Aquests dies, per la premsa i sobretot pels mitjans digitals, i també pel carrer, tothom xerra de les festes de Gràcia (o de la Mare de Déu de Gràcia, segons com es miri) i dels canvis soferts des de l’entrada del PP.
La veritat és que assistesc un poc astorat a tota la polèmica, perquè està clar que té un contingut marcadament ideològic: o estàs amb ells, o estàs contra ells. Jo he de reconèixer que hi ha moltes coses que no m’agraden, del que s’està fent, però també és cert que la polèmica ha entrat a un terreny complicat, o més ben dit, poc de matisos i més d’adhesions. A la fi, fer polèmica sobre unes festes des del vessant polític és perillós i no en som gens partidari. Sí que podria ser una opció fer-la des de l’ànima de la festa, però no sé si açò és el que hi ha, ara per ara. Amb tot, pens que si hi ha un problema d’enfocament aquest ve donat perquè qui precisament ha emprat la festa en benefici propi ha estat l’actual govern municipal a Maó. I aquest és el problema que ho ha iniciat tot, i el que de ver ha percebut la gent.
Enmig de tota aquesta polèmica popular, tanmateix, no m’he pogut estar, com a antic regidor de Festes, de dir-hi qualque cosa, i per açò preferesc fer-ho en aquest bloc en què la cridòria no hi té gaire cabuda. I començaré dient que no és gens fàcil, ser regidor de festes. Els interessos són tan diversos, i a vegades contraposats, i tants sectors i agenst que hi participen, que sempre algú en surt perjudicat, sobretot en un lloc com Maó, tan ple d’ofertes alternatives que moltes vegades se solapen. Per açò pens que una bona organització de festes és aquella que no es nota, que canvia el mínim necessari perquè la festa rutlli al seu aire, seguint el ritme que marca la gent, la tradició i els costums adquirits.
Tot i així, els canvis també són necessaris. I pens que segurament n’hi fan falta alguns, a la festa de Maó, la més polièdrica de les que hi ha a l’illa (i perdonau-me que enceti la polèmica, segurament de les menys populars, entesa aquesta paraula en sentit estricte). Per açò pens que hi ha canvis que s’han magnificat, i que tal vegada cerquen provar la manera de millorar les festes, que s’ha de fer. El ritme de la qualcada, l’encavalcament amb les corregudes del dia de Gràcia, és un puzle que s’ha de mesurar i no gens fàcil de combinar. El problema radica quan els canvis no parteixen del consens ni de la necessitat estricta. I s’han fet amb una clara voluntat de demostrar que els actuals governants comanden bé i apliquen canvis substancials per millorar una cosa que calia millorar. I d’açò n’han fet bandera. El mateix passa amb el famós canvi del dia del pregó. Pens, sincerament, que és una cosa que es pot plantejar. El pregó no és un element popular, no és als protocols, i per tant és susceptible d’adaptar-lo millor a la festa, i es deu haver cregut que passar-ho al divendres anterior era millor. Però igual que en les altres coses, no és només açò. S’ha fet bandera de voler entrar marcant territori, com aquell ca que pixa just devora allà on feim la bereneta per indicar que fins allà arriba el seu domini, i que no ens passem un pèl.
De la mateixa manera fer polèmica sobre el nom de les festes no em deixa de fer gràcia. Que les festes són de la Mare de Déu de Gràcia, no ho nega ningú. Però de la mateixa manera que s’ha fet amb les Festes de Gràcia, aquella festa dels militars i les processons de la mar de la Mare de Déu del Carme s’anomenen del Carme (així ho expressa tothom), igual que les festes de la Mercè de Barcelona. És una nomenclatura popular esdevinguda oficialment acceptada. Tornam a estar, però, amb el mateix: del que es tracta és de marcar terreny. I aquí es guanyen les animadversions. Aquestes, malauradament, són les formes del PP, que mentre diu que hi ha un muntatge polític aprofitant les festes i els canvis, es recreen en aquest enfrontament i contraprogramen paelles populars.
Cadascú fa el que vol, açò està clar, i qui governa té la potestat de decidir, i també d’escudar-se en el vincle festes-religió, que ningú nega. Ara, aquesta icona de les festes és el refermament d’aquest posicionament ideològic, i açò no és fàcil d’acceptar, i el govern actual ha d’acceptar les crítiques. El cartell és espantosament lleig, un abanderament del mal gust, i açò jo crec que és important. Igual que és de mal gust les banderoles amb l’escut, el format del programa, el realçament de la romeria i la imatge de la Mare de Déu (que no era verge). Açò marca, i si ho fan és perquè ho saben. Per tant, no val que defugin l’enfrontament ideològic, perquè són ells qui se l’han cercat. Encara que em pugui semblar, personalment, un debat estèril.
