Xalandria

Una de les moltes reflexions, sempre interessants, que Yuval Noah Harari planteja al seu llibre, el supervendes Sàpiens. Una breu història de la humanitat, afirma que els humans vam fer molt mal negoci amb la Revolució Agrícola. Per a l’historiador israelià, el canvi «va comportar per als agricultors una vida generalment més difícil i menys satisfactòria que la dels caçadors-recol·lectors, els quals tenien una vida més estimulant i variada, i corrien menys perill de morir de gana o de malaltia». Fa uns deu mil anys, després de viure’n dos milions i mig alimentant-se de plantes recol·lectades i animals caçats («que vivien i es reproduïen sense la seva intervenció»), els humans van dedicar-se, a temps complet, «a manipular la vida d’uns quants animals i unes quantes plantes» que es van convertir en la base de la seva dieta. Encara hi som, en aquesta etapa que, segons Harari, ens ha dut més problemes que beneficis com a espècie. Malgrat l’interès d’aquesta tesi, no hi aprofundirem, perquè voldria estirar del fil d’una altra informació que s’hi relaciona. Segons l’especialista en Història del Món, que cita fonts de la psicologia evolutiva, «encara avui (…) el nostre cervell i la nostra ment estan adaptats a una vida de caça i recol·lecció». De proves que ho corroboren, en tenim per donar i vendre.

Llegiu més

Views: 2

De la mà de les noves societats burgeses que durant el segle XIX van deixar enrere, a tot el continent europeu, l’antic règim, es va estendre també, des del positivisme, la creença que les millores tècniques i científiques del moment millorarien les condicions de l’espècie humana. És aquí on apareix el concepte de progrés tal i com encara avui dia el concebem. Hi ha consens a l’hora de dir que, per exemple, gràcies als avenços mèdics, la nostra qualitat de vida a augmentat exponencialment. Però no deixa de ser curiós que, de la revolució industrial ençà, una part d’aquesta millora s’hagi fet a base de cremar combustibles fòssils i d’explotar, sense límits, els recursos naturals que, paradoxalment, no deixen de ser limitats. I som on som, que diria aquell: l’activitat humana, el progrés, ha aconseguit, d’una banda, incidir geològicament en el nostre planeta (el món acadèmic ja parla de l’era antropocènica i d’un nou «mineral» que la caracteritza, el plàstic) i, de l’altra, sobreescalfar-lo. Aquest darrer fenomen és conegut com a canvi climàtic, una evidència científica la realitat de la qual situa els humans davant de reptes majúsculs la transcendència dels quals és enorme. Ens hi va el futur.

Llegiu més

Views: 0

Què és la realitat? La pregunta és més complexa del que sembla. Massa. I no seré jo qui intenti escatir en unes poques línies un concepte al qual fa anys que se li intenta donar una definició satisfactòria. Fins a quin punt la podem copsar, la realitat? Vet aquí una altra qüestió que ha fet esprémer neurones a lloure i vessar pàgines i pàgines de textos filosòfics. Sigui com sigui, al món que ens envolta han passat i passen coses. Les sabem i les coneixem, gairebé sempre, a través de tercers, mediatitzada, en forma de relat. Fins i tot, en aquells casos en què parlam d’experiències que hem viscut en primera persona, també ens les explicam a traves de narracions. Tot molt literari, per cert. I les sabem, les coses, després d’haver-les percebut a través d’uns mecanismes (els sentits, la consciència) que no sabem fins a quin punt són o no distorsionadors i, per tant, fiables. Perquè, entre d’altres coses, copsar la realitat és un fenomen totalment subjectiu. Es suposa que és objectiva, tot i que des del moment que hi estem implicats d’una manera o altra, la percepció sempre la fa encaixar en la subjectivitat del nostre sistema de valors. I, aquests, són variats i diversos. Gairebé podríem dir que n’hi ha tants com persones i que, com és normal, un mateix fet pot acabar conformant relats diversos, fins i tot oposats. com la realitat: a la pràctica, n’hi ha tantes com individus. No hem d’oblidar que la manera com la percebem té una conseqüència moral, ètica, que ens empeny a actuar d’una manera o d’una altra, a ser en el món en funció del sistema de valors que ens aixopluga.

Llegiu més

Views: 0

Tenir un llibre publicat, amb el meu nom a la portada, és una satisfacció enorme. Difícilment es pot descriure amb paraules. És, evidentment, una victòria del narcisisme, el triomf d’un ego que, d’una manera o d’una altra, tots acollim dins nostre i que un servidor ha tingut la sort de poder treure per aquesta via, la literària. Ara bé, cal ésser conscient, per evitar la temptació de fer arribar l’autoestima més amunt del que és saludable, que la publicació de qualsevol llibre no és possible sense la participació, directa o indirecta, de moltes persones, a les quals cal estar, per tant, profundament agraït. Voldria aprofitar l’avinentesa per a fer-los el reconeixement públic que es mereixen. Des del moment que el llibre és part d’una cadena, cal tenir ben clar que sense l’existència de totes les baules que la formen, res no hauria estat possible. I jo, només en som una més.

Llegiu més

Views: 0