Xalandria

Hi ha més d’un xalandrot que roman a mig fer. Cova, en una mena d’ostracisme informàtic, aparcat en una carpeta de l’ordinador, a l’espera que qualque dia, si hi ha sort, una revisió permeti d’acabar-lo i fer-lo públic. Darrere de cada text inacabat hi ha una sèrie de causes que en justifiquen la situació, que poden variar en cada cas: un fil conductor que, en estirar-lo, no mena almon, una argumentació que, en revisar-la, no s’aguanta de cap de les maneres, una temàtica que cedeix el lloc a una altra i, després, queda desfasada… Avui, però, estic content perquè he pogut acabar un xalandrot al qual donava voltes des del mes de gener. No li trobava el desllorigador. Una casualitat afortunada ha permès que les coses s’acabessin lligant, en aquest cas les figures de Pompeu Fabra i Gumersind Gomila.

Llegiu més

Views: 1

Pau Faner (1949) és, entre d’altres aspectes, un col·leccionista de premis literaris. Una bona part del caramull d’obres que ha publicat han rebut els més prestigiosos guardons de les nostres lletres (el Ciutat de Palma, el Sant Jordi, el Mercè Rodoreda, el Josep Pla, el Crexells…), sobretot a les dècades dels setanta i vuitanta del segle passat. A partir de 1992, després d’obtenir el Sant Joan de novel·la amb Mal camí i bon senyor, l’autor, pels motius que siguin, va deixar de ser guardonat. Amb una única excepció fins a l’actualitat: El cant de l’alosa (2009), que va rebre el Premi Crítica Serra d’Or de Narració, atorgat l’any següent. Faner és un cas evident de grafomania. En el moment de publicar aquest llibre, havia donat a conèixer més d’una trentena de títols, sobretot novel·les, però també un número important de reculls de relats. Avui, contínua publicant a un ritme endimoniat, la qual cosa suposa un autèntic repte per als lectors que el segueixen, en la tasca de construir una obra única, personalíssima, en el conjunt de la literatura catalana.

Llegiu més

Views: 13

No sempre cal fer un gran salt en el temps per a retrobar lectures que, per un motiu o altre, van passar desapercebudes en el moment d’aparèixer. En aquesta ocasió, només hem hagut de retrocedir fins a 2014, any en què es publicà el Llibre d’amorg de Tomeu Truyol Febrer, per a fer-ho. Abans d’entrar en l’anàlisi estrictament literària de l’obra, no podem deixar de remarcar la importància que, a nivell editorial, va tenir l’aparició d’aquest volum, amb què Arrela encetava la seva col·lecció «Revers» de poesia. Per primera vegada en molts d’anys, una editorial privada s’arriscava a publicar el poemari d’un autor de i des de Menorca, amb una proposta que —per cert— defugia qualsevol tipus de comercialitat. La qualitat literària era gairebé l’únic argument que avalava el text de l’autor ferrerienc a l’hora d’enviar-lo a fer part de la jungla del mercat, també enllà de les fronteres geogràfiques de l’illa. Crec que arriscar és el verb que millor defineix la tasca, fins a un cert punt quixotesca, que durant els darrers anys han emprès Ariadna Ferrer i Guillem Alfocea, oferint als lectors llibres totalment necessaris, tot i que no sempre hagin trobat la resposta necessària del públic per a fer-la viable.

Llegiu més

Views: 4

Hi ha un recurs literari, gairebé més vell que l’anar a peu —va començar a fer fortuna en el teatre clàssic grecollatí (i, posteriorment, en el de Shakespeare, per exemple) tot i que, amb el temps, va acabar essent habitual també en la narrativa i, actualment, s’encarrega de fer avançar els arguments de moltes ficcions audiovisuals (sèries i pel·lícules)— en què la descoberta, cap al final de l’obra, d’una veritat que n’afecta la idiosincràsia, canvia la sort del personatge principal, tot portant-lo inevitablement al desenllaç, que pot ser tràgic o feliç. Aristòtil denominà anagnòrisi aquesta manera de fer, tot i que també en podem dir reconeixement (o, fins i tot, agnició). En haver llegit La mort de l’Ànima, de Maite Salord, finalista del premi Sant Jordi de novel·la de 2006, no ens sorprendrà gens saber que l’autora ciutadellenca va presentar l’obra al certamen amb un títol provisional, Anagnòrisi, que no deixava de ser tota una declaració d’intencions d’allò que en contenien les pàgines.

Llegiu més

Views: 2

Joan Pons va publicar, el 1999, de la mà de Proa, la novel·la El laberint de les girafes. Abans, s’havia donat a conèixer amb el recull de relats No cregui el que diuen de mi (1991) i una primera novel·la, Nàufrags (1993), també a la mateixa editorial i que, per estil i contingut, conformen la trilogia inicial de l’autor. Després, en una llista que roman oberta, Pons ha publicat un volum de contes, Homes Sols (2001), i les novel·les Sorra a les sabates (2005), Barba-rossa (2006), La casa de Gel (2009) i Gossos de pluja (2010), en què ha anat evolucionant i variant la seva proposta literària. A més, en una trajectòria que inclou diversos premis, també ha conreat la literatura infantil i juvenil (Remant cap al sol, 2010; Punxaguda, 2013), la poesia (L’illa dels arbres vençuts, 2016) i l’articulisme (en els volums Pedraules). En el moment en què va aparèixer El laberint de les girafes, algunes veus de la crítica catalana en van destacar el potencial. Així, per exemple, Joan Josep Isern parlà d’un llibre memorable («un dels més ambiciosos, intel·ligents i, per tant, recomanables que s’han escrit en català en els darrers temps»). Llegir aquesta obra, vint anys després d’haver-se publicat, no en fa variar el judici, ans al contrari: ens trobam davant d’una novel·la extraordinària. Canònica.