Views: 2
El comentari número 11 és el de la típica persona (i n’hi ha moltes) que aprofiten l’anonimat aparent que dóna internet per insultar la gent. L’anonimat és relatiu, és ver, perquè els administradors del blog saben qui és. Ara bé, tot i que podem parlar d’spam, val més mantenir-lo, al comentari, perquè després encara ens poden dir que censuram la gent.
Malauradament, una de les poques vegades que algú nou entra a participar del blog ha de ser per açò…
Es comentari nombre 11 no l’entenc…
Calla, puta bergant!
Gràcies, Joan, per la teva entrada clarificadora i també per haver triat Xalandria per fer-la. Me sabrà greu no tornar a esser a Maó per Gràcia, però esper que m’ho conteu.
Per cert, l’Estat espanyol no és laic. No diu enlloc que ho sigui. La Constitució de 1978 afirma que “Ninguna confesión tendrà carácter estatal” (art, 16.3); i açò és bastant diferent del fet laic.
Ay Sancho con la iglesia hemos topado !
Estic d’acord amb la majoria de les coses que deis.
El problema és d’entrada una qüestió de formes, han volgut usar les festes per dir que aquí hi ha hagut un canvi de règim. La cosa és que les festes són per fer poble no per dividir-lo. No els hi costava res esperar a l’any que ver a introduir tota una sèrie de canvis o fer les coses amb una mica més de sensibilitat.
A mi – que malgrat tot em consider creient – em fa molt moltíssim de mal com s’està usant la religió en tot això. Aquest és de fet el tema de fons. Un exemple que em va doldre especialment, a Llucmaçanes el divendres de festes van fer una “tradicional romeria” (una tradició de 2 anys!). Idò bé a l’església no només hi va anar en Botella sinó que el capellà li va demanar que parlés. Ja era hora que les autoritats anéssim a missa li va dir el capellà. aggggggg!!!!!
Esteim davant d’un esforç deliberat per construir allò que Connolly anomenaria “una caixa de ressonància”, un conglomerat político-econòmic-religiós fenomenal que sobretot en el cas americà està basada en una idea molt venjativa de Déu. No és un tema nou (Per cert llegiu si podeu el darrer article d’en Quintana i la sèrie d’articles que ha fet n’Enric Juliana a la vanguardia amb l’arribada del papa). A Maó les festes sempre s’havien usat durant el temps d’en Franco per realçar aquest nacional catolicisme oficial – el nomenament de la verge com a batlessa franquista honorífica n’és un bon exemple. A maó les connexions de les festes amb el nacional catolicisme sempre havien estat molt més fortes que ha ciutadella. Un nacional catolicisme per cert que està a anys lluny de l’església de base, que si no ha mort un té la impressió que poc li falta. L’objectiu d’aquest conglomerat és evangelitzar, recuperar el terreny perdut com si d’una guerra es tractés. Que aquest és un país “naturalment” catòlic i la religió catòlica és la base de la identitat espanyola. No fa falta dir que tot això em posa els pels de punta. En aquesta “casa de Déu” certament no hi qued tothom.
Ara bé, cada vegada tenc més clar que l’ateisme tipus ZP(digueu-li com vulgueu) tampoc és la resposta. La religió no és un afer exclusivament privat sinó que sempre ha tingut una dimensió pública. La qüestió és quin paper ha de tenir dins la societat i encara més important qui té el monopoli d’aquesta presència pública de la religió.I és que de religions i denominacions n’hi ha moltes, una pluralitat que no agrada gens als botella and co. Tampoc tenc gens clar que es tracti d’enfrontar els creients i els no creients, sinó més aviat de crear noves aliances político-socials-religioses i econòmiques sota unes bases més obertes, plurals i justes. Sense aquest esperit de venjança que ho impregna tot.
Uff s’en poden dir tantes coses. En tidnrem temps de continuar-hi parlant.
L’estratègia del calamar.
Mentre es perd el temps parlant de si pregó sí o no, no parlam d’altres coses més importants.
Festa, en faré igual. I xalaré molt. I prou.
Evidentment que hi ha coses que no m’agraden al voltant de l’organització, enguany, de les festes de Gràcia. En haver passat ja en parlarem. Però no me preocupen coses com l’elecció a dit de l’autor del cartell de festes (abans no es feia a dit? Jo mateix, no vaig passar cap concurs-oposició per a publicar quatre versos al programa). Què el d’enguany és lleig de mala manera? No ho puc negar, però no n’és una excepció (començant pel frau de l’any passat). Que es cerquen patrocinis per a alguns actes? En època de vaques magres no me sembla una mala idea (tot i que caldria perfilar-la millor. De fet, s’hauria de plantejar que els bars, els grans beneficiats de tota aquesta moguda, contribuïssin a pagar la festa en contraposició a les molèsties que generen, per exemple, en forma de sunya que s’ha de fer net i xumba-xumbes molestos)… Tot açò, però, en el fons, són foteses i ganes de fer xerrar boig. I hi hem caigut, com sempre!
