Xalandria

La meva crònica de l’11M publicada al diario Menorca dia 17 de Març

«Cuando vi que se usaba como arma electoral, sentí el mayor sentimiento de asco que he sentido jamàs.» (el Gran Wyomin)

Faltaven pocs minuts per a les 8 del matí quan els diaris anuncien que hi ha hagut una gran explosió a Madrid. Era un dijous 11 de març i faltaven pocs dies per a unes eleccions generals que mai vaig creure que Rajoy tenia guanyades. Com cada matí, repassava la premsa abans de començar a treballar. Era el meu darrer any de doctorat a Durham i duia un ritme de feina frenètic. Els esdeveniments de les properes 72 hores no van ajudar-me gens ni mica a concentrar-me en la meva tesi.

A mig matí vaig pujar a l’Sky Lab per fer un cafè. Feia mitja hora que Ibarretxe amb cara de pànic havia fet unes declaracions duríssimes contra ETA. Poc després Otegi desmentia amb rotunditat que ETA hi tingués res a veure. A l’Sky Lab no és parlava de res mes. Record especialment els comentaris neguitosos de Luiza Bialasiewicz, especialista en geografia política. Els vaig dir que encara era prest per saber que havia passat, que les declaracions d’Otegi em feien dubtar i que les reaccions viscerals eren molt comuns a Espanya. A Anglaterra la cobertura era molt important però estaves lliure de la pressió emocional que ja es desfermava als mitjans espanyols.

Cap el migdia l’ambient s’enrareix. A la 1.30 Acebes afirma que no té cap dubte de la responsabilitat d’ETA. Em ve la imatge d’Ibarretxe emmanillat. Minuts mes tard Vilaweb treu l’editorial mes valenta que ha fet mai on es qüestiona l’autoria de l’atemptat. A poc a poc els mitjans de comunicació britànics, i molt especialment la BBC, comencen a distanciar-se de la versió oficial. Es creen dos mons paral·lels. El de la premsa espanyola que només parla d’ETA – «Matanza de ETA en Madrid» titula «El País» – i el de la premsa internacional que parla obertament de terrorisme islàmic. Aquell dia la premsa espanyola va perdre tots el papers i encara no els ha recuperat.

Llegiu més

Views: 1

Nova entrega de les cartes des de Newcastle publicada al Diario Menorca dia 17 de Febrer.

Benvolguda Batlessa

Si un dia mai s’atura a ca nostra li ensenyaré l’avió de l’avi en Jaume. El va fer l’any 1939 a la presó, al castell de Montjuïc, mentre esperava que dictassin sentència. L’avió és una rèplica en miniatura del que pilotava durant la guerra. L’avi en Jaume de la guerra no va explicar-nos gairebé mai res. La guerra el va deixar sense paraules. Tot el que va ser capaç de dir-nos ens ho va dir amb aquest avió. Aquest no és per tant un avió qualsevol. Parla de l’orgull d’un jove a qui li agradava molt volar, de la ràbia d’un militar sempre lleial a qui li van robar el futur i la dignitat, i sobretot de la por d’un pres condemnat per auxili a la rebel·lió per un consell de guerra sumaríssim. Aquesta por el va acompanyar sempre. Potser el detall que fa posar més la pell de gallina és el nom de l’avió. Es diu Maria en honor a qui mesos més tard es convertirà en la seva esposa.

Quan vau anunciar que erigiríeu un monument a les víctimes de l’Atlante em va venir immediatament la imatge de l’avió de l’avi – el nostre monument particular a la memòria d’una guerra terrible. La tragèdia de l’Atlante va ser una de les pitjors de la guerra civil a Menorca, sense cap dubte la taca més negra dels defensors de la república. Es van assassinar a sang freda i sense cap mena de judici, 75 persones innocents, entre elles dos germans d’un amic de la família a qui tan aprecio. Les víctimes de l’Atlante es mereixen ser recordades amb dignitat. Ara bé no de la manera que voleu fer-ho.

Llegiu més

Views: 0

Article publicat al Diario Menorca dia 28 de Gener de 2014

Aquesta legislatura ve marcada per una creixent politització de la societat menorquina. Mai s’havia mobilitzat tanta gent i per causes tan diverses. Ho podem comprovar a les pàgines de l’anuari que cada any distribueix el Diario Menorca. Aquest any tot eren rotondes desproporcionades, dragats sense garanties, desnonaments salvatges, llaços quadribarrats, vagues educatives, i la manifestació més gran de la història de Menorca. Hi ha un àmbit però que se n’escapa d’aquesta creixent politització, els ajuntaments. Amb alguna excepció, la política municipal ve marcada per una tranquil·litat que ja voldrien Tadeo i Bauzà. L’epicentre del debat és ara més amunt.

