«En les trinxeres de la vida quotidiana adulta, l’ateisme no existeix» David Foster Wallace,
2014 L’aigua és Això
No es fàcil posar paraules a una barbàrie que et deixa sense paraules. Els atacs terroristes de París
primer contra la revista satírica Charlie Hebdo i després contra un supermercat Kosher han deixat
un paisatge de desolació al centre mateix d’Europa. El 2015 ha començat amb 18 morts i un fractura
creixent amb les comunitats musulmanes. No hi ha cap però possible al que va passar a París. Uns
dibuixaven tires còmiques. Els altres els han matat. Pistoles contra plomes, armes contra paraules.
Res justifica aquesta monstruositat.
Tenc una especial estima per les tires còmiques, les de Mafalda, Joe Sacco, Steve Bell i sobretot les
de Zaca. Allà on no arriben les paraules hi arriba l’humor gràfic. Una bona tira còmica és aquella
que té la capacitat de desemmascarar la realitat, de dir que l’emperador va despullat. Que jo
condemni amb totes les meves forces l’atemptat de París no vol dir que em faci meves les portades
de Charlie Habdo, especialment descarnades amb el fet religiós. Fer-me-les meves seria tant com
donar una primera victòria al terrorisme. El que aquests criminals es volen carregar a punta de
pistola és precisament la llibertat de discrepar, l’essència mateix de les tires còmiques, el dret
d’expressió encara que no hi estiguis d’acord. El consens és la primera victòria del terrorisme.
La millor tira còmica que vist sobre els atacs de París és la que ha publicat el gran Joe Sacco al diari
The Guardiani
. La seva resposta és intel·ligent i provocadora. «Fer broma dels musulmans sempre
m’ha semblat una manera insípida d’usar la ploma» ens diu Sacco. Per il·lustrar els límits de la
sàtira, Sacco canvia les caricatures de musulmans fonamentalistes per caricatures de jueus de puny
estret i negres salvatgejats. Si feim aquest exercici molts de nosaltres ens sentirem automàticament
incòmodes. Abans de l’arribada de Hitler al poder, les tires còmiques antisemítiques eren el pa de
cada dia. Perquè una tira còmica que fa broma dels musulmans és acceptable i una que fa broma
dels jueus és un exemple d’antisemitisme?
La sàtira és sàtira perquè és crua i directe. La defensa aferrissada de la sàtira no hauria d’impedir
que ens qüestionem contra qui l’empram i en quin context. Sacco planteja un interrogant que
il·lustra amb una caricatura de les tortures d’Abu Ghraib . Pperquè els musulmans de la nostra època
no són capaços de riure’s d’una imatge?» La resposta fàcil i simplista és dir ‘ells’ tenen la culpa i que
occident no té cap responsabilitat. És certament més fàcil posar-los tots dins un mateix sac que
esbrinar com encaixam els uns en el món dels altres. «Quan ens cansem de tenir el dit del mig alçat
potser que comencem a pensar perquè el món és com és» conclou Sacco.
Ni a França, ni a Espanya els uns encaixam bé en el món dels altres. El desencaix ha crescut
notablement amb la pujada del Jihadisme i l’extrema dreta – que han trobat un terreny abonat en la
dels barris perifèrics de París. Uns barris on l’atur juvenil arriba al 60%. (Per entendre el món del
Banlieues no us perdeu La Haine, una obra mestra del cinema francès). Ara bé el desencaix no és
tan sols un problema de misèria i religió, és també fruit de la incapacitat de les democràcies
occidentals, molt especialment la francesa, per fer un lloc a l’altre. Un altre que ja no és altre sinó
que des de fa dècades una part molt important del nosaltres. No és una qüestió de tolerància sinó de
com entenem la democràcia i la igualtat. Els musulmans només són acceptats a Europa en la mesura
que renuncien a la seva diferència i es dilueixen dins l’ateisme oficial. Com si només ells tinguessin
un Déu. Cartes des de Newcastle
Quan la democràcia no accepta els musulmans tal com són, i els ofereix una vida digna, la
democràcia es fa incompatible amb la seva religió. I el Déu de la revenja – de la nostra i de la seva –
enfosqueix l’ètica de la responsabilitat i l’hospitalitat, una ètica cada vegada més oblidada que avui
es fa més necessària que mai.
Twitter: @pauobrador
i
Podeu accedir a la tira còmica de Joe Sacco a http://www.theguardian.com/world/ng-interactive/2015/jan/09/joesacco-on-satire-a-response-to-the-attacks
Carta publicada el dia 19 de Gener de 2015 al Diario Menorca
«En les trinxeres de la vida quotidiana adulta, l’ateisme no existeix» David Foster Wallace, 2014 L’aigua és Això
No es fàcil posar paraules a una barbàrie que et deixa sense paraules. Els atacs terroristes de París primer contra la revista satírica Charlie Hebdo i després contra un supermercat Kosher han deixat un paisatge de desolació al centre mateix d’Europa. El 2015 ha començat amb 18 morts i un fractura creixent amb les comunitats musulmanes. No hi ha cap però possible al que va passar a París. Uns dibuixaven tires còmiques. Els altres els han matat. Pistoles contra plomes, armes contra paraules. Res justifica aquesta monstruositat.
