Pregó de les festes de llucmaçanes 2013

Estimats amics i amigues de Llucmaçanes.

Des de fa unes quantes setmanes, hi ha una qüestió que em fa ballar es cap. Com es fa un pregó? Ho he demanat a amics i coneguts i ningú m’ha pogut recomanar cap manual del bon pregoner. I com que Llucmaçanes cau abans de Gràcia, tampoc em puc inspirar amb la pregonera d’aquest any. Podria mirar de fer-vos riure. Ara bé si ho intent crec que sortireu tots deveres cap as bar a fer un ginet. Només hi quedarà na Pili aguantant sa ruixada. Fa una pila d’anys que visc al Regne Unit, tanmateix d’humor anglès encara res de res. Em sap greu però no sé fer riure i tampoc sóc de llàgrima fàcil.

Tot i la meva ineptitud he acceptat aquest envit sense pensar-m’ho ni un minut. I és que ser pregoner del teu poble, de la teva pàtria, és per ventura un dels honors més grans que et poden fer. I sí Llucmaçanes és, en es sentit més literal de la paraula, la meva pàtria, açò és, la terra dels pares, la que han treballat i han estimat els meus avantpassats. Com diria es gran poeta d’Es Castell n’Àngel Ruíz i Pablo la pàtria és la terra que estimes i coneixes millor

És la meva, i la sospir.

La conec, la pàtria mia,

de lluny, com coneixeria

la mare que em va nodrir.

Des de l’estima que tenc cap el poble que m’ha vist créixer us voldria proposar un petit recorregut per Llucmaçanes. Aquest recorregut ressegueix el nostre paisatge entranyable. Us parlaré de les pedres, les plantes i els camins, de les cases, les piscines i els jardins que donen forma al nostre paisatge. Us parlaré també de persones que habiten, cultiven i estimen aquesta terra. Amb aquest pregó us voldria convidar a fer el turista per Llucmaçanes. Perquè aquest és un paisatge modest però bell on passen coses extraordinàries. Segur que em deixaré moltes coses sense dir. Disculpau-me pels silencis i inexactituds que hi pugui haver.

Unes pedres desmesuradament grosses

M’agradaria començar aquest recorregut darrera l’església. Si us hi fixau bé veureu que les parets són més altes i amples del que és normal. Veureu també que algunes de les pedres són desmesuradament grosses. Joan de Nicolàs ens explica que aquí hi havia un Talaiot, més o manco allà on hi ha Llucmaçanes Gran. Del Talaiot no en queden ni els fonaments però de ceràmica se n’ha trobada molta. No era l’únic Talaiot de Llucmaçanes també hi ha els de Llucmaçanet vell i el d’es Vergeret. Llucmaçanes és on és i té la forma que té perquè una gent de la qual en sabem molt poca cosa s’hi van establir fa uns 3000 anys. Des de llavors aquest paisatge ha estat habitat i treballat ininterrompudament fins el dia d’avui. Cada una de les generacions que hi ha viscut ha posat el seu gra d’arena que s’ha sedimentat en el paisatge. Uns han fet camins, altres ens han deixat pedres i parets i gairebé tots ens han deixat mots, Biniparell, Biniati, Malbúger, Tornaltí Llucmaçanes són noms propis que estan fixats en el paisatge des de fa molts segles. Aquest no és, per tant, un paisatge mut sinó que està carregat de memòria, de l’energia vital dels nostres avantpassats. Podríem dir que el paisatge de Llucmaçanes és com un vell pergamí que ha estat reciclat una vegada i una altra. Cada generació hi ha escrit la seva història tot usant els materials que els han deixat les generacions anteriors. Aquestes pedres desmesuradament grosses que avui formen part d’una paret van començar la seva vida en un Talaiot. Segurament un pagès que necessitava pedres les va reciclar. No puc deixar de demanar-me qui eren aquesta gent que va treballar aquestes pedres fa uns 3000 anys. L’únic que sabem dels primers pobladors són les restes materials que ens han deixat, bàsicament pedres i ceràmica. El gruix de les pedres ens diu que aquesta era una gent especialment hàbil que tenia una gran força de voluntat, fins i tot, amb un cert gust per l’impossible. A jutjar pel gran nombre de Talaiots que hi ha espargits per Llucmaçanes aquesta era una gent que segurament tenia por, por del veí de qui s’havia de defensar i perquè no por del més enllà. Les ceràmiques en canvi ens parlen d’una quotidianitat bàsicament agrícola i també d’una intensa activitat comercial sobretot amb el món púnic durant l’època romana.

