Presentació de L’alè de les cendres, de Maite Salord

Maó, 10 d’octubre de 2014

De la darrera novel·la de Maite Salord, L’alè de les cendres, editada per Editorial Arrela, se n’han fet ja tot un seguit de presentacions. La primera, a l’agost, dia 20, a Ciutadella, va aconseguir una assistència com, segurament, mai no s’havia vist a l’illa. Una fita: més de dues-centes persones reunides al voltant d’un llibre. També s’ha presentat a Mallorca i, en doble sessió, a Barcelona, i sempre amb un èxit de públic més que notable. Finalment, el tour de presentacions de L’alè de les cendres arriba a Maó.

Ésser els darrers, precisament, pot tenir alguns inconvenients. Per exemple: què puc explicar-los jo que encara no s’hagi dit d’aquesta novel·la? En les presentacions a què m’he referit, persones molt més assenyades i sàvies que no pas un servidor han dedicat tot un seguit de reflexions al voltant de l’obra, algunes de les quals fins i tot han aparegut en premsa i a les xarxes socials, que ens presenten L’alè de les cendres tot establint-ne les coordenades en què cal inserir-ne la lectura. Un altre possible inconvenient derivat de ser els darrers té a veure amb el fet que avui presentam un llibre que, com que fa un parell de mesos que circula per les llibreries illenques i se n’han dit tantes coses – totes bones–, molts de vostès ja el deuen haver llegit.

Per als presentadors que ara som aquí, idò, el repte se’ns presenta més que complicat, tenint en compte que la finalitat d’aquest acte és el de convèncer-los que comprar aquest llibre i, sobretot, llegir-lo és una magnífica inversió. Molts de vostès ja n’estan, de convençuts. Aquest és el primer repte. El segon hi té relació. Com ho podem fer per no repetir-nos respecte de les presentacions anteriors? Podem fer-ho d’una manera que sigui mínimament original?

Possiblement, una primera temptativa per part d’un servidor, una possible sortida digna a què em puc agafar és la de recórrer a allò que els escolàstics medievals anomenaven l’auctoritas. És a dir, maldaré per aprofitar que veus molt més autoritzades que no pas la meva, autoritats en la matèria, n’han parlat per reproduir els seus mots i, en certa manera, fer-me’ls meus. Només cal, idò, llegir-los allò més significatiu que han escrit Esperança Camps, Fina Salord, Pere Gomila i, fins i tot, fer-me ressò de les piulades més significatives que, amb el hashtag #alècendres han corregut per Twitter, per tenir una idea clara de quins són els punts forts d’aquesta obra. Fins i tot, la novel·la té obert un espai a Facebook. Si són amants de la navegació internàutica, fer-hi una volta és més que recomanable.

Esperança Camps encapçala l’entrevista a l’autora que va publicar al seu blog amb aquestes paraules: «Maite Salord (Ciutadella, 1965) trenca un silenci literari de set anys amb la novel·la L’Alè de les cendres (Editorial Arrela, 2014). Amb aquesta obra compleix amb un encàrrec que la seua mare li va fer pocs mesos abans de morir i trenca un altre silenci més llarg i dolorós, el que va embolicar les vides dels vençuts de la guerra civil. La novel·la està construïda a partir de diverses veus que donen una visió polièdrica de la vida a les Illes els anys anteriors a la guerra, durant la guerra i també durant la postguerra. Salord ha tardat més de vint anys a poder complir amb el compromís contret i diu que ha quedat exhausta però satisfeta perquè, afirma, ha après a escriure». Amb tan poques paraules, Esperança Camps destaca algunes de les virtuts més importants d’aquest llibre.

Fina Salord, en la seva presentació (llegida a Ciutadella, a la presentació d’agost) es centra a remarcar-ne, especialment, un, d’aquests elements: les diverses veus narratives que conviuen a l’obra, gràcies a les quals, i cit els seus mots, «Maite Salord demostra que la maduresa literària i la humana són inseparables perquè, amb L’alè de les cendres, aconsegueix d’escriure a la vegada una novel·la històrica i existencial: la d’una família marcada per la barbàrie col·lectiva i la d’una dona que, desafiant-la encara que sigui des dels silencis, sap construir, al costat de l’home que l’estima, la seva discreta però insubornable llibertat personal, i transmetre-la als qui l’envolten com el do més preuat si saben fer-se-la seva»

