Xalandria

Cada dia que passa, sembla més clar que el PSOE ho té tot de cara per a guanyar les eleccions del 28 Abril i que, per tant, Sánchez continuarà de president 4 anys més. Fins que no vegem el recompte finla no ho sabrem però i les enquestes, tant les públiques com les internes, així ho indiquen. I sí guanya el 28 d’Abril automàticament el PSOE es posarà en una posició avantatjada per guanyar el 26 de maig sense ni tan sols despentinar-se. Aquesta és la carta a què juga el PSOE menorquí i molt especialment el de la ciutat de Maó. Aprofitar el vent a favor tot posant-se de perfil quan venen mal dades. La legislatura que ara acaba ha resultat ser com un joc d’estratègia política complex i complicat que amb partides simultànies a esquerra i dreta.

Hi ha tres vents que juguen a favor del PSOE. EL primer dels vents és l’extraordinària feblesa de Podemos. El vendaval morat que fa quatre anys va tocar les portes del cel fa figa. En aquests quatre anys ha estat capaç d’articular una programa polític amb cara i ulls amb tota una sèrie de polítiques possibilistes, que el PSOE molt hàbilment ha comprar en el seu pressupost fallit, però ha fallat estrepitosament alhora d’articular una formació política sòlida, sèria i oberta. No cal mirar massa lluny. Els cercles de podemos són cada vegada més magres, els seus diputats locals passaran sense pena ni glòria, els lligams amb la societat civil són inexistents i la televisió ja fa uns quants anys que els hi fa campanya en contra. Tenen un problema greu que és el model de partit. Enlloc d’empoderar la societat civil, com van fer amb les candidatures locals, l’han ignorada i silenciada. Enlloc de bastir una nova formació  d’esquerres que reemplacés el PSOE tal com va passar a Grècia han acabat reproduint per la porta de darrera la vella idea de La unitat de l’esquerra, tantes vegades fracassada, però intel·lectualment tan còmoda. Segurament  aquestes seran les darreres eleccions en què es presenta Podemos com  tal.

Llegiu més

Views: 0

Mysterious form, soul in the dark / Under this heavy sealing concrete waves… Diuen —amb tota la raó del món— que el death metal és un estil musical agressiu, que transmet energia i ràbia —l’art també serveix per canalitzar aquestes emocions—, a base de molta velocitat, constants i bruscos canvis de ritme, bateries de doble bombo, un so esmolat de guitarres distorsionades i veus guturals. És un estil que, musicalment, m’agrada molt. Pel que fa a les lletres, la gran majoria es centren en la violència i la mort, de manera explícita. Açò ja no em fa tant el pes. Però no sempre és així. Hi ha grups d’aquesta corda que reflexionen sobre aspectes obscurs de la condició humana, com At the Gates; o, els francesos Gojira, que aprofiten les seves cançons per parlar d’ecologia. Ho fan des d’un punt de vista apocalíptic, és ver, tal i com correspon a l’estil del gènere, però el to no desentona amb la realitat d’un món que els humans ens estem carregant a marxes forçades. Per exemple, la cançó «Toxic Garbage Island», del disc The way of all flesh (2008), gira al voltant de la presència abassegadora del plàstic en el nostre entorn.

Llegiu més

Views: 3

Fa tot just trenta anys, un vint de febrer de mil nou-cents vuitanta-nou, cinquanta-set insubmisos de tot l’estat es van presentar públicament, de manera col·lectiva, en una acció de desobediència civil amb què el moviment —contrari al militarisme, en general, i al servei militar obligatori (SMO), en concret—, iniciava amb convicció i fermesa un llarga lluita de deu anys que acabaria amb l’abolició de la mili, fita que es va assolir el 2001. Hi va ajudar el fet que, durant el trajecte, cinquanta mil insubmisos es van incorporar a la causa, cosa que demostra la força que va acabar adquirint. Cal recordar que, abans de suprimir-la, el joves —només els mascles, evidentment— havien de dedicar un any de la seva vida a formar part de l’exèrcit de l’estat, un període de temps en què, entre d’altres coses, eren sotmesos a una bona immersió en els valors militaristes, com podien ser l’obediència cega o l’uniformisme. Tampoc no s’ha d’obviar el masclisme que imperava en aquells mesos de vida castrense i rentat de cervell: «a la mili et faràs un home», deien.

