Cançons que es canten, paraules que es confonen

La llengua en què es canten les cançons és una font constant de sorpreses. Fa uns dies hem conegut un cas de censura que hi té a veure, tot i que potser no en el sentit que ens imaginam. La representant de Malta havia d’interpretar, al festival d’Eurovisió, una peça cantada en maltès. Fins aquí, cap problema. És digne d’alabar que, malgrat la presència abassegadora de l’anglès, hi hagi qui vulgui participar en el concurs emprant, en part, el maltès —una llengua semítica, poca broma!— en aquest cas. Sobretot, si tenim en compte la poca sensibilitat que mostren, entre d’altres, Espanya i França en aquest sentit. Resulta, però, que a la lletra cantada per Miriana Conte —el tema es titula «Kant singing», expressió repetitiva, ja que les dues paraules, la segona en anglès, volen dir cantant— apareix un joc de paraules bilingüe en què es diu «serving Kant» que es confon, perquè es pronuncien igual, amb l’expressió «serving cunt». En tost de «Trenca els teus murs, vine i balla al meu ritme / Jo ho faig tot el temps, sí, ho faig tot el temps / servint cant», un anglòfon pot ofendre’s en interpretar que està «servint cony».

En haver escoltat aquesta notícia, a la ràdio, se’m va encendre automàticament una bombeta: el tema tenia molt de potencial. Calia estirar-ne el fil. La tesi inicial era més o menys la següent: segur que hi ha més casos com aquest en què una o més paraules d’una cançó es poden entendre de manera diferent en una llengua que no és aquella en què ha estat escrita. En posar-m’hi, però, la cosa ja no estava tan clara. Per començar, no sabia si aquest fenomen tenia nom o no, és a dir, si estava descrit i analitzat prèviament. Pel que fa al marc teòric, tenia clars els conceptes d’homofonia —sons idèntics: no té sentit i no t’he sentit— i homografia —mateixa escriptura: moc, de moure; moc de mocar-se—, sobretot en el context d’una mateixa llengua. En la catalana, per exemple, en coneixia fins i tot exemples deliciosos, com el d’un article d’Avel·lí Artís i Gener de títol inequívoc, «I com ho fonies, això de les homofonies». Dedicat al verbívor Màrius Serra, s’inicia amb un antològic «Jo sóc d’aquells que al pa, pa (Joan Pau II), al vi, vi (Andersen) i al fred (Rodríguez) picor. Encara que faci vent, la mampara m’empara. Me la va fer un bon fuster, un d’aquells experts que us fa un armari, us serra un tauló, i tot ho enllesteix amb una facilitat calcada». Respecte, però, d’allò que havia passat amb la cançó eurovisiva, no tenia clar, però, que es tractés, d’una homofonia en sentit estricte, bàsicament pel fet que intervenien dues llengües diferents en el procés. Havia de tenir un altre nom.

Em va venir al cap, mentre li donava voltes a tot plegat, un joc de paraules en què els sons d’un idioma en recordaven un altre, tot i no tenir-hi realment res a veure: «cards verds taquen, secs piquen». En català, però amb un aire germànic, sobretot si es pronunciava de manera afectada. Tot d’una s’hi van afegir els «alls secs mai couen» i «mai pot haver-hi hagut aigua dins un got foradat», exemples de paronomàsies en què, malgrat parlar en català, amb imaginació, hom pot imaginar que estar escoltant la llengua de Shakespeare. En aquest sentit, ja al segle XIX, primer de forma anònima i col·lectiva a l’almanac Lo Xanguet (1865), i, després, sota l’autoria d’Artur Cuyàs a La Llumanera de Nova York (1877), es va publicar un text, El català, mare de totes les llengües, en què una sèrie de coincidències fonètiques amb altres idiomes —inventats o no— servia per a defensar l’estrambòtica tesi a què feia referència el títol de l’obra. Més d’una parèmia que hi apareixia va esdevenir popular: «Arri, bagarra, no me la carreguis» (basc), «Anant a la babalà li han esqueixat la bufanda» (àrab) o «què és que sé que sap tothom? (francès), en serien alguns exemples. Aquest mecanisme, per cert, dona per a un fotimer d’acudits, com aquell d’Eugenio en què un home entra en una ocelleria i demana: «escolti, és cara la cacatua?», a la qual cosa el venedor contesta: «em sap greu, però aquí no parlem euskera».