Tenc una especial estima per les tires còmiques, les de Mafalda, Joe Sacco, Steve Bell i sobretot les de Zaca. Allà on no arriben les paraules hi arriba l’humor gràfic. Una bona tira còmica és aquella que té la capacitat de desemmascarar la realitat, de dir que l’emperador va despullat. Que jo condemni amb totes les meves forces l’atemptat de París no vol dir que em faci meves les portades de Charlie Habdo, especialment descarnades amb el fet religiós. Fer-me-les meves seria tant com donar una primera victòria al terrorisme. El que aquests criminals es volen carregar a punta de pistola és precisament la llibertat de discrepar, l’essència mateix de les tires còmiques, el dret d’expressió encara que no hi estiguis d’acord. El consens és la primera victòria del terrorisme.
Traducció de la tira còmica de Joe Sacco
La millor tira còmica que vist sobre els atacs de París és la que ha publicat el gran Joe Sacco al diari The Guardian. La seva resposta és intel·ligent i provocadora. «Fer broma dels musulmans sempre m’ha semblat una manera insípida d’usar la ploma» ens diu Sacco. Per il·lustrar els límits de la sàtira, Sacco canvia les caricatures de musulmans fonamentalistes per caricatures de jueus de puny estret i negres salvatgejats. Si feim aquest exercici molts de nosaltres ens sentirem automàticament incòmodes. Abans de l’arribada de Hitler al poder, les tires còmiques antisemítiques eren el pa de cada dia. Perquè una tira còmica que fa broma dels musulmans és acceptable i una que fa broma dels jueus és un exemple d’antisemitisme?
La sàtira és sàtira perquè és crua i directe. La defensa aferrissada de la sàtira no hauria d’impedir que ens qüestionem contra qui l’empram i en quin context. Sacco planteja un interrogant que il·lustra amb una caricatura de les tortures d’Abu Ghraib . Pperquè els musulmans de la nostra època no són capaços de riure’s d’una imatge?» La resposta fàcil i simplista és dir ‘ells’ tenen la culpa i que occident no té cap responsabilitat. És certament més fàcil posar-los tots dins un mateix sac que esbrinar com encaixam els uns en el món dels altres. «Quan ens cansem de tenir el dit del mig alçat potser que comencem a pensar perquè el món és com és» conclou Sacco.
Ni a França, ni a Espanya els uns encaixam bé en el món dels altres. El desencaix ha crescut notablement amb la pujada del Jihadisme i l’extrema dreta – que han trobat un terreny abonat en la dels barris perifèrics de París. Uns barris on l’atur juvenil arriba al 60%. (Per entendre el món del Banlieues no us perdeu La Haine, una obra mestra del cinema francès). Ara bé el desencaix no és tan sols un problema de misèria i religió, és també fruit de la incapacitat de les democràcies occidentals, molt especialment la francesa, per fer un lloc a l’altre. Un altre que ja no és altre sinó que des de fa dècades una part molt important del nosaltres. No és una qüestió de tolerància sinó de com entenem la democràcia i la igualtat. Els musulmans només són acceptats a Europa en la mesura que renuncien a la seva diferència i es dilueixen dins l’ateisme oficial. Com si només ells tinguessin un Déu.
Quan la democràcia no accepta els musulmans tal com són, i els ofereix una vida digna, la democràcia es fa incompatible amb la seva religió. I el Déu de la revenja – de la nostra i de la seva – enfosqueix l’ètica de la responsabilitat i l’hospitalitat, una ètica cada vegada més oblidada que avui es fa més necessària que mai.
Estic molt d’acord amb les teves reflexions. M’he cansat de veure dignataris mundials al capdavant de les manifestació en favor de la llibertat d’expressió amb les presons del seu país plenes de periodistes, o en Rajoy exclamant en favor de la civilitat occidental i lliure, al capdavant d’un estat que ha tancat diaris (recordau l’Egunkaria?) o, més recentment, ha censurat una portada com la del Jueves on apareixia l’actual monarca satiritzat. La hipocresia és tan a flor de pell, en aquesta societat.
Estic molt d’acord amb les teves reflexions. M’he cansat de veure dignataris mundials al capdavant de les manifestació en favor de la llibertat d’expressió amb les presons del seu país plenes de periodistes, o en Rajoy exclamant en favor de la civilitat occidental i lliure, al capdavant d’un estat que ha tancat diaris (recordau l’Egunkaria?) o, més recentment, ha censurat una portada com la del Jueves on apareixia l’actual monarca satiritzat. La hipocresia és tan a flor de pell, en aquesta societat.