En l’ús que fa l’autora de les veus narratives hi ha un dels elements fonamentals de la novel·la. Ara bé, Pere Gomila, que és un magnífic lector, ens recorda que amb un bon domini de la tècnica no n’hi ha prou per bastir una bona obra. Cal, efectivament, disposar també d’una bona història. I, en aquest cas, L’alè de les cendres la té. La novel·la ens presenta un argument potent, mitjançant el qual, diu Gomila, «el lector coneixerà el dolor profund d’una de tantes famílies innocents que van patir la brutalitat de la guerra i la cruel repressió que sofriren els vençuts en la postguerra. És una d’aquelles novel·les que deixen marca, que emocionen i commouen de manera profunda, que saben emprar la paraula no només per fer bona literatura, sinó també per donar veu a víctimes llargament silenciades. Un llibre necessari, una història que el lector, ben segur, ja no podrà oblidar»

Algunes de les reaccions dels lectors a Twitter ens confirmen el que apunta Gomila: Miquel Truyol afirma «Ja l’estic paint. Remou i transporta. Frissera d’arribar al final i sensació d’haver frissat massa»; per a Esteve Barceló, «Costa trobar les paraules justes per descriure el que et remou»; Joel Bagur afirma «Qui es vulgui apropar a la repressió franquista a Menorca ara té l’oportunitat de fer-ho amb la novel·la L’alè de les cendres»

Ara bé, el fet de recórrer a les auctoritas, tan habitual a l’edat mitjana, avui dia es pot confondre fàcilment amb la tècnica, tan emprada pels nostres alumnes, del copy-paste (copiar i enganxar). Açò és, a la pràctica, el que acab de fer, tot i que amb l’atenuant que els fragments seleccionats són fruit d’una tria força acurada d’entre tota la literatura que, al voltant de l’obra de Maite Salord s’ha escrit fins avui.

És per aquest motiu, no m’agradaria que pensassin que som un vessut i que la feina me l’han feta uns altres, que assajaré una segona temptativa de presentació, què pugi donar compte, en aquest cas, de la meva formació com a filòleg. Així, en pla acadèmic i com a teòric de la literatura o com a crític que som (recordin que, a la pràctica, però, un crític no és res més que un coix que ensenya a córrer), intentaré, a partir dels elements citats per les auctoritas anteriors, de centrar-me i ampliar-ne tres aspectes: primer, les relacions que s’estableixen entre la història, en tant que disciplina acadèmica, i la ficció literària; segon, la trajectòria de Maite Salord com a itinerari de formació que ens mena a L’alè de les cendres; i, finalment, voldria fer una breu reflexió sobre la relectura de l’obra.

Pel que fa a les relacions entre la història, en tant que disciplina, i la ficció literària, El fet, i no és un tòpic, és que la ficció pot explicar millor els fets ocorreguts que no pas la fredor dels llibres d’història¹. Ja ho han sentit fa un moment: Joel Bagur els convidava a la lectura per conèixer millor una part de la nostra història. També ho recorda Pere Gomila: «Potser la millor manera d’entendre la història és a través de la bona literatura». És el que sent el lector mentre llegeix Vida i destí de Vasili Grossman, Les Benignes de Jonathan Littell o KL Reich, de Joaquim Amat-Piniella; també passa el mateix davant del Guernica de Picasso o del film, de Ken Loach, El vent que mou la civada (obres totes que, aprofitant l’avinentesa, els recoman efusivament). Els sentiments d’una època, que els llibres d’història han d’obviar, poden reviure en l’art. Un art que, en cas de L’alè de les cendres, no defuig el rigor a l’hora de reflectir el context històric, que és fidel a allò que va passar a les illes abans, durant i després de la guerra civil. No fa gaire, Josep Massot i Muntaner, en una conferència a l’IME sobre la repressió franquista a les Illes, sense voler, va fer un recorregut, fil per randa, pels escenaris de la novel·la: el Castell de Bellver i el vaixell Jaume I, convertits en presó, els afusellats a les cunetes, els camps de concentració (a Campos, per exemple), etc. Amb L’alè de les cendres el lector pot experimentar les sensacions d’una època, en el sentit, a més, de les tragèdies clàssiques, per tal d’arribar a la catarsi final, renovadora i depuradora.

Voldria apuntar, a continuació, la importància que té, en el cas de Maite Salord, la seva trajectòria literària a l’hora de configurar aquesta novel·la. Vint anys, hem sentit abans, ha trigat a escriure-la, en un camí d’aprenentatge que ha deixat alhora un tot de fruits en forma d’obres. Si ens dedicam a resseguir a la inversa el fil del laberint, acabam retornant a L’alè de les cendres. Començant per Flor de gessamí, de 1999, narració amb què guanyà el premi de narració curta Illa de Menorca, que el bon lector descobrirà refosa dins la novel·la, i que ens mostra que l‘ús de la prosa més lírica per part de Salord ve d’enfora.

