No veníem del no-res, però déu n’hi do. La repressió franquista —intensificada en el cas de Menorca pel fet d’haver romàs fidel a la legitimitat republicana fins al final de la guerra—, pot ajudar a explicar, en part, la migrada producció literària de les dècades dels quaranta, cinquanta i seixanta a l’illa. Migrada, però no inexistent, cal matisar. Malgrat que parlar d’un grup de postguerra a Menorca, tal i com proposa Pere Rosselló Bover, sigui massa agosarat (sobretot si s’hi inclou Gumersind Gomila, que pertany a una dinàmica literària diferent, la rossellonesa), cal fer constar que obres com Serenor d’Antoni Moll Camps (1946), el Rellotge de caixa, de Ferran Martí i Camps (1967) o la producció teatral de Frederic Erdozaín —enllà de la conegudíssima L’amo en Xec de s’Ullastrar (1961), com podrem comprovar prest, quan se’n publiqui l’obra inèdita—, i la poètica de Joan Timoner Petrus o Gumersind Riera, per citar-ne alguns noms significatius, matisen els mots de Francesc de Borja Moll amb què afirmava que l’illa estava «endarrerida literàriament» en aquella època. Ara bé, la publicació dels Contes menorquins, de Pau Faner (1972), suposà un punt d’inflexió en l’evolució de la nostra història literària. Hi ha un abans i un després de l’aparició d’aquest llibre.
Llegiu més
Views: 5