Avui, la rentadora ha mort. Potser va ser ahir, no ho sé. A l’hora de centrifugar, va començar a mostrar uns símptomes estranys. De fet, li costava posar-s’hi. Evitava allò que, d’acord amb el programa seleccionat, havia de fer: centrifugar a les totes. Qualsevol diria que la màquina era conscient de la magnitud de la tragèdia. Xiulava, fent veure que havia acabat la feina, però la roba romania ben xopa, embassada. Avui s’ha consumat el decés: amb el tambor girant finalment a mil revolucions per minut, l’ossamenta metàl·lica de la rentadora ha començat a emetre uns cruiximents alarmants. Catacrac-catacrec. Feia angúnia escoltar-ne els laments. El desenllaç s’ha consumat en forma d’una forta olor de metall cremat. No hi ha hagut res a fer.
«Han estat els coixinets». Aquest ha estat el veredicte de l’autòpsia telefònica que ha emès l’especialista del servei tècnic que ens ha atès. La simptomatologia era clara. «És ver que les peces es podrien substituir, però tenint en compte l’antiguitat de la màquina i que la reparació li donaria, a tot estirar, un parell d’anys més de vida, us sortirà més cara la salsa que el peix», ha afegit. «Les peces són molt cares i caldria afegir-li les hores de feina. Hauríeu de fer un pensament».
D’acord amb el número de sèrie de l’aparell, han comprovat que van fabricar la rentadora fa dotze anys. Els mateixos que fa que l’havíem comprada. Havia arribat, ens deien, al final de la seva vida útil amb escreix. Tot i que desconec quina és l’esperança de vida d’aquests electrodomèstics, la convivència se m’ha fet curta. Em sembla que tot just ens estàvem començant a entendre. No feia tant que havia afinat que el vinagre, en tost del suavitzant, a part de deixar la roba amb un tacte agradable, li netejava l’aparell digestiu; o que, de sabó, calia no abusar-ne: amb una petita dosi anava servit. Però, al revés del que passa amb els humans, les millores científiques i tecnològiques no s’han traduït, en general, amb una vida més llarga dels electrodomèstics, ans al contrari.
Açò no és obstacle perquè hi hagi alguns casos de longevitat admirables: la nevera de casa, per exemple, té més de vint anys i, excepte una petita ferida que es va fer a la porta poc temps després d’haver arribat a ca nostra —justament, quan vam descobrir que, en obrir-la, pegava amb l’agafador del forn, un altre veterà, de la cuina en aquest cas—, per defora semblava acabada de comprar. Per dins, tot s’ha de dir, els efectes d’una vida freda i abnegada han estat més evidents, sobretot als calaixos, que hem hagut de substituir en una ocasió. Els actuals, a més, presenten múltiples trencs. Malgrat aquests petits signes d’envelliment, que en pugui fer molts més al nostre costat!
Davant del decés, idò, de la rentadora, tocarà comprar-ne una de nova. Ho farem. Quin remei. Res d’internet, però. Anirem a la nostra botiga de confiança, a deu minuts caminant de casa. Amb la tranquil·litat que suposarà que, en dur-nos i instal·lar-nos la nova —veurem com resolen el tema de la clavilla bipolar de tipus Metròpoli, un caprici de fill d’electricista convençut dels ensenyaments del pare—, s’enduran l’antiga i en gestionaran el tractament. El cadàver esdevindrà, a partir del moment que surti de casa, un residu voluminós. No sé si en podran aprofitar alguna cosa. Em faria il·lusió saber que s’ha convertit en donant i que alguna altra màquina podrà viure gràcies a ella. El més segur, però, és que l’estri acabi fet una peça compacta de ferralla. Potser, la seva part metàl·lica, renascuda de les flames com l’au Fènix, coneixerà una nova vida al servei domèstic. Si es donés, en podríem dir reencarnació?
Així i tot, he de dir que m’hauria agradat tenir-la molt més temps a casa, funcionant. Ja he dit que ens enteníem prou bé. La pobra rentadora, però, ha estat una víctima més de l’obsolescència programada, una autèntica pandèmia dels nostres temps, la primera causa de mort electrodomèstica en l’actualitat. Cal vendre màquines de manera regular perquè el model econòmic funcioni. Per açò, no poden durar gaire. Les garanties de venda, en consonància, són de curta durada. Pocs anys després d’haver-la adquirida, el fabricant no es responsabilitza dels problemes de salut que pugui patir. Mal senyal.