A la divagació en què havia derivat la meva recerca es van incorporar, també, les al·literacions —«que te creus que te crec», diuen que diuen a Ferreries quan qualcú els demana si, quan parlen, sembla que trenquin nous—, els palíndroms, en què un text, llegit de dreta a esquerra i a l’inrevés, diu el mateix —«Amor a Roma», «català a l’atac», «Tip, el pastor ara farà rots a ple pit»… —, i altres jocs de paraules que, era evident, calia consultar a Verbàlia (Empúries, 2000), el llibre de Màrius Serra que els recopilava i estudiava a fons, que vaig devorar sencer poc després d’haver-se publicat. Segur que allà trobaria el que cercava respecte de les homofonies entre cançons, el fenomen que explicava la censura patida per Malta a Eurovisió. Passa, però, que no el tenia a mà. Era al pis franc on hi ha la major part de la biblioteca particular, plovia, i a casa hi feia un estar d’àngels. La vessa hi va fer la resta. No el podria fer servir.

De sobte, però, com una mena d’epifania, vaig recordar que al primer conte de Dies assenyalats (IME, 2020), escrit per un servidor, feia referència a una homofonia que podria ser homologable a les que m’interessaven. El narrador, que explicava com la mirada del lingüista condicionava l’observació del món que l’envoltava (el bar Tony, sense anar més lluny), citava el cas d’un maxi-single infame de música electrònica, editat en disc de vinil l’any 1990 per la discogràfica Max, en què els perpetradors de l’endemesa sonora es feien dir Digital Boys featuring Cool de Suck. Cul de sac: el joc de paraules era bolla vista. En tenc una còpia a casa, no em demaneu per què, que he tornat a escoltar aprofitant l’avinentesa. No n’he tret res de bo, tret del fet que, com una magdalena proustiana, en aquest cas sonora, els renous enllaunats han encetat un camí inesperat.

M’ha dut a recordar quan, en encetar-se la dècada olímpica dels noranta del segle passat, als bars del port de Maó, la gent cridava «Leche Pascual» quan, a l’Ícaro, a El golfo Pérsico, al Ka De We o al Terminal —locals famosos de l’època arcàdica, desapareguts fa temps— sonava el tema «How Gee» de Black Machine. Concretament, quan la lletra, que no passarà a la història de la música, deia repetitivament «matching my style», la gent deixava anar el nom de la coneguda marca làctia. A partir d’aquí, van brollar força exemples de cançons mal cantades per desconeixement de la llengua original. En una cerca ràpida, en vaig trobar una quantitat ingent, tot i que gairebé sempre amb l’anglès i el castellà com a protagonistes (que no citaré, per vergonya, tot i que he de reconèixer que, en escoltar-les, més d’una transcripció em va fer riure: «Atún limón, atunes a mi» semblava que deia Dave Mustaine, de Megadeth, en cantar, en un francès catastrofic, «À tout le monde, à tous mes amis»). En canvi, vaig ser incapaç de trobar-ne en la meva llengua, tot i que estic segur que ha d’haver-n’hi casos.

Arribats a aquest punt, però, es va imposar la lògica: com pot ser que perdi el temps en bagatel·les com aquesta? No fa gaire va ser cercant discos amb edicions amb idiomes diferents. Gràcies a les contribucions dels lectors, vam arribar a la mitja dotzena, una collita prou magra. Ara, el repte era potser més complicat i inútil alhora: trobar fragments de cançons la lletra de les quals també tengui sentit en una —o més d’una— llengua diferent de l’original.

Enguany, el festival d’Eurovisió se celebrarà a mitjan maig a Suïssa, un estat que sol ser exemplar respecte de la diversitat lingüística. La censura de la cançó maltesa, però, és cosa de la BBC, la televisió pública anglesa, per motius de correcció política. Pel que fa a la meva recerca, no tenc gens de pressa a enllestir-la. Resta enlaire. Per molt que sigui una futilitat, ningú no em podrà treure les bones estones que he passat estirant fils. És allò d’Ítaca: el que compta és el viatge, no el fet d’arribar a port.

Views: 47