Mil nou-cents noranta-dos, l’any olímpic, va significar un abans i un després per a la meva cultura musical. Fins llavors, àvid com estava per conèixer noves propostes, circumscrites, açò sí, dins dels marges relativament estrets del heavy metal, la meva dieta literària musical (les revistes eren, en aquella època, gairebé l’única font per estar un poc al dia de l’evolució de l’escena metàl·lica) estava formada per capçaleres com MetalliKO, RIP, Metal Hammer, Kerrang i, sobretot, per la Heavy Rock, de l’inefable Mariskal Romero. Des d’aquelles pàgines, podia saber de grups com Metallica, Iron Maiden, Helloween, Accept…, a més de sentir-me part d’una comunitat els membres de la qual es dedicaven a escriure cartes que la revista publicava darrere del pòster central i que, de carrer, devia ser la secció més seguida pels lectors. Tot va canviar, però, un dia en què, a la recerca de la Heavy Rock, l’atzar va voler que una portada compartida entre Anthrax i Public Enemy, que acabaven de trencar les fronteres entre gèneres musicals amb el tema «Bring the noise» (on el rap i el trash convivien en perfecta harmonia) m’empenyés a comprar una revista que, fins al moment, desconeixia: Popular 1, Rock ‘n’ Roll Magazine o, el que és el mateix, el Popu. De llavors ençà, no me n’he perdut cap número, cosa que no puc dir de cap altra publicació. Açò vol dir que, des de fa vint-i-sis anys, he estat un lector fidel d’una revista que, enguany, commemora el seu quaranta-cinquè aniversari. Són, no cal dir-ho, nombres importants per a una història que, durant molt de temps (més de la meitat dels anys d’existència del Popu), hem viscut plegats. La celebració està més que justificada.
El Popu és una revista en què la fidelitat és manifesta. El més fàcil hauria estat que m’hi hagués subscrit. És el que he fet amb Serra d’Or, Caràcters, Els Marges i Reduccions, que m’arriben per correu, normalment poc després d’aparèixer-ne cada número. És gairebé impossible trobar aquestes publicacions als quioscos de per aquest racó de món, la qual cosa m’obliga gairebé a la subscripció per tal de poder-hi accedir. Amb el Popu no he volgut fer aquesta passa. M’estim molt més el ritual d’anar a la llibreria a comprar-la. A cercar-la primer, perquè tot i no ser una tasca impossible, no és fàcil, en una illa com Menorca, localitzar-la. Ara mateix, sé segur d’un parell de llocs on la venen. Res a veure, però, amb els quioscos de premsa on solia comprar-la fa una o dues dècades: la gran majoria han anat tancant. El Popu, però, encara aguanta. I en paper, tot sigui dit, malgrat tenir una versió digital, quant tot de capçaleres han desaparegut del mapa, víctimes dels nous temps. Segurament, aquesta situació no s’explicaria sense una base de lectors incondicionals i, fins a un cert punt, fanàtics: els popuheads. De fet, crec l’única animalada realment grossa que he fet mai ha tingut a veure amb la fidelitat a la revista. En una mudança vaig cometre l’error de llençar tots els exemplars que havia anat acumulant (la dècada dels noranta, sencera) al contenidor blau: qüestió d’espai, pensava. Va ser prest i els vaig enyorar. Necessitava rellegir-los. I no se’m va ocórrer altra cosa que tornar-los a comprar, de segona mà, aprofitant que qualcú amb menys escrúpols que jo també havia de fer lloc a ca seva. La inversió va ser important, però eren Popus. Fer-los arribar a Menorca va ser una odissea: amb el preu no entrava el transport fins a l’illa. Gràcies, però, a la col·laboració d’un amic d’Aiguafreda, que em va fer d’enllaç, avui tenc, una altra vegada, la col·lecció sencera a casa (gràcies, Borja, per l’ajuda!).