Llegiu més

Views: 1

A aquelles persones que, com a mi, els interessen per igual la literatura i la música, el fet que ambdós gustos convergeixin en forma de llibre pot arribar a convertir-se en un regal (tot depèn, evidentment, de la qualitat del producte que en resulti). Tocats de l’ala. Història oral del rock català (Contra, 2018) d’Oriol Rodríguez, n’és un exemple prou digne. A l’estil d’obres com Everybody Loves Our Town: An Oral History of Grunge, de Mark Yam o Please Kill Me: The Uncensored Oral History of Punk, de Les McNeil i Gillian McCain (de les quals hi ha traducció castellana), el text construeix el seu relat a partir dels protagonistes directes d’allò que, en el seu moment, es va anomenar rock català. A partir d’una seixantena d’entrevistes a músics, sobretot, però també a mànagers, executius de les discogràfiques, periodistes i, fins i tot, a l’inefable Xavier Bru de Sala, les declaracions dels quals, sense que constin les preguntes del periodista, es van entreteixint per a construir el relat del llibre. El format pot ser molt interessant si es fa ben fet, amb una bona tria pel que fa als testimonis i amb uns fils narratius ben travats. El resultat final de Tocats de l’ala ho confirma.

Llegiu més

Views: 7

Als afores de la població eivissenca de Santa Eulària des Riu hi ha una zona poliesportiva municipal, amb piscina i pistes de tennis, entre d’altres instal·lacions. L’indret és tranquil i acollidor, envoltat de bosc. Just devora, s’hi ubica el col·legi públic d’educació infantil i primària Vénda d’Arabí. He de dir que no coneixia el lloc, decantat d’una població que tot just havia visitat una o dues vegades. Menorca, en aquest sentit, és molt enfora de les Pitiüses. Ens coneixem poc, però gràcies a la invitació que em va fer arribar un grup d’alumnes d’aquesta escola —els de cinquè B de primària— en què em demanaven de participar amb ells en una activitat del programa «Escriptors a l’aula» (impulsat per la Conselleria de Cultura, Participació i Esports del Govern de les Illes, l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i l’Institut d’Estudis Baleàrics) vaig descobrir una petita part de l’illa d’Eivissa molt interessant i, sobretot, em vaig sentir escriptor durant una estona.

Llegiu més

Views: 0

M’agrada començar el dia amb una sèrie de rutines. En entrar a la cuina, sense haver acabat d’obrir els ulls, pos en marxa la ràdio, just abans d’escalfar l’aigua del te i de torrar dues llesques de pa, que em menjaré amb mantega i conserva. M’agrada deixondir-me escoltant les notícies, tot i que moltes de les informacions no deixen de ser rutinàries i repetitives: els embussos de cada dia en els punts quilomètrics habituals, les declaracions gens originals dels futbolistes, les paraules buides de contingut de molts polítics, els judicis injustos als presos polítics, el degoteig incessable de víctimes de la violència masclista, les morts diàries d’immigrants ofegats a la Mediterrània o l’auge de les noves ultradretes Europees —i aquí hi hem d’incloure el feixisme espanyol de sempre, que ara es fa dir Vox i demà ja veurem—, caracteritzades pel seu ideari involucionista, que inclou ingredients com el masclisme i la xenofòbia. Són rutines. No sé fins a quin punt la quotidianitat d’aquestes informacions fa que ens n’immunitzem i que les acabem banalitzant. No els donem la importància que realment mereixen. No ens afecten. No n’acabam d’ésser conscients. Sort que, de tant en tant, algun esdeveniment ajuda a trencar aquest estat de coses. Per exemple, berenar un bon diumenge matí després d’haver assistit, el vespre anterior, a la representació d’Ifigenia a Tàurida fa que les notícies no es percebin amb la passivitat habitual, ens ajuda a prendre consciència de la vertadera dimensió del que passa al nostre voltant.

Llegiu més

Views: 0

Segons el diccionari Alcover-Moll, una diada és un «dia assenyalat, sia de festa, sia d’un altre esdeveniment memorable». De diades, per tant, n’hi ha unes quantes al llarg de l’any: Nadal, Sant Joan… En aquest sentit, els menorquins en tenim dues que coincideixen en 17 de gener. En ambdós casos, en el rerefons de la festa hi ha uns fets que es remunten a la conquesta de l’illa, l’any 1287, per part de les tropes catalanoaragoneses d’Alfons III d’Aragó. D’una banda, hi ha la festa catòlica de Sant Antoni i, de l’altra, la celebració de caràcter cívic. Mentre que la primera es correspon amb el santoral, en plena setmana dels barbuts, la segona té per origen un acord institucional establert a recer del marc legal nascut després de la fi de la dictatura de Franco: el Consell Insular de Menorca va aprovar, per unanimitat, el 1980, que el 17 de gener fos la Diada Nacional del Poble de Menorca, nom que prest va patir una curiosa modificació. Va perdre, pel camí, el mot «nacional»; es veu que sí, que el nom sempre fa la cosa i que, per açò, segons quins val més evitar-los.