Pels que han viscut la política municipal de prop, el creixent desinterès és motiu de desànim. Per molts l’apatia és interpretada com un signe inequívoc que el PP en té per anys de seure dalt la Sala. Jo no compartesc aquesta lectura. Per mi el desinterès cap a al política municipal és, més aviat, un signe de la seva creixent inutilitat. La crisi ha deixat els municipis sense diners i les reformes impulsades pel ministre Montoro sense competències. Els ajuntaments es troben en una posició difícil, amb tots els problemes del món i sense eines per actuar. No és estrany que hi hagi tan poca gent que vulgui participar en una democràcia local tan desfigurada.

Tanmateix el que passi als ajuntaments tindrà una importància cabdal el 2015. A Menorca els canvis polítics sempre han començat als municipis i res fa pensar que aquesta vegada sigui diferent. El 2015 totes les mirades estaran posades en Maó que el 2011 va decantar la balança cap a la dreta. Els maonesos volien un canvi i el PP era l’únic que estava en posició d’oferir-lo. Si bé la seva victòria va ser inqüestionable, és important no deixar-se enlluernar pel número de regidors que van obtenir. Hi va haver més de 2000 persones que van votar a candidatures que no van obtenir representació dalt la Sala. Això va donar un plus de representativitat al PP molt notable. Amb els mateixos vots el PP podria haver tingut 2 regidors manco si una part d’aquests 2000 vots s’haguessin traduït en escons.

Llegiu més

Views: 0

Avui m’han publicat una nova entrega de les cartes des de Newcastle a Diario Menorca però només en l’edició paper. Aquí la teniu en format digital per si algú la vol llegir.

El 2013 serà recordat per la involució democràtica que ens ha portat. Amb una fredor pròpia d’altres èpoques hem vist com ens arrabassaven cada setmana un bocí més de la nostra llibertat. La llei de símbols que promou el Govern Balear és un dels exemples més recents encara que potser també és el més banal. La llei és un vertader nyap jurídic que re-introdueix el concepte d’autorització prèvia, és a dir de censura, per fer ús de símbols (quadribarrats) en edificis públics. Molt més preocupant és la llei mordassa que promou el govern d’Espanya i que restringeix drets bàsics com el d’expressió i manifestació. Mentre tragèdies com la Metro de València i el Madrid Arena continuen sense culpables, dormir al carrer serà penalitzat amb 750 Euros. A la llista d’exemples destaca la sanció arbitrària i injusta als tres directors de Maó.

Com molt bé saben els mestres s’ha consolidat una dinàmica política que creiem enterrada basada en una lògica repressora del poder. A diferència del que passava als primers anys de la transició l’actual govern del PP no té cap interès en seduir-nos, fer-nos partícips o buscar consensos. El poder és ara exercit d’una manera coercitiva i repressora. És un poder que expedienta, prohibeix i amenaça. Rajoy ha renunciat a liderar, per ell governar és l’art d’imposar, “de hacer lo que hay que hacer”, és a dir d’obligar als ciutadans fer coses contra la seva voluntat. Prohibeixen tot el que poden inclòs el català, tanquen mitjans de comunicació que els fan nosa, amaguen realitats incòmodes – una caixa B, quina caixa B?- mentre manipulen la realitat fins el límit, judicialitzen la discrepància alhora que indulten els amics que la sabien llarga.

El PP sembla decidit a recuperar el malson agre i gris que George Orwell va descriure a la novel·la 1984. La novel·la d’Orwell dibuixa una distòpia autoritària en la qual un Estat Omnipresent encapçalat pel gran Germà cerca la supressió de la identitat dels seus ciutadans mitjançant un control absolut de l’individu. La premissa orwelliana és que serem vençuts per una opressió imposada externament. El PP s’ha instal·lat al 1984. Tenen la convicció que només els obeirem si els tenim por. Ho hem pogut comprovar en el camp de l’educació on Bauzà i Wert han introduït per reial decret una cultura de la por i la mentida. Creuen que tot prohibint el català la nostra llengua desapareixerà i a base d’expedients els mestres obeiran. Benvinguts al ministeri de la veritat.

