Professó

D’un primer cop d’ull, Pràxedes Sintes Gibeli comprova que, a pesar del temps —fa un estar d’ases típicament primaveral—, de l’hora que és, les vuit i mitja —van canviar-la dissabte passat i, per tant, encara hi ha un poc de claror—, i d’anar gairebé mitja hora endarrerits, la petita plaça de Sant Francesc està plena a vessar. A les voreres s’hi acumula gent de totes les edats i l’asfalt està ocupat pels membres de la confraria del Via-Crucis, disposats en dues fileres paral·leles, expectants per començar la professó de l’Enterrament, acte central del Divendres Sant maonès. En contemplar, des d’on es troba, el panorama, Pràxedes Sintes Gibeli no pot evitar de demanar-se «què hi faig jo aquí», a més de jurar-se una i altra vegada que, ara sí, d’aquesta aprendrà a dir que no.

Una certa impaciència domina l’escena perquè ja fa estona que haurien d’haver partit. Els caraputxos frisen perquè arribi el moment d’avançar, pel carrer d’Isabel Segona, cap al pla de la Parròquia, el lloc on, al costat de la resta de germandats participants —que deuen estar assabentats de l’endarreriment—, recorreran els carrers centrals de la població. Enguany, pensa na Pràxedes Sintes Gibeli, serà insòlit i qui sap si també històric. També té clar que, per a ella, serà la darrera vegada. Diumenge passat, tot va anar com una seda: el cant de la Sentència i les catorze estacions del viacrucis, dins del temple, i la posterior professó, amb què es culminava el dia de Rams, que començà i acabà a la parròquia de Sant Francesc i en què la confraria que l’organitzava va treure els passos de la Flagel·lació i de Jesús el Natzarè, es van desenvolupar en la més absoluta de les normalitats.

Avui, en canvi, les coses han anat com han anat i ja veurem com ho salvaran. Res a veure amb l’altre dia, en què tot va començar i acabar a l’hora prevista. Ho sap perquè, bàsicament, ella també hi era, fent part de la professó: abillada amb l’hàbit blanc i la capirota i cordó franciscà verds, distintius de la confraria del Via-Crucis. Com avui. Bé: més o manco com avui.

És en moments com aquest en què fa acte de presència la pregunta inevitable: per què participa del actes centrals de la setmana santa maonesa, ella, que es definiria més tost com una persona agnòstica? Hi va entrar de petita, en aquest món, atreta pel misteri que li produïa la gent que, amb el rostre amagat i mantenint un silenci escrupolós, recorria els carrers de la ciutat i, de tant en tant, li donava alguns caramels. Sobretot açò darrer. Va corcar prou a ca seva, que no eren gent gaire religiosa, fins que va aconseguir que l’apuntessin a la confraria més propera a ca seva. Vivien a un parell de carrers de la parròquia de Sant Francesc. En la decisió, hi va ajudar, i molt, el fet que aquella germandat deixés que les dones hi participessin. D’amagat, però ho feien. Fa molts d’anys, d’açò. Pràxedes Sintes Gibeli es va fer confrare perquè volia ser ella qui donés els caramels a la gent sense ser reconeguda.

Hi va entrar així, d’aquesta manera tan poc vocacional i, unes quantes dècades després, encara hi és. Ho intenta justificar amb una teoria que s’ha fet a mida i que, per açò mateix, és incapaç d’explicar a ningú. Ni tan sols l’autoconvenç. Li agradaria fer-se creure que ja li va bé passar per una època de depuració i reflexió, fins i tot d’expiació de les males vibracions que l’envolten, que no són poques. No és una persona de conviccions religioses, però connecta amb aquesta part més espiritual de la Setmana Santa. Ara bé, açò no lleva que trobi les professons una mena d’espectacle amb gust ranci, amb les ploradores i la gent que la fa descalça o, pitjor, amb els guàrdies civils que, vestits de gala, custodien el pas del Sant Sepulcre. Massa olor de naftalina. Però no pot evitar formar-ne part.

Troba que ser-hi compensa. Formar part d’aquest món li ha permès d’entendre l’eficàcia de la catarsi, la purificació alliberadora de les emocions primàries mitjançant la contemplació d’una obra, d’una tragèdia. Perquè una professó és açò: la representació d’una història que acaba malament, en què hi ha una gent que pateix per tal de redimir els altres. Segurament, és aquest procés el que explica per què s’identifica amb la Verònica, la imatge de la qual presideix el pas de la confraria que participa en la processó de l’Enterrament, cada Divendres Sant. Fullejant un full informatiu que envien als confrares, va descobrir la història d’aquesta dona. Li despertà la curiositat.

