Inesperadament, quan el mes de maig donava pas al juny, els diaris illencs, però també la premsa d’ultramar, ens van donar a conèixer el cas de l’anomenada —amb un mal gust evident per part de qui va tenir l’ocurrència de batejar-la així— «okupa Beyoncé». Durant una setmana, en vam conèixer les aventures i desventures, gràcies, per exemple, a l’espai que li dedicà un mite del periodisme ibèric com és Ana Rosa Quintana, l’aprenenta maldestra i cañí d’Oprah Winfrey.
Com sol passar en aquestes ocasions, la sortida de cavall de l’«okupa Beyoncé» —una dona amb nom i cognoms, que no cal dir, però que, des del moment en què se la va batejar així, va patir un procés de deshumanització que no és gens innocent—, que va arribar a protagonitzar tres notícies en una mateixa edició del principal diari illenc en paper —una de les quals es feia ressò d’un fet transcendental com és una piulada a les xarxes socials d’un exciclista professional especialista en el tema—, va acabar en l’esperada arribada d’ase. Va morir de finor. De cop, en davallar el suflé, res més no n’hem sabut, d’aquesta dona, amb l’excepció d’una darrera informació, de fa pocs dies, que ens informava de la nova residència de la protagonista, lluny de Menorca. El cercle informatiu, com si d’un conte tradicional es tractés —presentació, nus i desenllaç—, quedava tancat, amb un final feliç.
Les casualitats, però, no existeixen, sobretot quan hi ha altaveus mediàtics al darrere i interessos per vehicular. Pocs dies abans de l’aparició d’aquest cas, s’havia aprovat una llei estatal d’habitatge. De la mà del govern «socialcomunista», estalonat pels filoetarres de Bildu i els independentistes (sic) d’ERC, per dir-ho emprant el vocabulari de la dreta reaccionària, la norma hauria de suposar «es final de sa propietat privada, com l’entenem fins ara». Un poc exagerades, aquestes paraules, no? És, però, en aquest context que s’entén el protagonisme mediàtic del cas de l’«okupa Beyoncé».
Toca contrarestar discursos. Quan el dret constitucional a un habitatge digne xoca amb la voracitat del mercat immobiliari, que no entén de drets socials, la criminalització de l’okupació —escrita així, amb la lletra ca, que fa més por— esdevé un recurs fàcil i, alhora, efectiu. En el cas de què parlam, a més, es demostra que és facilíssim fer passar bou per bèstia grossa, perquè poc en té, d’okupa, en el sentit reivindicatiu i clàssic del terme, la dona protagonista d’aquest cas —de gent amb més cara que esquena n’hi ha per tot—, de la mateixa manera que comparar un bloc d’apartaments conflictius de Son Parc, una herència de la crisi immobiliària de començament de segle, amb el nucli mallorquí de Son Banya, no deixa de ser un exercici de cinisme periodístic l’única finalitat del qual és crear un estat d’opinió pública, dominat per la por —amb què es poden vendre un caramull d’alarmes, però també acabar comprant els discursos dels partits d’ultradreta—, que desvia el focus d’atenció d’allò que realment importa: hi ha molta gent, de cada dia més, que, tot i fer feina, no es pot permetre pagar-se un habitatge digne. Que és un dret constitucional. Si, a tot açò, hi posam com a escenari un lloc turistitzat com Menorca, passam de problema a tragèdia. I, per tapar-la, la cortina de fum són els «okupes».
No es tracta, ara, de fer una repassada històrica al perquè de l’aparició del moviment okupa, de veure quines són les seves reivindicacions, que són clares i tenen molt més a veure amb el bé col·lectiu que no pas amb casos individuals de gent aprofitada. Que n’hi ha, com sempre, i per tot: entre els polítics, els empresaris, els capellans… Pel que fa a l’okupació, hi ha casos a Europa, prou coneguts, de gestió col·lectiva d’habitatge per part del moviment que compta, fins i tot, amb la col·laboració de les autoritats públiques. A Menorca, a un altre nivell, n’hem vist algun exemple: ja fa anys, de manera efímera, a les bateries de Llucalari; i, fins a un cert punt, es podria explicar des dels paràmetres okupes, almenys pel que fa als orígens del col·lectiu, la gestió que un grup de gent està fent de l’Illa del Rei.
