Xalandria

Anècdotes i reflexions sobre el brèxit publicades al Diario Menorca dia 8 de Novembre 2016

Una companya de feina (de mare anglesa i pare àrab) ens explicava una anècdota molt preocupant. L’anècdota té a veure amb la seva filla adolescent (de pare negre) que treballa els caps de setmana a Marks & Spencer. Aquest estiu una dona major a qui despatxava li va demanar quan tenia previst marxar del país ara que havien votat Brèxit. La seva filla, amb cara de pomes agres, li va respondre molt educadament que ella era d’aquí. No és la única anècdota que m’ha arribat. Un amic que treballa a l’oficina de treball m’explicava el cas d’una companya de feina del sud d’Europa que rebia regularment abusos de clients. “Que fa una estrangera com tu treballant aquí quan la meva filla no té feina?” (Disculpa Ken Loach, això també ho hauries d’haver explicat a la teva magnífica pel·lícula I, Daniel Blake que vas rodar just devora la meva facultat).

No es tracta de casos aïllats. Les denúncies per odi racial s’han multiplicat des de la victòria del Brèxit. Entre el 23 de Juny i l’1 d’agost els casos d’odi racial Londres van augmentar un 57%. L’objectiu principals dels atacs són els ciutadans de l’est d’Europa, i molt especialment els d’origen polonès. Els casos d’odi racial són especialment preocupants a la perifèria “blanca” i “obrera” de Londres, Essex, el feu del UKIP. També han augmentat els atacs de caràcter homòfob. Concretament, han pujat un 147% durant els mesos d’estiu. El Brèxit no és només una qüestió de política internacional. És sobretot un canvi d’hegemonia política interna. El centrisme optimista i vacu de Tony Blair i David Cameron ha deixat pas a un nou ordre polític molt més dur i antipàtic.

Llegiu més

Views: 3

Les festes de Sant Joan, a Ciutadella, comencen amb el primer toc de flabiol, a les dues: «noble caixer, donau vos permís per començar es replec?», diu Sebastià Salort en el moment exacte del migdia solar. Hi ha, per tant, un decalatge de dues hores entre allò que diu el sol i el que mostren les pantalles dels rellotges, quan es disposam a celebrar el dia més llarg de l’any. En el zenit de l’estiu, la saviesa popular fa referència a l’escurçament dels dies i «a l’agost, a les set és fosc». En realitat, tots sabem que és fins a les nou que hi ha claredat. Una altra vegada ens trobam amb aquests cent vint minuts de diferència. D’on surt, aquest desfasament, del qual trobam mostres evidents en les tradicions? En algun moment de la nostra història s’ha configurat un fus horari diferent del que regia en temps antics.

Llegiu més

Views: 1

Només des de la ignorància o la malevolia (prou escampada pel món aquesta darrera) es pot negar que la caducitat dels combustibles fòssils sigui una evidència. Davant d’una tal realitat, el camí a seguir ens mena a fer la transició cap a les renovables per tal de produir l’energia a partir dels recursos naturals que, de forma il·limitada, ens ofereixen el sol i el vent. Ens jugam el futur i la salut del planeta. Avui, els avenços tecnològics ens permetrien de prescindir en gran mesura del petroli i dels seus derivats. Però el canvi de paradigma camina a pas de tortuga. Potser hi té a veure el fet que les multinacionals que monoplitzen el sector no volen perdre la posició de domini, per molt que el sol i el vent no siguin de ningú, i no hi tendiran definitivament fins a assegurar-se que segueixen tenint-ne la paella pel mànec.

Llegiu més

Views: 0

No hi ha any, sembla, en què la concessió del premi Nobel de Literatura no estigui envoltada de polèmica. S’escriuen pàgines i pàgines d’opinió, per un motiu o un altre, que fan bona la màxima que diu: «que parlin de tu encara que sigui per deixar-te com un pedaç brut». Quanta promoció gratuïta del guardó s’ha fet aquests dies! De vegades les controvèrsies són banals. En d’altres ocasions, no. Però sempre acaben generant una quantitat ingent de xerrar boig que cal saber evitar si hom no vol acabar infoxicat.

Llegiu més

Views: 0

La història, la nostra, qualsevol, està plena de personatges i situacions que se’ns fan incòmodes, perquè ens embruten un passat que voldríem idealitzat. En voldríem prescindir, però cal tenir ben clar que tot suma i que si no tenim presents els clarobscurs històrics no podrem tenir una visió completa del passat. Dic açò tot recordant la presentació del llibre El món d’ahir de Joan Estelrich a què vaig assistir aquest estiu, una activitat emmarcada dins de l’agenda de l’Institut Menorquí d’Estudis. Xavier Pla ens va convidar a llegir els dietaris d’aquest tèrbol intel·lectual per a conèixer millor la seva actuació. No per justificar-lo, de cap de les maneres. És ver que el personatge no desperta cap simpatia, però la seva petja en la història és evident. Fins i tot, alguns dels seus projectes, endegats durant els anys noucentistes, han arribat fins a l’actualitat i són bàsics per a la cultura catalana.

Llegiu més

Views: 3

És ver, pel que diuen, que els mestres vivim molt bé i que tenim dos mesos de vacances a l’estiu. És tan ver que, com tothom ja sap, hi ha baralles per exercir aquesta professió. Enrere queden aquelles mostres de la saviesa popular que testimoniaven les dures condicions de vida dels docents («passar més gana que un mestres d’escola» n’és una frase mirífica). La situació ha canviat radicalment. La gent no vol ésser empresària i guanyar doblers a cabassos. Els fillets no somnien a ser futbolistes, cantants o cuiners. Ara ja no. A les enquestes, les immenses majories manifesten que la seva major aspiració en aquesta vida és la de ser mestres. Bàsicament per açò: perquè tenim dos mesos de vacances a l’estiu i, en general, vivim molt bé i no en fotem un brot.

Llegiu més

Views: 0

Començaré amb una evidència: no podríem accedir a la major part de les obres de la literatura universal si no fos per la tasca dels traductors. Aquesta obvietat, però, sol passar desapercebuda. Fem-ne la prova: qui ha traduït els darrers cinc llibres que heu llegit d’autors que escriuen originalment en una llengua que no enteneu (i de qui sí recordau els noms)? Els traductors, la feina abnegada dels quals és cabdal per a la normalitat literària, perquè fan que les literatures trenquin les fronteres lingüístiques, no sempre surten a les portades de les obres que s’encarreguen de fer-nos arribar. I encara més invisibles són quan es parla de les obres als mitjans de comunicació. Al nord d’Europa són coses que no passen. Per aquestes latituds, per sort, sempre hi ha alguna honrosa excepció: ho dic mentre m’acompanya l’edició que Arrela ha fet de La terra santa, d’Alda Merini, traduïda per Nora Albert, tal i com consta a la portada. Quan la premsa en parli, donaran visibilitat, també, en tant que autora de l’obra, a qui n’ha fet la versió?

Llegiu més

Views: 0