Llegiu més

Views: 0

[Nota: aprofitant la celebració de sant Antoni i, per tant, de la Diada del Poble de Menorca, tenia preparat un text en què reflexionava sobre identitats col·lectives i illa. Dijous, però, en acabar el concert d’homenatge a Traginada, a l’entrada del teatre Principal de Maó, Josele Abelairas (a qui acabava de felicitar per haver guanyat el premi Glosador Vivó de glosa escrita d’enguany), em va convidar a parlar de l’esdeveniment de què havíem estat testimonis. Bé, tot s’ha de dir: «convidar» és un eufemisme: en certa manera, m’hi va obligar (ni que fos moralment). Però, com que hi havia prou motius per a fer-ho, vaig acceptar gustosament l’encàrrec, tot i que no sense abans recordar-li que aquestes coses volen temps. Que ja sortiria, el xalandrot, ves a saber quan. Però no sé què ha passat. Potser m’ha agafat un rampell de la rauxa espontània dels glosadors… La qüestió és que el text m’ha sortit a raig, la qual cosa m’obliga a deixar la identitat col·lectiva per la setmana que ve —perquè, ben mirat, tampoc no ve d’un dia parlar-ne— i dedicar-me, ara i aquí, a parlar de Traginada].

Durant els anys de l’anomenada transició, és a dir, al final dels setanta i començament dels vuitanta del segle passat, Menorca va viure un període de gran efervescència cultural. Després de quatre dècades de dictadura franquista —i, per tant, de repressió en tots els àmbits, també en el cultural i lingüístic—, autors i grups com Mussols, La Clota, Cop i Queda, CPEP, Maria Àngels Gornés, Jordi Vivet, Pere Gomila, Francesc Calvet, Pere Xerxa, entre d’altres, es van encarregar de retornar la cultura al poble. És en aquest context que cal situar l’aportació de Traginada. L’any passat en va fer quaranta de la publicació del primer treball d’aquest grup musical, Menorca (Pu-put!, 1978), amb què s’iniciava una breu trajectòria discogràfica que es completaria amb els àlbums Pels camins de Menorca (Pu-put!, 1979) i Cançons de Menorca (Pu-put!, 1980). Per aquest motiu, aprofitant l’efemèride, el concert institucional de la Diada del Poble de Menorca d’enguany, celebrat aquest passat 17 de gener, ha servit per a retre’ls un més que merescut homenatge, en una vetllada que només es pot qualificar d’una manera: magnífica. Va ser un èxit absolut.

Llegiu més

Views: 15

D’entre les diverses mancances que té la nostra cultura, m’interessa citar el fet que poca gent la concep en la seva totalitat: açò té tenir una pàtria petita en què una gran majoria de la seva població no la somia completa, que diria Pere Quart. Per exemple, existeix un desconeixement força generalitzat de la cultura catalana del segle XVIII. En aquest sentit, no se’n salva ni Menorca, que en va ser l’epicentre. Ara bé, l’anomalia encara és major a la resta del territori. Hi ha diversos factors que ho expliquen, d’entre els quals potser caldria tenir en compte que l’illa es situa a la perifèria de la perifèria de la nostra cultura i que, per acabar-ho d’arrodonir, la visió principatina del propi patrimoni és, en molts sentits, ben catalunyesa, és a dir, regionalista i, per tant, circumscrita a l’àmbit estrictament autonòmic (quan la cultura no hi entén, de fronteres administratives, com passa amb les llengües que les vehiculen). Així, els illencs, quan tenim la sort que ens tenguin en compte, solem fer-hi part com a simples detallets exòtics. La manca de cohesió territorial és evident en aquest sentit i el marc legal no ajuda a superar-la. Si hi afegim els prejudicis des dels quals s’aborda el coneixement de les dinàmiques dels segles XVI, XVII i XVIII, encara ara considerats una etapa de decadència, la cosa no ajuda gens al funcionament normalitzat de la cultura catalana. Pel que fa a la il·lustració menorquina, només cal veure quin espai se li dedica als llibres de text de secundària per comprovar que hi ha molta feina de divulgació encara per fer. Crec que la nostra cultura no es pot permetre el luxe de minimitzar una etapa tan significativa de la seva història.

Llegiu més

Views: 0