Per què és tan complicat parlar de la Constitució?

Aquest escrit va sortir publicat al Diari Menorca el passat 13 de desembre.

Fa uns dies que es va celebrar el trenta-tresè aniversari de la constitució espanyola, aprovada en un moment complicat de la història política espanyola: la sortida d’una llarga nit de dictadura i prohibicions, no exempta de convulsions ni d’interessos contraposats, i una obertura, a la vegada, d’un procés d’expectatives no sempre resoltes. Parlar de canviar una constitució (sobre la qual el 69% de la població total actual o el 62% de la població amb dret a vot no ha ha pogut votar per edat) que duu conceptes que alguns consideren inviolables ha esdevingut tabú durant molts anys. Tot i així, darrerament hem assistit a un canvi constitucional pactat pels dos partits més votats de l’Estat en una jugada sense precedents, que camina cap a una pèrdua de decisió, en aquest cas en l’àmbit econòmic, de les autonomies.

És aquesta qüestió precisament, la de les autonomies, la que va suscitar, i continua fent-ho encara, el debat més aferrissat i les negociacions més intenses en l’articulat de la Constitució. I és que les ferides encara eren molt obertes, i el fantasma de la pàtria una, grande y libre volava per damunt. No oblidem, però, que el text arrossega, fins als nostres dies, aquest fet. Els articles sobre aquesta qüestió van ser els més controvertits. No oblidem l’article 2, que diu que “la Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols, i reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i de les regions que la integren i la solidaritat entre totes elles”, tot un exercici d’equilibrismes perquè es veiessin reflectides totes les sensibilitats. En un article pertanyent a un llibre magnífic sobre la transició política espanyola¹, s’estudia la importància d’aquest debat de caire territorial per explicar l’esdevenir de la constitució. Esmenta que aquesta “va supeditar la coherència formal del text […] per tal de trobar una fórmula nova, atrevida pel seu nivell d’indefinició”, cosa que ve a dir que aquest joc d’equilibris va acabar fent una constitució que en termes d’organització territorial era profundament interpretable. De fet, el futur de l’organització de l’Estat és més fruit d’allò que va succeir en l’evolució de la política i els fets que es succeïen, que no del mateix articulat de la constitució.

Açò explica que moltes d’aquestes qüestions avui dia encara no estiguin resoltes, perquè en el fons la constitució va acabar acontentant visions radicalment diferenciades de l’Estat. I açò és fictici, tot acaba sortint. Els qui creim en la democràcia com a via per assolir les aspiracions d’una col·lectivitat, hem d’apel·lar més al sentit d’aquesta democràcia, en la capacitat dels pobles de decidir sobre el seu futur, que no a la inviolabilitat d’un text que veim com s’empra per segons quan convé. No passem per alt que la Constitució espanyola consagra una sèrie de deures i funcions que arrossegam de tot aquell moment: el deure de tots els espanyols de conèixer la llengua castellana, però no les altres, en una manifestació de supremacia cultural (article 3), el deure de defensar Espanya (article 30), la prohibició expressa de la federació de comunitats autònomes, per molt que mantenguin relacions culturals, històriques i polítiques òbvies (article 145), la missió de les forces armades a defensar la integritat territorial, encara que la decisió fos en termes democràtics (article 8), la capacitat de l’Estat a fer un requeriment forçós a les comunitats perquè compleixin amb els seus deures, si l’Estat troba que no ho fan (article 155), el manteniment de la pena de mort en casos de temps de guerra segons llei militar (article 15).

El zel constitucional pot passar de bon tros per damunt de voluntats democràtiques, i aquesta és l’actitud que hauríem de repudiar. Perquè en termes d’autonomia sempre hem estat supeditats a una organització de l’Estat que ens ha perjudicat netament, i la solidaritat entre els territoris (manifestada en termes de “les diferències entre els Estatuts de les diverses Comunitats Autònomes no podran implicar en cap cas privilegis econòmics o socials”) ens ha duit a ser la comunitat més mal finançada de l’Estat, cosa que frega l’absurd d’aquest concepte en un temps de crisi en què les necessitats de la població, i especialment la més desfavorida, augmenten constantment. L’absurditat arriba quan veim que ningú es capaç d’esgrimir un dret constitucional que tenim, que planteja aquesta solidaritat “atenent assenyaladament les circumstàncies del fet insular” (article 138).

Constitucionals i solidaris sí, però si ens l’hem de botar per ser encara més submisos, també. Cap govern no ha mogut mai un dit per açò, i no veig els actuals governants autonòmics reclamant cap canvi. Al contrari, en nom de les retallades i l’austeritat es fan considerables barbaritats socials i culturals, mentre deixaran fer al govern central el seu programa, encara que impliqui pèrdua d’autonomia i més escanyament fiscal. De fet, els és igual. Llàstima que encara seguim enviant a les Corts generals, com sempre, els representants dels dos partits que mai faran res per canviar la situació perquè són qui l’han defensada per llevant i per ponent.

Views: 0