El Popu és una revista gràcies a la qual he anat eixamplant els marges dels meus gustos musicals. Vaig descobrir que hi havia vida, i molta, no només en el món metàl·lic (que també). Així, vaig conèixer, a la dècada dels noranta, el fenomen Grunge i, alhora, perquè la revista se’n va fer ressò, les propostes més interessants que matisaven allò que es va anomenar «Rock català»: Tots Sants, Umpah-pah, Ja t’ho diré o els meus venerats Kitsch, aparegueren en aquelles pàgines, al costat de L7, Soundgarden, Screaming Trees, Nirvana, Mother Love Bone o Pearl Jam. Més endavant, va ser el torn per las grups de punk rock escandinaus, que van suposar una sacsejada del panorama dels sons elèctrics i la distorsió (encara avui, des del nord d’Europa, arriben tot de propostes interessantíssimes). Gràcies al Popu van arribar a casa notícies relacionades amb grups com Turbonegro, Hardcore Superstar, Gluecifer, Hellacoptes, Backyard Babies i, gràcies a elles i a les crítiques discogràfiques, vaig anar ampliant la discoteca amb treballs d’aquesta gent, que encara ara seguesc escoltant. També, durant uns anys, va ésser testimoni del neo-swing nord-americà: Squirrel Nut Zippers, Big Bad Voodoo Daddy o Royal Crown Revue, reactualitzaven sons de setanta o vuitanta anys enrere i els convertien en plenament actuals. Per aquesta via vaig arribar, per cert, a Brian Setzer i la seva música, en format orquestra o, abans, amb els rockabillies The Stray Cats.
El Popu és una revista que, malgrat dir a la capçalera que es dedica al rock, toca continguts molt diversos. Per les seves pàgines vaig descobrir l’existència del jazz (Dizzie Gillespie, Miles Davis…), dels crooners (Frank Sinatra, sobretot), del funk (Parliament i Funkadelic) o del gangsta rap (Public Enemy, NWA, Getho Boys…). I, fora de la música, cal dir que el cinema clàssic sempre ha estat una presència constant en les pàgines del Popu, al costat de tot de temes diversos (sèries de televisió, la segona guerra mundial…). Normalment, l’actitud oberta que he mantingut en tant que lector respecte de les propostes que hi apareixien, ha estat fonamental a l’hora d’endinsar-me i gaudir de diferents i variats estils musicals. Açò no vol dir que m’agradi tot el que la revista publica. Ni fer-s’hi a prop! Per exemple, una part important del que s’ha anomenat Americana mai no m’ha acabat de fer el pes mai. Lucinda Williams en seria l’excepció que confirma la regla, en aquest cas. Tampoc no és sant de la meva devoció el country, tot i que hi ha alguna excepció majúscula: Johnny Cash, Willie Nelson o Kris Kristofferson. Malgrat la diversitat característica de la revista, el rock dur ha estat una constant durant tots aquests anys (AC/DC, Kiss, Van Halen, Guns ‘n’ Roses, Uriah Heep, Deep Purple), acompanyats dels altres membres de la família rockera (Thin Lizzy, Rory Gallagher…). I, com sempre, davant de les propostes de la revista, alguns grups sí; d’altres, no tant; i, més d’un, directament gens d’interès. A més, en un panorama amant de les etiquetes, com és el del periodisme musical, la revista ha estat l’aparador per a una sèrie de noms als quals aquest sistema reduccionista els quedava petit, com Bob Dylan, Neil Young, David Bowie, Leonard Cohen…
El Popu és una revista que no es llegeix de manera convencional. No hi ha cap manual que expliqui com fer-ho, però sí una sèrie de seccions que condicionen l’ordre en què es van passant les pàgines. De la portada, es sol passar a la secció de correu i a l’apèndix, que són al final de la revista (on el redactor en cap respon aquelles cartes que, pels motius que siguin, no s’han publicat però que poden oferir continguts interessants). He de confessar que alguna vegada he estat temptat d’escriure-hi, tot i que no crec que arribi mai a fer la passa. Pel que hi he llegit, no som l’únic. En aquest fòrum, perquè les darreres pàgines de la revista són açò, un punt de trobada dels lectors, circulen una quantitat enorme de temes interessants, no només musicals (al costat d’altres que no ho són gens). Després, tirant cap enrere, hi ha la secció amb les crítiques de discos, una bona manera d’estar al dia d’una part del mercat discogràfic. A continuació, fent un bot cap al principi, hi ha les notícies, les cròniques de concerts i, tot seguit, els reportatges i les entrevistes. Amb els anys, l’estructura de la revista ha anat variant. Algunes seccions ja no hi són. Segurament, la més enyorada pels lectors veterans és el «No me Judas, Satanàs», que durant molt de temps va ser una porta d’entrada al món de la cultura pulp o subcultura, nord-americana sobretot. Pot semblar banal, però conèixer el món dels serial-killers (assassins en sèrie com Charles Manson) o la Blaxploitation, el cinema negre dels anys setanta (d’on sortiren una quantitat ingent de meravelloses bandes sonores, d’autors com Isaac Hayes), permeten un major aprofundiment, per exemple, en els films més celebrats de Quentin Tarantino, que beu constantment d’aquestes fonts.