Llegiu més

Views: 6

A la darrera Jornada d’Estudi i d’Homenatge, organitzada per la secció de Llengua i Literatura de l’IME, que enguany es dedicava a Jordi Vivet i Ballart, vam tornar a recordar-ne el fil conductor: de com, amb l’aparició dels Mussols, que volien acostar la poesia al gran públic, des de la diversitat de les arts escèniques i la música, al tombant dels setanta del segle passat va néixer Traginada (quan, per dir-ho d’una manera tòpica, la gent es pensava que tot estava per fer i tot era possible; després s’ha descobert, però, que el que estava tot era atado y bien atado); de com, al concert de reunió d’aquest grup musical, dissolt feia anys, amb motiu de la Fira d’Espectacles d’Arrel Tradicional de Manresa de 2003, va prendre cos la idea de recuperar l’esperit inicial dels Mussols amb un recital poètic que havia de combinar diverses disciplines artístiques; i de com, finalment, un any després, en el marc ideal de la torre de Fornells, s’iniciava Illanvers, un esdeveniment central de la vida cultural illenca que enguany arriba a la catorzena edició (celebrada justament ahir, a Maó, i avui, a Ciutadella: encara hi sou a temps de gaudir-lo si no ho heu fet).

Llegiu més

Views: 14

Han passat quinze anys d’ençà de l’aparició, de la mà dels Quaderns Xibau de l’IME, del volum Tres Poemaris (Empelts) de Jordi Florit, una obra de la qual –que jo sàpiga– no es va fer cap mena de difusió ni promoció: ni es va presentar, ni se’n va fer cap ressenya enlloc… Res de res. Si a tot açò hi afegim les mancances de distribució endèmiques de la nostra literatura (no és la primera vegada que les he citades), no ens ha de sorprendre que aquest llibre hagi viscut, gairebé des del dia en què va néixer, el més injust dels ostracismes. En publicar-se, de l’autor, Jordi Florit (Maó 1976), en sabíem poca cosa, tot i que algun dels seus relats havia estat seleccionat –i publicat– en el premi de Narració Curta Illa de Menorca. Després d’aquest llibre, l’obra de l’autor que ha transcendit al públic es limita a algunes composicions que han fet part del recital Illanvers, així com els textos que ha donat a conèixer en recitals, en llocs tan significatius com l’Horiginal barceloní (i amb composicions estratosfèriques, com el primer narcopoema de les lletres catalanes, per exemple), de què han deixat constància algunes gravacions youtuberes, i algunes peces més, sempre esparses. Des d’un punt de vista acadèmic, d’altra banda, hem pogut llegir les seves brillants anàlisis, especialment en forma de ressenyes, a la revista Els Marges, a més d’algun altre text teòric aïllat. Massa poc, tot plegat.

Llegiu més

Views: 3

Hi ha gent a qui li agrada llegir mentre pren el sol, a la platja. No és el meu cas: som més d’una bona cadira i ombra a l’hora d’endinsar-me en la lectura. D’altra banda, i per una qüestió de temps, tendesc a deixar per als mesos de juliol i agost aquells llibres l’extensió dels quals demana, per a fer-ho bé, molta dedicació, temps, o ambdues coses alhora. Ara bé, de tant en tant, i per desembafar d’aquesta dinàmica, es fan necessàries lectures breus, d’aquelles a les quals pots donar compte en un parell d’hores, les que alguns amants del bronzejat poden passar, sense cap pena, estesos damunt de l’arena mentre es torren al sol; les que, els partidaris de l’ombra i la recerca dels alens d’aire, podem gaudir qualsevol capvespre canicular. Zero Graus (IME, 2010), d’Esperança Camps, és una magnífica elecció en tots els casos.

Llegiu més

Views: 3

Hi ha vegades que un parell de versos, als quals s’arriba de manera casual, esdevenen la porta d’entrada a un univers literari que atrapa el lector. Em va passar amb el poema «Gris», de Pere Gomila, del qual em sobtaren una sinestèsia (els colors «com gust de poma», que la pluja escampava, al costat dels perfums terrestres) i els versos finals, que feien referència al «pou / on han caigut, desfets, tots els prodigis»; ambdós elements, d’una manera o altra, em remeteren a Gabriel Ferrater, al «color de gust de poma» del poema «Cambra de tardor», d’una banda, i a el «so fosc / d’una cosa que em cau / dins algun pou», del poema «Si puc», de l’altra. Creure-hi trobar aquestes petges intertextuals em van empènyer a endinsar-me en l’obra de Pere Gomila, a descobrir la proposta d’un poeta en majúscules, a partir d’un llibre que ha esdevingut fita en la meva formació lectora: Els colors de l’edat (IME, 1992), que va esdevenir la porta d’accés a l’obra d’una de les millors veus poètiques amb què compta Menorca.

Llegiu més

Views: 4