En canvi, crec que és més criticable l’estil, no gens nou, d’aquest govern a l’hora de fer les coses, sempre cercant la provocació i l’enfrontament. Aquesta és una marca de la casa PP que els ha funcionat, açò i el fet de crear cortines de fum per amagar una incompetència manifesta en el regiment de la cosa pública.
I, de tot açò de les festes, només crec que cal centrar-se en aquests mots citats de la presentació del programa de festes: “Desde el respeto de la separación Iglesia-Estado, tenemos que decir que hemos querido recuperar el nombre original de las fiestas, que es Festes de la Mare de Déu de Gràcia, ya que hace 50 años que la patrona se proclamó alcaldesa honorífica”. Botella dixit. Aquí sí que em preocup. Com sabem tots, en aquells anys la corporació maonesa no era gaire democràtica, que diguem. És més que perillós que el PP justifiqui un petit retoc en el nom (sense gaire importància, per cert) en el fet que la mare de déu fóra nomenada batlessa franquista honorífica de Maó (nomenada o autonomenada, el redactat no ho deixa clar). I ho trob perillós perquè el fet s’insereix de ple en aquest neorevisionisme del franquisme impulsat per la FAES, per al qual la dictadura va ser un mal menor davant del marxisme/anarquisme, la democràcia actual és un bolet sorgit al 77 amb una constitució que és la rehòstia (i que ara sí que es pot modificar!), la guerra va començar al 34 a Astúries… Aquest és un discurs que, a base de repeticions goebblesianes està arrelant en alguns subconscients. Botella no fa res que ja no hagin fet César Vidal, Pío Moa o d’altres insignes noms de la caverna. No parlam de neocons: cal emprar el concepte ultracons! I gairebé ningú no ha piulat davant d’aquests mots (bé sí, el diari del bisbe i d’en Gomila Fèlix van destacar la frase en l’edició del dia següent!). Tot aquest corpus ideològic que hi ha al darrere sí que me preocupa.
I ho deix aquí. Me’n vaig a menjar fruita. No vull que, amb tant d’arròs a la dieta, se’m faci un tap al cul.
Jo també he parlat amb gent del PP que també està molesta per com s’ha rebotat la gent. Tal vegada tenen raó… Però amb qui primer haurien d’estar rebotats és amb els seus mateixos, especialment l’autor principal de tant de canvi i falta de respecte per les festes. Crec que hi ha moltes coses que s’hauran d’explicar: per què l’assignació a dit de la composició del cartell i del programa al cunyat del regidor? Per què tan de mal gust en la tria de les imatges, la composició i la representació fotogràfica de llocs impossibles en la festa? Per què la benzinera propietat del regidor ha de pagar una paella popular? I què hi posa, l’Ajuntament? Què fa l’empresa Fomento de Construcciones y Contratas (que du la recollida de fems i la neteja de la ciutat) patrocinant un concert d’una Big Band? No és molt sospitós? Ara de cop una empresa privada s’estima la ciutat i paga un concert al poble! Sense res a canvi! Per què tants d’actes al Pont de Sant Roc, on mai no s’havia fet res (concert de s’NSMBL, glosat, recollida de la Mare de Déu amb tots els caixers…)? No deu ser que és devora la botiga de la dona del senyor regidor? Per què la desvirtuació de l’aigua-ros?
No anam bé…
Ahir la Mus estava molesta i va deixar anar un discurset sobre el temafins que na Reynes li va dir: “hauriem d’anar acabant”.
Estic d’acord amb el tema de marcar territori,i el cartell és un referent a com conceben els organitzadors,cavalls i misses,misses i cavalls.
Açò de l’estat laic, trob que no ho tenen gaire clar. En aquest tema, trob curiós, tanmateix, els estires-i-arronses que es produeixen a Maó entre l’església i el poder polític. Fins ara, tant manifestament desmarcat dels actes religiosos estava el consistori com polititzat i enfrontat al poder municipal estaven els capellans. Així fa molt mal fer debatre sobre i des de la festa. De fet, crec que aquest és el problema: la polèmica (que, ja ho he manifestat, en compartesc molt, els canvis són absurds) no parteix majoritàriament des del sentit de la festa. Tothom ha parlat del dia del pregó, però ningú ha alçat una cella amb el fet de passar l’aigua-ros a dissabte de matí, una barbaritat que ha obligat el Consistori (en Botella) a demanar al rector que faci una missa dissabte matí per beneir-la. Açò sí que és fer entrar i provocar el posicionament ideològic i l’adhesió política a través de canvis a la festa. I van per molt mal camí.
Una reflexió molt assenyada, seny que tant es troba a faltar al nou ajuntament
Molt interessant Joan el que dius. Certament, tenen ganes de mostrar que fan cosa i que hi són. En tot cas, cal rqecordar-los que vivim en un estat laic i que per tant, el consistori ha d’impulsar el vessant popular i cívic de la festa més que el religiós.