El Popu és una revista presidencialista. És ver que hi ha una nòmina de redactors variada, amb noms que, amb els anys, s’han anat renovant. Alguns, en el seu moment, els llegia amb devoció, perquè em captivava l’estil, com en el cas de Josep Maria Vidal Buchs. A més, en té un de menorquí, en Manolo González (tot i que fa temps que ja no viu a l’illa), especialitzat en música country i, alhora, en els sons més metàl·lics. I en té un que és amic meu, en Ricard Pérez, de Barcelona, a qui vaig conèixer durant els anys universitaris, quan encara no col·laborava amb la revista. Li he d’agrair que m’hagi ajudat a ampliar els meus horitzons musicals, ja sigui gràcies als cassets que em gravava, ja sigui assistint a algun concert (Queens of the Stone Age presentant el seu primer disc a Barcelona, per exemple, la qual cosa em fa recordar que, Ricard, en tenim algun de pendent) o, sobretot, a través de les converses pròdigues, sempre que coincidim. Però, com he dit abans, aquesta és una publicació presidencialista: César Martín, el redactor en cap, és l’ànima del Popu. Per bé i per mal. Perquè la seva és una figura fins a un cert punt polèmica. És com és. Ara bé, gràcies a ell, ja sigui des del «No me Judas…», o bé des de les crítiques discogràfiques, des de l’apèndix o entrevistant qui sigui, un munt de lectors han pogut entrar en contacte amb tota una sèrie de coneixements interessants als quals, sense ell, no haurien tingut accés. M’és igual qui és, de qui és fill o què pensa de segons quins temes. M’interessa quan parla de música i intent discriminar tot allò que és el personatge i el seu univers peculiar: no sempre em cal combregar amb el que diu. I res més.
El Popu és una revista de la qual no em cansaria de parlar. I, puc fer-ho amb poca gent, açò, perquè llegir-la no deixa de ser una mena de plaer culpable. Em sap greu pels lectors dels xalandrots a qui aquesta dèria personal us ha agafat desprevinguts. Sé que m’estic allargant massa. Però he crescut amb aquesta publicació: el vincle és molt estret. Ho havia de dir, algun dia. Per cert, fa tants anys que la llegesc que està passant un fenomen interessant al respecte. La revista no ha viscut mai només del present. Ja als noranta, podies navegar per la música de les dècades anteriors, fins als anys vint i trenta del segle passat. Parlar dels clàssics era i és normal a la revista. Per estar al dia ja hi ha la Ruta 66, l’Enderrock (que, per cert: de rock, en té molt poc) i, oh sacrilegi!, la Rockdelux (que, ho confés, he llegit alguna vegada, tot i que no hi he connectat gairebé mai). En canvi, per saber d’allò que havia passat en el món de la música popular abans de néixer, tenia a l’abast tot el que anava publicant el Popu: els Rolling Stones, MC5, Elvis Presley, Little Richard, Chuck Berry, les Andrew Sisters… Ara, en què l’esperit de la revista segueix essent el mateix, la sensació és estranya: es parla de la dècada dels noranta, com si d’un passat llunyà es tractàs, i resulta que és una època que jo sí vaig viure. Senyal que ens fem vells. Cap pega. Mentre aquesta revista, amb els seus alts i baixos, totalment lògics en una trajectòria tan dilatada en el temps, em segueixi proporcionant allò que hi cerc, continuaré llegint-la, mes rere mes. Avui, però, volia celebrar-ho públicament amb aquestes paraules, que es podrien complementar, perfectament, amb el «Bring the noise», de Public Enemy i Anthrax, sonant de banda sonora del xalandrot: açò sí, a tota pastilla. I, tot seguit, perquè la cançó és curta i, el text, llarg, es podria enllaçar amb els dos discos sencers on s’inclou la cançó: l’Apocalypse 91: The Enemy Strikes Black, dels rapers de Long Island, i l’Attack of the Killer B’s, dels trashers novaiorquesos. Salut i per molts d’anys!
Views: 0