D’altra banda, pel que fa a les veus narratives i a l’estructura de L’alè de les cendres, aquestes van tenir un camp clar d’experimentació i aprenentatge a La mort de l’ànima, tot i que amb variacions. A nivell estructural, si bé l’obra torna a començar in media re, amb la qual cosa el lector, a mesura que llegeix, va cap endavant i cap endarrere, paral·lelament, en el temps, passam a la novetat d’una triple estructuració capitular, gràcies a l’ús que es fa d’una tercera veu narrativa (a La mort de l’ànima n’eren dues, que es concretaven en l’estructura doble de cada capítol). Ara, als capítols de Dèlia Escandell i als de les nissagues Escandell Marí i Guerrero Ortega, cadascun amb el seu narrador, s’hi afegeix una tercera veu, la de la història, en forma de documents de l’època que serveixen per mostrar al lectors que la la paraula escrita no sempre reflecteix la realitat. El contrast serveix per emfasitzar els fets terribles que explica la novel·la.

Tots aquests detalls més tècnics de què els acab de parlar s’aprecien sobretot en la relectura. Tornar a llegir un llibre, a més, és una prova de foc, perquè diu molt de la qualitat de l’obra. Si una segona visita a un text ens aporta novetats, ens n’amplia i n’enriqueix la lectura, és un bon senyal. Com més en suporta, millor. De fet, aquest és el secret dels clàssics, la d’aquells llibres que, es llegeixin quan es llegeixin, tantes vegades com sigui, sempre són una alenada d’aire fresc. Evidentment, és molt prest per afirmar que L’alè de les cendres esdevindrà fita. Ara bé, el que és una evidència és que aquest llibre demana més d’una lectura. I, ho hem dit en començar la intervenció: com que molts de vostès segurament ja han llegit la novel·la, aprofitarem per recomanar-los, idò, que tornin a llegir-la. L’obra se’ls eixamplarà.

Arribats a aquest punt, m’adon que un bon divendres a la nit, en què molts de vostès acaben una setmana que ha estat prou complicada, el que menys els convé és que els parli d’una manera tan densa i tècnica. És la deformació professional. Els en deman disculpes i, si puc, intentaré acabar, com a mínim, d’una manera més dinàmica.

Per tant, deixant de banda les auctoritas i l’academicisme, potser que ens centrem en aquells punts en què l’obra connecta amb el lector. Aquesta és una altra de les característiques que fan bona una novel·la. En el meu cas, que no vaig viure ni la preguerra, ni la guerra, ni la postguerra, que vaig néixer quan feia poc que la dictadura franquista havia mort, de manera natural, al llit, els punts de connexió amb l’obra han estat molts. Fins i tot en aspectes molt personals. Per a mi, Son Espanyolet, a Palma, concretament el carrer de Triana, 52-A, és un escenari fonamental de la meva adolescència, el de la família Escanellas i Alorda, sobretot d’en Joan, un molt bon amic que fa anys que no veig però amb qui pens sovint, una gent gràcies a la qual es desvetllaren en mi moltes de les idees en què crec, una casa on sempre em van acollir meravellosament. Però Son Espanyolet, gràcies a la lectura d’aquesta obra i a les converses amb ma mare, que també va devorar-la, he descobert una part de la meva història familiar. Mon pare va fer el CIR (Centro de Instrucción de Reclutas) al primer trimestre de 1970, a Son Dureta. Els dissabtes, però, aprofitant el permís, acudia a Ca ses Padrines, unes senyores que acollien gent i els permetien, per exemple, de deixar-hi la roba. No m’hi allarg, però resulta que aquesta casa era al carrer Mazagán, 93, paral·lel al carrer Triana. Tot açò ho he descobert gràcies a la lectura de la novel·la de Maite Salord².

Ara bé. Ben pensat, aquest recorregut per la meva experiència personal no deixa de ser un exercici d’exhibicionisme gratuït, molt típic, d’altra banda, en el món dels escriptors. No som jo el centre de la seva atenció –no ho hauria de ser, vaja–, sinó que ho és L’alè de les cendres.

Mirin: els he fet perdre vint minuts en una presentació que es podria resumir en un darrer consell, un consell d’amic, a partir d’una darrera confessió, diria que definitiva. Els mentiria si els dic que l’obra m’ha agradat. Potser açò darrer que els acab de dir els sorprèn. Cal idò matisar-ho. Efectivament, els mentiria si els digués que l’obra m’ha agradat perquè faria curt. D’arguments, n’he intentat apuntar alguns durant aquest parlament. Ara bé, el més important, el millor consell, la raó definitiva és, alhora, la més inefable: després d’acabar la primera lectura de L‘alè de les cendres vaig ésser incapaç, com també li va passar a Esperança Camps, durant uns dies, d’obrir cap altre llibre. No record que m’hagués passat mai res semblant abans. I açò que me consider un lector força constant.

Si encara no la tenen, comprin-la; i, tot seguit, llegeixin-la i rellegeixin-la. No se’n penediran. Els ho dic ben de ver.

Moltes gràcies i bona nit.

———————–

Views: 3