Llegiu més

Views: 0

Article publicat divendres 27 de Septembre a Diario Menorca

T’adones amic. Hi ha gent a qui no agrada que es parle, s’escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no els agrada que es parle, s’escriga o es pense” (Ovidi Montllor)

Menorca viu un dels conflictes més agres que es recorden. Tota la comunitat educativa s’ha revoltat per un decret de llengües pedagògicament insostenible que condemna els alumnes a la ignorància. El decret ha estat impulsat sense diàleg per un president amb tics autoritaris i una consellera que no té cap experiència en el món educatiu. Des de Newcastle seguesc amb atenció el conflicte, orgullós amb la fermesa de la comunitat educativa, molt preocupat per la intransigència de Bauzà i Camps i profundament decepcionat amb la inactivitat de Santi Tadeo i Àgueda Reynés, sempre amagant el cap davall l’ala.

EL TIL és una passa més per eliminar el català de l’escola. Els ideòlegs de l’espanyolisme fa temps que situen l’escola pública com el principal culpable de la deriva moral i nacional de l’estat espanyol. La seva recepta per redreçar la situació passa per acabar amb l‘adoctrinament nacionalista i transformar l’escola en un exercici més de formación del espiritu nacional. Com a bon deixeble, Bauzá ha posat l’educació d’aquestes illes al servei d’un projecte neo-franquista amb l’esperança que Madrid li agraeixi amb un ministeri. Fins ara aquesta croada es feia en nom de la llibertat. La idea era que els pares poguessin elegir la llengua de l’escola. Com que els pares han elegit majoritàriament el català, l’argument ha canviat. Ara la croada es justifica per la necessitat de millorar l’anglès. Ens diuen que el català és la culpa del fracàs escolar i que els anti-TIL no volen que els nostres fills aprenguin anglès. Mentida podrida.

Llegiu més

Views: 0

Estimats amics i amigues de Llucmaçanes.

Des de fa unes quantes setmanes, hi ha una qüestió que em fa ballar es cap. Com es fa un pregó? Ho he demanat a amics i coneguts i ningú m’ha pogut recomanar cap manual del bon pregoner. I com que Llucmaçanes cau abans de Gràcia, tampoc em puc inspirar amb la pregonera d’aquest any. Podria mirar de fer-vos riure. Ara bé si ho intent crec que sortireu tots deveres cap as bar a fer un ginet. Només hi quedarà na Pili aguantant sa ruixada. Fa una pila d’anys que visc al Regne Unit, tanmateix d’humor anglès encara res de res. Em sap greu però no sé fer riure i tampoc sóc de llàgrima fàcil.

Tot i la meva ineptitud he acceptat aquest envit sense pensar-m’ho ni un minut. I és que ser pregoner del teu poble, de la teva pàtria, és per ventura un dels honors més grans que et poden fer. I sí Llucmaçanes és, en es sentit més literal de la paraula, la meva pàtria, açò és, la terra dels pares, la que han treballat i han estimat els meus avantpassats. Com diria es gran poeta d’Es Castell n’Àngel Ruíz i Pablo la pàtria és la terra que estimes i coneixes millor

És la meva, i la sospir.

La conec, la pàtria mia,

de lluny, com coneixeria

la mare que em va nodrir.

Des de l’estima que tenc cap el poble que m’ha vist créixer us voldria proposar un petit recorregut per Llucmaçanes. Aquest recorregut ressegueix el nostre paisatge entranyable. Us parlaré de les pedres, les plantes i els camins, de les cases, les piscines i els jardins que donen forma al nostre paisatge. Us parlaré també de persones que habiten, cultiven i estimen aquesta terra. Amb aquest pregó us voldria convidar a fer el turista per Llucmaçanes. Perquè aquest és un paisatge modest però bell on passen coses extraordinàries. Segur que em deixaré moltes coses sense dir. Disculpau-me pels silencis i inexactituds que hi pugui haver.

Llegiu més

Views: 2

Article Publicat a Diario Menorca dia 3 de Juny de 2013

Era un diumenge al matí del 2004 dies abans d’unes eleccions europees. Encara no teníem cotxe i havíem agafat un autobús per anar a la platja. En sortir d’Exeter, la ciutat on vivíem, vam passar davant una casa on havien penjat una pancarta electoral que deia “NO TO EU MASS MIGRATION” (No a la migració massiva d’Europeus). Estava firmada per un partit fins llavors desconegut – United Kingdom independence Party més conegut com UKIP. Tot i que la pancarta anava clarament dirigida als polonesos, en veure-la em va entrar un calfred. Si no existís la UE jo no hauria agafat mai aquell autobús. Vuit anys més tard UKIP ha deixat de ser una anècdota anti-Europea i és ara una força ascendent a Anglaterra. Sempre amb una pinta de cervesa a la mà, l’inefable Nigel Farage ha situat el seu partit al centre del debat polític.

Llegiu més

Views: 0