El cep

La segona aturada d’aquest recorregut ens porta a una tanca qualsevol que està escripturada amb el nom de les “ses vinyes velles”. De vinyes ja no en queden però el nom encara dona forma al paisatge. I és que Llucmaçanes no es pot entendre sense una planta – el cep – i a un líquid – el vi. Tal com ens explica Alfons Méndez la presència permanent de tropes al port de Maó va fer augmentar molt la demanda de vi i productes frescos al segle XVIII. A poc a poc es van consolidar una sèrie d’assentaments a la rodalia de Maó per donar resposta en aquesta demanda. Sant Lluís, Llucmaçanes i Sant Climent són els tres exemples més destacats. Aquest poble, per tant, existeix perquè els soldats britànics tenien sed de vi i d’aiguardent, molta sed. A finals del segle XVIII a Llucmaçanes es produïen uns 200.000 litres de vi bàsicament negre però també blanc dolç sec. Segons L’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria hi havia fins a 8 varietats pròpies entre les quals destaquen Baberrès negre, Crinyana Mollasa, estorell lluent, Lora forastera i Maimó. El vi és un element molt vinculat amb la mediterrània i un dels productes identificadors de la seva dieta. El vi ocupa un espai simbòlic de primer ordre en la nostra cultura. El vi li és conferit el poder del sagrat i de la bulla, és el vi de missa i el volem vi de les festes. Aquesta cultura mil·lenària va gairebé desaparèixer de Llucmaçanes. La producció de vi es va veure molt afectada primer per una sèrie de plagues i més tard per la guerra civil. Els meus avantpassats van deixar de vendre vi durant la guerra. Avui l’antiga bodega és plena de trastos i allà on hi havia la premsa de vi ara hi ha una caldera d’aigua calenta. Tota aquesta cultura, però, a poc a poc s’està recuperant. Ja són uns quants els llucmaçaners que tornen a fer vi. I és que el poble del vi, sense vi, és un poble coix que ha perdut una cama de la seva identitat.

Els tres pilars de Llucmaçanes

La tercera aturada d’aquest recorregut ens porta al Pla de Sant Gaietà. Aquí trobam els tres edificis més importants de Llucmaçanes, el lloc de Llucmaçanes gran, l’església i l’antiga escola. El lloc de Llucmaçanes gran dóna el nom al poble. Aquí hi va viure la meva àvia abans que en Cagataulades en desfés la meitat i el perdés -diuen- tot jugant a les cartes. També hi va morir el meu besavi mentre feia porquejades. L’església és potser l’edifici més interessant que tenim. És una església alegre amb trets modernistes i neogòtics que va ser construït el 1885 en ple boom del vi. És un edifici que dibuixa un poble optimista que vol menjar-se el futur. L’església té un significat especial per al poble però també per a la meva família. El meu rebesavi va participar activament en la seva construcció i aquí ens hem casat amb més o manco fortuna tota la meva família des de llavors. En Pere Pons – que és com es deia el meu rebesavi parader- un dia va caure de dalt la bastida i es va dislocar una espatlla. Sense pensar-hi massa se la va posar bé i va tornar cap amunt. Us puc assegurar que no he heretat aquests trets familiars. Avui però l’edifici que fa més poble és l’antiga escola, reconvertida en associació de veïns. És l’associació més dinàmica de Menorca, un exemple del poder que tenen els veïns quan s’organitzen i treballen plegats pel bé comú, una vertadera escola de democràcia. Els al·lots ja no van a Llucmaçanes a escola. Però l’edifici encara bull d’activitat. Ara s’hi fan reunions i també tornejos de truc, s’hi guarden els gegants i se celebren festes d’aniversari. Perquè que és un poble? un poble és açò, un paisatge i els seus mots, un espai de vida quotidiana on passen coses extraordinàries, és memòria i és també futur. És voluntat de viure plegats. És gent com na Laia sempre disposada a donar un cop de mà en tot es saraus.

El Camí de Tornaltí

La quarta aturada d’aquest recorregut ens porta a un dels molts camins que travessen Llucmaçanes. El de Biniati és per ventura el més polit però he triat el de Tornaltí que neix aquí mateix i mor a l’aeroport. És un camí preciós amb construccions de pedra seca espectaculars. Avui només hi passen ciclistes a la recerca d’un camí perdut i de tant en tant en Jaume amb en Tronxo que mira de davallar el seu nivell de colesterol. Llucmaçanes és bàsicament un encreuament de camins, el camí Vell de Llucmaçanes, el de Na Ferranda, el Biniati i el de Tornaltí, el de Malbúger, el de Biniparell i el camí Vell de Sant Lluís.

Els camins són el tret més important del paisatge de Llucmaçanes. El connecten, l’estructuren i també permeten gaudir-lo. La riquesa i la bellesa del paisatge de Llucmaçanes només es fa evident quan caminam per camins com el de Tornaltí. Els camins imposen una pauta de moviment alhora que condensen els moviments dels nostres avantpassats. En el cas de Llucmaçanes, els set camins que la creuen són part d’una densa xarxa d’intercanvi que connectava Maó i la seva rodalia. Avui molts d’aquests camins ja no duen aumón perquè se n’ha construït un camí molt més gros, on no passen cotxes ni bísties sinó avions.

Els camins són bàsics en la identitat d’un poble. El caràcter d’un lloc es deu en bona part a les múltiples connexions que s’estableixen amb altres pobles i cultures. La nostra identitat no és tant fruit de l’aïllament com de la nostra capacitat de dialogar amb altres cultures i d’incorporar-ne alguns dels seus trets. Només cal fixar-se en les nostres tradicions. La beguda més típica és d’origen anglès, la festa dels cavalls és pròpia de Ciutadella, la música del Jaleo és d’una sarsuela ben poc menorquina i la berbena és tota ella anglosaxona.