Després, en va cercar informació, amb l’ajuda de Sant Google, patró dels algoritmes. Va costar-li déu i ajuda, mai més ben dit, aprendre’n la paraula: apòcrifa. La història de la dona que va rentar-li la cara a Jesús, camí del calvari, amb un pedaç en què va quedar fixada la imatge del messies no apareix als evangelis canònics. No forma part del dogma. És afegida a la tradició de manera no oficial, segurament gràcies a la devoció popular. Li resulta simpàtica. Hi empatitza, segurament perquè s’identifica amb la seva compassió i pietat. O açò, també, es voldria fer creure. De fet, troba que és un poc com es sent ella ara mateix: apòcrifa, afegida a la tradició. Com hi ha pogut acabar formant part?

Segurament, la infantesa té gran part de culpa del lligam que manté amb aquestes dates. Poder retornar-hi, quan et toca viure un present que no acaba d’anar prou bé —per no dir, literalment, que és una puta merda—, és molt. Ja ho va dir Proust: els primers anys de la nostra vida, els de la infantesa, són l’únic paradís que tenim. Hi afegia, per fotre, que, per açò mateix, era un paradís perdut. Només el podem reviure a través de la memòria.

El cas és que, de la mateixa manera que al personatge protagonista d’À la recherche du temps perdu se li apareixia el Combray de la infantesa després de mossegar una magdalena, a Pràxedes Sintes Gibeli el camí que hi connectava, també a través del gust, era el d’un caramel de setmana santa, en forma de cilindre llarg i prim, de color vermell, embolicat amb paper de color daurat, típic d’aquestes dates. Encara ara —tot i que, de cada vegada, són més mals de trobar—, no hi ha any que no en compri. En encetar-lo, després de les primeres xarrupades, que li deixen la boca aferradissa i els llavis com si se’ls hagués pintat, (un gest que, darrerament, associava, sense voler, amb una fel·lació, cosa que feia envermellir-li les galtes, com també li passava, per cert, a l’estiu, amb els Calippos de gel), mentre anava esmolant-ne la punta a base de fer-lo girar amb les mans mentre el llepava, li revenia el pati de cals avis el migdia del diumenge de Rams, quan els ramells amagaven entre les fulles una caterva de caramels. Haver-los regat, prèviament, amb aigua i sucre, produïa el miracle.

Abans de la collita caramel·lística, però, la família, embotida dins un Seat cent-vint-i-quatre destarotat —el pare i la mare, al davant; l’avi i l’àvia, darrere, amb una tia fadrina enmig i, asseguts damunt les seves cames, Pràxedes Sintes Gibeli i els seus dos germans, un a cada banda—, s’havia desplaçat fins a l’ermita de Fàtima, al pla de Favàritx, per tal de passar-hi la protocol·lària benedicció dels rams i les palmes. S’hi arribava per una carretera estreta, serpentejant, en què els arbres, sembrats a banda i banda, unien les copes frondoses, formant una sèrie de ponts i túnels vegetals que, als fillets, els feien molta impressió. D’aquestes anades i vingudes, on es trobava tota la cosinalla, en recorda poca cosa en comparació amb el caramel·ler, del qual encara guarda una imatge vívida.

Després, al capvespre, feia temps davant del televisor, mirant alguna pel·lícula de tema bíblic mentre degustava una galeta (o dues) d’Alaior amb nocilla casolana, una petita delícia culinària feta a base de llet condensada i cacau soluble. I, cap al tard, la festa era sortir al carrer a veure com, a poc a poc, l’espai s’anava omplint de gent. Més tard, en passar-hi la professó, es tractava d’acumular el major número possible de caramels i jugar a endevinar qui eren les persones misterioses —només en podien copsar les mirades i, per l’alçada, intentar deduir-ne l’edat— que els havien donat aquelles preuades llepolies. El mateix ritual es repetia divendres. Només canviava el títol de la pel·lícula amb què Pràxedes Sintes Gibeli acompanyava la bereneta.

