys fractura social i més possibilitats de reconciliació que el cas irlandès. A tots costats hi haurà qui preferirà que ETA  no tanqui la seva paradeta. Però el combustible que fa funcionar el motor pacificador és a l’abast de tothom, sembla que no s’acaba, que hi ha diferents persones, entitats, instàncies que es mouen amb decisió cap a un futur sense l’amenaça de les pistoles i les bombes d’ETA. Ja estem en la fase del procés de pacificació en què els que pensen i creuen que no hi ha dimensió política en el procés pacificador s’exclamen a tot arreu que els deixin fer-ho, reduint-ho a una resolució penal o penitenciària. La conferència de Donosti ha confirmat que primer cal que ETA abandoni la lluita armada i que els estats espanyol i francés han d’obrir negociacions polítiques i consultar la ciutadania (!). M’és bastant igual qui s’acabi penjant medalles en el procés de resolució (algú recorda John Major?), el que importa és que el procés avanci cap al seu final amb una ETA inactiva i amb una garantia política que els bascos i les basques són lliures de decidir el seu futur polític.

I avui dijous escric açò:

Aquest matí llegia el diari anant cap a Castelldefels i en l’apartat d’efèmerides em fixava que el 20 d’octubre de 2002 l’IRA anunciava la seva fi. Per cert no he vist o sentit encara ningú que hagi destacat aquesta coincidència (?). I he pensat que mira, avui seria un bon dia. Al capvespre he posat un moment el 3/24 i m’he trobat els tres encaputxats anunciant que cessen la seva activitat armada. Me n’he alegrat molt! Encara estic content que ETA hagi anunciat que deixa definitivament l’aposta per la violència. No hi haurà més morts ni segrestats ni amenaçats en nom de cap causa basca. M’imagín a molta gent íntimament feliç, gent que recorda els seus familiars, amics i companys víctimes de la violència etarra (i també les oblidadíssimes i amagadíssimes del Batallón Vasco Español i dels GAL). Tant de bo que el que diuen que és definitu sigui definitiu i que ningú amb responsabilitat pública i/o política tengui l’anhel d’allargar l’agonia d’ETA i el patiment generalitzat. Per una vegada coincidesc amb la majoria mediàtica que considera històric el comunicat fet públic avui. Ara s’obre un procés nou que empalma amb un altre de més antic, llarg i amagat que ha fet possible arribar fins aquí. Però més enllà d’aquí farà falta que la pau, la democràcia i la llibertat no siguin cobejades per ningú de manera privativa i excloent.

He begut un poc de cava i tenc moltes ganes de tornar al País Basc.

Views: 2