Després d’un procés llarg, que ha tingut temps fins i tot de passar per diferents zones de turbulències polítiques, s’ha acabat aprovant, al Parlament de les Illes Balears, la Proposició de Llei de Menorca Reserva de Biosfera, presentada pel Consell Insular de Menorca. Fins que la normativa que n’emana no s’apliqui i en vegem els resultats, no podrem veure fins a quin punt van ser o no justificades les eufòries, les indignacions i, fins i tot, alguna de les indiferències que es van viure a l’hemicicle illenc dimecres passat, dia primer de febrer.
No he llegit els noranta-sis articles, cinc disposicions addicionals, cinc disposicions transitòries, una disposició derogatòria i tres disposicions finals que conformen aquesta proposta de llei que cerca «l’establiment del règim jurídic de protecció, ordenació i gestió específic de Menorca en tant que reserva de biosfera, declarada per la UNESCO el 7 d’octubre de 1993». Per tant, no n’he pogut fer una anàlisi que, entre altres aspectes, la meva ineptitud pel que fa als assumptes jurídics, hauria convertit en un exercici eixorc. Així i tot, però, crec que, només pel fet d’existir aquest marc legal, hi ha algunes observacions contextuals que se’n poden fer.
Per començar, cal destacar que l’illa, una vegada més, dins del marc administratiu restringit de què forma part —una comunitat autònoma del Regne d’Espanya repartida en un arxipèlag heterogeni en tots els sentits— ha actuat com a subjecte polític. No crec que arribem a ser, els menorquins, com a tals, un Grup Objectivament Identificable, aquest concepte que el Tribunal Superior de Justícia de la Unió Europea ha posat en circulació aquests darrers dies, però sí que cal remarcar la singularitat illenca respecte de la política territorial en relació amb Mallorca, Eivissa i Formentera.
En aquest sentit, a més de la Llei de Menorca Reserva de Biosfera, cal citar la posada en marxa d’altres instruments normatius, d’entre els quals destaca el nou PTI —el Pla Territorial Insular—, que veurem si arriba a temps, és a dir, abans de la contesa electoral d’aquesta primavera: els camins dels tràmits administratius solen ser inescrutables i la noció del temps discorre d’una manera diferent de la que fem servir la resta de mortals. Tot plegat demostra la importància que la «consciència del paisatge» té entre els habitants d’aquesta illa. És transversal i ha esdevingut un dels elements que d’una manera més clara vertebren la identitat col·lectiva dels menorquins.
Els habitants d’aquest petit territori mediterrani han demostrat la seva determinació a l’hora de convertir el lloc on viuen en un espai en què maldar per unir desenvolupament i sostenibilitat. Podríem aprofundir, tot seguit, en el caràcter antitètic d’aquest binomi, ja que es tracta de dos conceptes oposats si es fan servir en el context capitalista neoliberal en què ens trobam. Deixem-ho estar. Conformem-nos amb el fet que potser del que es tracta és de fer que, almenys, el primer tengui el menor impacte possible en el segon.
M’interessa, però, centrar-me en un altre aspecte que s’hi relaciona i que és, també, contradictori: mentre s’aproven lleis destinades a posar seny en l’explotació dels recursos naturals, es manté l’aposta decidida per part de les institucions illenques pel model del monocultiu turístic. Les xifres del pressupost que, per exemple, el Consell Insular destina a promocionar-lo, ho evidencien, com també ho fan les prediccions que apunten a una temporada en què tornarem a batre tota mena de rècords.
Per açò, grinyola el fet que no s’acabin d’imbricar en les polítiques que es duen a terme a la nostra illa —massa centrades en el curtterminisme que emana dels pocs anys que dura una legislatura—els diferents aspectes que preveuen els models a llarg termini. És desconcertant comprovar com gran part de la feina que s’ha fet, i la que resta, respecte de les Directrius Estratègiques de Menorca, les DEM, amb què s’han d’afrontar reptes tan crucials i inevitables alhora com són la transició energètica o la lluita contra el canvi climàtic, no s’acaben de tenir en compte a l’hora de gestionar l’actualitat illenca. Com si l’avui no condicionés el demà a què ens haurem d’enfrontar.
Sembla que el canvi de xip és complicat. Ho és, per exemple, per a tota la població, que és molta, que viu —o, més ben dit, malviu— del turisme. Veure, entendre i acceptar que el monocultiu actual mena l’illa a un carreró sense sortida és complicat. Si hi sumam els interessos d’aquells que tallen la major part del pastís en aquest sector econòmic, entestats a esprémer la mamella fins a la darrera gota, s’entén la dificultat que existeix a l’hora de capgirar les dinàmiques existents.
Pensant en el dia de demà, aquest és un luxe que no ens podem permetre si volem que Menorca sigui un lloc on poder habitar. El seny convida a no esperar a prendre mesures a darrera hora, quan aquestes hauran de ser necessàriament més dràstiques, quan una part encara major dels efectes seran irreversibles. Ja ho diuen, que el sentit comú és el menys comú dels sentits. La realitat s’encarrega de recordar-nos-ho constantment.
Tornant a la Llei de Menorca Reserva de Biosfera, cal dir que, en el context contradictori que acabam de citar, aquest nou marc suposa un camí esperançador. Que podia ser millor, el text que ha acabat aprovant-se? Evidentment. Que podria tenir molta més ambició? Sense cap mena de dubte. Que la seva efectivitat dependrà de com es posi en pràctica? És una obvietat. Que fem tard respecte de moltes coses? Sí. Molt. Però, malgrat tot, és millor fer aquesta passa, que va cap endavant, que no pas restar en l’immobilisme o, pitjor, retrocedir, tal com més d’un voldria. Crear inèrcies és fonamental i, per molt que el ritme no sigui el que a mi, personalment, més em satisfaci, el rumb que va emprendre Menorca el 1993, amb la Reserva de Biosfera, és el correcte, com ho és el fet que, molt a poc a poc i en bones, continuem mantenint-lo.
Cal ser, en aquest sentit —no hi ha més remei— escèpticament optimistes. Detalls com, per exemple, el tractament que, de la notícia de l’aprovació de la Proposició de Llei de Menorca Reserva de Biosfera, n’ha fet el principal diari de l’oposició illenca, em confirma que anam pel bon camí. Lentament, però pel bon camí.
Views: 1
Estimat Isma,
Mes val atrapar el fet turístic , i modelar-lo, des de l’esquerra.
Com diu un refrany en castellà (o dita) : “quien da primero da dos veces”.