Uns anys més tard, va ser ella qui, després de fer un mos a mig capvespre, agafava la roba de confrare, l’embolicava amb un mocador de llista, del qual sortia l’estructura cònica de cartró que sustentava la capirota —encara blanca, per l’edat—, i partia cap a Sant Francesc. A l’hora d’abillar-se, dins aquell gran soterrani al qual s’accedia des de la sagristia, la primera cosa que feia era fermar-se un davantal, de butxaques grosses, que omplia fins dalt de caramels que, més tard, aniria donant a la gent, convençuda de l’anonimat amb què ho faria. Després, amb parsimònia, es posava la vesta, es fermava el cordó i, amb els guants de seda blanca posats, esperava el moment de pujar a dalt i entrar al temple acompanyant la resta de confrares, amb el cap descobert.

Ha plogut molt, de llavors ençà, però encara participa a les processons. Avui, però, no en donarà ni un, de caramel. I açò que duu el davantal posat i les butxaques carregades. Tot ha estat tan precipitat que no ha tingut ni temps de treure-se’l. Després del que ha passat, serà el darrer any en què ho farà. De cada vegada ho té més clar. Sobretot ara, mentre contempla com els confrares comencen a encendre els ciris, la cera fosa dels quals, demà, farà que els neumàtics dels cotxes grinyolin en passar-hi per damunt.

Té un problema: no sap dir que no. N’hauria d’aprendre. Perquè, en el fons, no deixa de ser una temeritat i, sobretot, podria prendre mal. Si no podia ser, idò no es feia i ja està. Ara però, que ja hi és, des de la seva posició —que més d’un consideraria privilegiada— es deixa endur pel ritme tediós dels tambors que, després de rebre el sus pertinent, acaben de començar a sonar la seva lenta lletania. La comitiva, a poc a poc, comença a avançar. Li queden, pel cap baix, un parell d’hores de patir.

Ningú no s’explica què ha passat. Tampoc, és ver, no hi ha hagut gaire temps per a reflexionar-hi. A la pràctica, no hauria servit de res fer-ho. Calia actuar ràpidament i s’ha fet. S’havien de salvar els mobles. Ara, però, quan d’aquí a no-res la marxa lenta dels tambors s’acceleri per tal d’arribar al més prest possible al pla de la Parròquia, on la resta de confraries els estan esperant amb impaciència, Pràxedes Sintes Gibeli es penedeix d’haver dit que sí tan a la valenta. Ara que ja no es pot fer enrere.

Es tracta d’aguantar. I de fiar que el pas es mogui poc. Amb el de rodes, seria tot més fàcil, perquè és molt estable. Avui, però, no tocava treure’l i, per açò, no el tenien ni preparat. El que surt, el duen a pols els confrares: que no oscil·li de banda a banda serà difícil. Recorda aquell any que van encolomar-li una forca, un d’aquells estris amb què sostenen el pas mentre la comitiva s’atura per descansar i canviar els portadors. Perquè el pas pesa un ou i mig. I cansa. Va haver d’anar-hi darrere i, de tant mirar-ne el moviment pendular, va agafar un mareig que va deixar-la grogui. En arribar a ca seva, blanca, com un glop de llet, va anar d’un pèl que no ho tragués tot. Enguany també li han encolomat un bon mort.

Tan extraordinària i inexplicable ha estat l’estrebada que ha pegat el pas de la Verònica quan els confrares l’han aixecat per primera vegada, dins el temple, que ningú no s’explica perquè la imatge —potser per la vigorositat del moviment, perquè el dia que van muntar-ne l’estructura no van acabar de fixar-la prou bé, o ves a saber per què— ha trabucat, és a dir, ha caigut en terra i, literalment, ha perdut el cap, com insòlita ha estat la rapidesa amb què el germà major de la germandat —que en coneixia la magnífica interpretació que va fer del cant de la Sibil·la, fa un parell o tres d’anys— ha proposat a Pràxedes Sintes Gibeli de substituir-la, de ser, excepcionalment, la Verònica. Ella, amarada per l’excepcionalitat del moment, no ha sabut dir que no. Ha acceptat la proposta. Tot d’una.

En menys d’un quart d’hora, el temps d’abillar-la amb la roba d’una mare de déu emprada en una representació dels Pastorets que tenien estotjada en un calaix de la sagristia —que, miracle, era de la seva talla—, i de fermar-la a l’estructura del pas, amb uns filferros, a mode de tensors gairebé invisibles entre tantes flors que el decoren, la comitiva ha estat a punt per començar la professó. Tot i açò, ara que el ritme que marca la banda de tambors i cornetes s’accelera, dalt del pas estant, Pràxedes Sintes Gibeli està, literalment, cagada de por, amb un únic pensament fixat al cervell: que no li caigui la tela, amb la imatge de Crist, de les mans.

Views: 2