Del que es tracta, per tant, és de posar damunt la taula el procés amb què es vol estigmatitzar una manera diferent, alternativa, de veure les coses; en què, una altra vegada, el benefici privat passi per damunt dels interessos col·lectius. Per aconseguir-ho, cal dominar el discurs públic. Quan hom disposa de potents altaveus mediàtics, és fàcil fer-ho. La ultradreta ideològica ja fa temps que ho sap i en treu profit. Són els que estan més al dia de tot. I, doblers per a fer-ho, no els en falten. Tenen ben clar, per exemple, que darrere dels algoritmes, hi ha la mà que els programa. I que, tot plegat, pot condicionar, fins i tot, els resultats d’unes eleccions o, també, que tothom els acabi comprant el seu discurs, fins i tot els seus adversaris polítics.
El model econòmic, vigent en tants d’indrets, basat en el turisme especulatiu o depredador, està generant una sèrie de problemes greus als ciutadans. Potser els més coneguts són la saturació —una sensació sense fonament, diuen— o la gentrificació, però no són els únics: el consum energètic o la gestió dels residus, per exemple, també hi estan directament relacionats. A les Illes Balears, gràcies a aquesta manera de fer, s’ha assolit una fita insòlita, semblaria fins i tot que inexplicable: a mesura que augmenta el nombre de visitants, disminueix la renda per càpita dels residents. Més turisme implica menys riquesa. Un menor poder adquisitiu dificulta, entre altres coses, l’accés a l’habitatge, una situació que s’agreuja quan aquest s’ha convertit en un bé amb el qual especular i que, per tant, només es troba a l’abast de les grans butxaques. Segur que aquest és el model que ens convé? No sembla assenyada la demanda d’una nova manera de fer les coses, en què l’interès general sigui la prioritat de l’economia?
En tost d’abordar la problemàtica, però, resulta que els dolents de la pel·lícula són els «okupes». I més d’un s’ho creu, ja que és difícil trobar espais on contrastar els discursos únics que ens envolten. Posem-nos, per un moment, en la pell d’un ciutadà que està convençut que gent com la famosa «okupa Beyoncé» és la causant de tots els mals que ens afecten. Bé, no només: ho és al costat dels migrants de determinats països i els seus costums endarrerits, que per açò cal reforçar les fronteres; i dels ecologistes, que ens volen vendre la moto d’un canvi climàtic que no existeix; i dels homosexuals, que viuen de manera contranatural, ja que només un home i una dona poden formar una família; i dels catalanistes, que ens volen imposar una llengua regional, quan en castellà ens entenem tots… Ja les coneixem prou, aquestes perles ideològiques. Són omnipresents i, ja se sap, una mentida repetida moltes vegades…
Què deu pensar qualcú que ha assumit tot aquest ideari ultradretà, basat en l’odi, que promet solucions fàcils a problemes complexos —és l’abecé del populisme—, en llegir al diari la notícia que al bloc de pisos del costat de casa, per exemple al carrer de Maria Lluïsa Serra de Maó, la SAREB —el banc «dolent»— ha enviat una sèrie de burofaxos als inquilins, amb contracte de lloguer vigent i amb els pagaments de les quotes al dia, en què, més o menys, els diu que els fotrà al carrer? Com la premsa indica, hi viuen famílies, persones majors i amb discapacitat. Gent normal i corrent. Qui li pot assegurar que no s’hi trobi, aquesta persona que es creu tota classe de discursos populistes, qualsevol dia d’aquests, sota l’espasa de Dàmocles d’una l’ordre de desnonament? No és cap barrabassada, açò que dic: estadísticament, és més difícil que et toqui la loteria que no pas que et treguin de casa: a l’estat espanyol, l’any passat, cada tres hores qualcú va ser expulsat de ca seva. En total, més de vint-i-sis mil casos. Gairebé tota la població de Maó o de Ciutadella.
Per cert, aquest bloc de pisos amenaçat per la SAREB ja havia estat notícia fa uns mesos. En el marc de la subhasta immediata de l’immoble, el govern autonòmic —l’actual— s’havia compromès a estudiar-ne l’adquisició. Les paraules, sembla, se les va emportar el vent, d’acord amb la situació actual en què es troba la gent que hi viu, una part important de la qual en situació de vulnerabilitat. Per açò, sorprèn —o no—, que el ressò que ha tingut en premsa aquesta informació hagi estat efímer. Ni d’enfora se li ha dedicat la mateixa atenció que a l’«okupa ‘Beyoncé» quan el cas és molt més greu. Quines coses, no?
Views: 143