Entenc que els membres dels consells d’administració de les grans corporacions, per exemple les que es dediquen a fer electrodomèstics, han de poder arribar a final de mes, com tothom. Són humans. Els restaurants de dues estrelles Michelin per amunt, els col·legis privats més exclusius per als fills, els iots de gran eslora amb què recórrer tots els mars del món i els jets privats amb què evitar les cues molestes als aeroports o, en el cas dels homes, els serveis de les prostitutes de luxe amb què esbravar-se la mala llet, entre altres necessitats bàsiques, tenen un preu. Econòmic, vull dir, però no només.
N’hi ha un altre que cal tenir molt en compte: l’ambiental. Aquesta mena d’activitats i, en general, gairebé totes les que tenen un origen humà, generen una quantitat insostenible de fems. A una illa petita com Menorca, aquestes coses són potser més evidents que en altres indrets, per molt que una part dels residus es gestionin a fora. Abans, però, cal recollir-los. Sobretot en les èpoques de major massificació, però no només, es posen a prova les infraestructures illenques pel que fa a la recollida i tractament de les deixalles que la població genera. Van al límit. Es troben a tocar del col·lapse. Només cal que en un municipi manquin uns pocs camions per a patir-ho.
Cal afegir-hi, a més, que el sistema no acaba d’anar bé. Perquè la cosa sigui un èxit, els residus haurien de sortir triats de casa. És ver que s’hi està fent feina, però massa a poc a poc i amb bones i amb excepcions poc comprensibles pel que fa a la implantació del sistema de recollida porta a porta. Sembla que la nova metodologia, que té evidents punts de millors —només faltaria!—, sotmet els ciutadans a un volum d’esforç intolerable. Han de pensar, organitzar-se, controlar l’agenda, fer-ser un calendari, posar-se alarmes al mòbil… És massa! Per açò, alguns indígenes es dediquen a fer la gran feinada de treure els fems a passejar en cotxe per, aprofitant el viatge, acabar dipositant-los en un contenidor situat en algun municipi proper en què la recollida encara funciona a l’antiga. És l’anomenat turisme de fems, una pràctica que només podia haver estat concebuda o practicada en una illa que ho ha apostat gairebé tot a la indústria turística.
He de dir que, en aquest sentit, em sorprèn… Bé, de fet, no em sorprèn gens, sabent qui hi ha darrere d’una entitat com Ecoembes, encarregada de gestionar el sistema de reciclatge, però, alhora, formada per empreses que basen el seu negoci en la venda de productes envasats —vindria a ser com una versió empresarial del conte infantil aquell en què el llop s’encarrega de vigilar les ovelles—, que no s’apliqui la política més eficient de gestió que existeix, aquella que es basa en una màxima tan senzilla com la que afirma que el millor residu és aquell que no es produeix. Totes les campanyes que conec obvien aquesta evidència. Reduir és molt més important que reutilitzar i que reciclar. Hauríem d’aplicar les famoses tres erres seguin aquest ordre. Resulta molt sospitós que només es potenciï la darrera.
Hi ha, però, altres vies l’efectivitat de les quals caldria explorar. En una visita llunyana, fa gairebé vint-i-cinc anys, a uns familiars residents a Alemanya —a un poble esmitjat pel Rin, en què una part és suïssa i, l’altra, en travessar el pont, és germànica—, vam poder comprovar que la recollida porta a porta funcionava a la perfecció. Si no treies el que tocava el dia que tocava i com tocava —els envasos, per exemple, ben nets: escurats—, no només et deixaven el poal amb els fems sense recollir al portal de casa sinó que prest rebies la multa corresponent. Aquí, un quart de segle més tard, sembla que no hi arribarem mai, a aquesta pantalla.
A més, a Rheinfelden, vam veure que als blocs d’habitatges —de pisos, d’apartaments— hi havia rentadores comunitàries, amb un sistema de torns amb què tothom sabia quins dies i a quines hores havia de fer la bugada. No calia que tothom en tingués una a casa. Les màquines eren llogades a una empresa a la qual, per açò mateix, li interessava que duressin com més temps millor, per treure’n el màxim rendiment. De fàbrica, per començar, ja no estaven fetes per tenir una vida curta, sinó per resistir al màxim; en cas d’avaria, se substituïen les peces. El sistema era més eficient. Quan qualcú ho fa bé, no hi ha cap mal a copiar-lo. Quan les coses es fan de manera comunitària, compartida, les probabilitats que siguin un èxit augmenten.
Views: 40