Els camins s’han convertit per molts de noltros en una segona casa. Som molts els llucmaçaners que anam sempre amunt i avall d’una casa a una altre, en el meu cas de Newcastle a Menorca i a vegades també a Liverpool i Barcelona. En Pau Janer de Llucmaçanes ens ho explica molt bé en un poema que es diu Arribades. Diu així

Arriba l’avió, i se’m fa complicat decidir

Si és una anada o una tornada, quan poso

els peus a terra, i miro les maletes passar

Com si fossin els destins que la gent espera

amb cara d’anar , o amb cara de tornar,

els destins que sovint es perden en el cel

i que a vegades escorcolla la policia

si el portador fa pinta de traficant, o terrorista

No recordo quina era la meva maleta. N’agafo

una que s’hi assembla prou i obro les portes

automàtiques, esperant que tu hi siguis

esperant-me, per dir-me on sóc i d’on venc

per saber si és una anada o una tornada

Les identitats són cada vegada més complicades. Vivim arreu i alhora no ens sentim d’aumón. Tanmateix la vocació de Llucmaçanes és que tothom se senti com a casa vengui d’on vengui. Llucmaçanes pertany als que hi tenen arrels profundes que s’endinsen varies generacions. Però també als que acaben d’arribar i als que hi només hi viuen una temporada curta a l’estiu. Benvinguts tots els que veniu del sud o del nord o de mar enllà. Llucmaçanes us pertany.

Un paisatge canviant

M’agradaria acabar aquest recorregut en una tanca qualsevol. En aquesta tanca abans s’hi cultivava vinya o per ventura blat. Avui hi ha una casa de nova construcció amb una bona porxada amb molts de coixins. També hi ha una piscina on els infants es passen el dia jugant. A un costat de la tanca hi ha el petit hortet de l’avi on hi sembra tomàtics i albergínies. A l’altre costat de la tanca hi ha gespa, buguenvíl·lees i un bon “seto”. La filla i la mare prenen el sol damunt una gandula. Benvinguts al paradís. Preu del paradís, fins a 1 milió d’Euros. El paisatge de Llucmaçanes ha canviat i molt. Cada vegada és més frondós i florit. Aquest ja no és un paisatge agrícola sinó més aviat residencial i turístic. Amb alguna excepció lloable ja no s’hi fa ni vi ni formatge. Aquí s’hi couen piscines i jardins. El paisatge humà també ha canviat. Ara som un poble més divers amb moltes identitats diferents que hi conviuen. El camp ja no és una font de vida sinó un entreteniment i un decorat. La transformació del paisatge ha generat nous conflictes que val a dir no són únics de Llucmaçanes. Aquest és un paisatge privilegiat on només hi poden viure uns pocs, els que han pogut heretar o comprar una parcel·la del paradís. Són molts els fills de Llucmaçanes que han hagut de marxar. Uns dels canvis més reveladors el trobam en les parets alçades. Moltes tanques han vist com les parets creixien en altura per a preservar la intimitat. Aquest és un concepte nou que els nostres avantpassats segur que no entendrien. Abans els patis eren plens de ramells que estaven a la vista de tothom. Avui són petits jardins secrets, una versió moderna de l’etern jardí de l’Edèn.

Final del recorregut

Aquí acaba el recorregut que us he preparat per Llucmaçanes. Esper que us hagi agradat fer el turista per ca vostra encara que només sigui una estona. I és que es turisme també pot ser una eina de coneixement. Si no us ha agradat aquest pregó no dubteu a tirar tomàtics que estan ben bons en aquesta època. No he vingut aquí a dir-vos que som es millor poble. He vingut aquí per dir-vos que som un poble que camina, a poc a poc, amb les nostres misèries i les nostres riqueses. Aquest és un poble que ha quedat engrunat entre polígons, carreteres, aeroports i una ciutat que no para de créixer. Si Llucmaçanes encara té l’encant que té és perquè els que hi han viscut han tingut cura d’aquest poble. Amb aquest pregó he volgut reivindicar el treball incansable de tants i tants Llucmaçaners per mantenir-lo viu. He volgut fer també una crida a continuar tenint cura del nostre paisatge. Perquè qui ho farà si no ho feim nosaltres?

Les festes de Sant Gaietà són l’expressió d’aquesta estima que tots tenim cap a Llucmaçanes. Comencen uns dies de bulla i alegria en què la tranquil·litat d’aquest poble es veurà seriosament afectada. Uns dies en que les cases estaran obertes de bat a bat i la taula posada. Coques, xocolati, ensaïmades, ruviols de verdura, pilotes, canalons i una olla plena pomada. Sigueu prudents però sobretot xalau molt. Com diria en Jaume Sisa, Benvinguts a ses festes de Sant Gaietà; passau, passau per Llucmaçanes, que de les tristors en farem fum, que ca meva és casa vostra, si és que hi ha casa d’algú.

Molt bones festes de Sant Gaietà.

Views: 5