Ressaca d’un Sant Joan massificat?

Hem tornat a celebrar Sant Joan després d’un temps d’incertesa que, a alguns, se’ns ha fet massa llarg. L’edició d’enguany, però, ja ha passat. Hem (re)tornat a la celebració i, una vegada més, toca passar-ne la ressaca. No em referesc a la que provoca l’alcohol, sinó a aquella que fa bullir el cervell a base de records de tot allò que s’ha viscut al llarg de la festa de les festes, de la intensitat d’unes hores en què han passat moltes coses. Tantes, que no totes es poden processar en el moment en què ocorren. Caldrà pair-les. Algunes esdevindran moments memorables, és a dir que, amb el temps, s’acabaran fixant dins la memòria mítica de cadascú. No crec que en formi part una que es va produir just abans de començar els dies centrals de la festa: el desembarcament massiu de joves a Son Blanc.

Les xarxes es van encarregar de fer viral el vídeo, gravat amb un telèfon mòbil. En obrir-se la comporta de popa d’un dels vaixells acabats d’arribar al port de Ciutadella,  es veia com un xinxer de jovenets, la majoria dels quals devien ser mallorquins, tot i que no cal descartar-hi també la presència de principatins, abandonaven la nau —alguns estirant els carretons d’equipatge; d’altres amb una petita motxilla a l’esquena—, mentre una veu en off comentava la jugada amb una sèrie d’expressions que ens menaven a un concepte que, darrerament, sona amb més força que mai a l’illa: la massificació. En aquest cas, de les festes de Sant Joan.

No només les xarxes se’n van fer ressò. Pel que fa al nostre benemèrit diario insular, no va perdre l’ocasió d’atiar la crispació gràcies a una manera molt particular de redactar segons quins titulars i cossos de notícia. Els comentaris dels lectors, adreçats sobretot als joves mallorquins, així ho feien pensar: més d’un va treure a la llum pública el racista que duu incorporat de sèrie. Així i tot, no hauríem de descartar que tot plegat no fos, també, una altra de les notícies amb què el principal partit, perdó: diari de l’oposició —de Ciutadella i, en general, de l’illa— es dedica a desgastar els governs de torn progressistes, ara que només hi manca un any per a les eleccions i cal intensificar la campanya. En aquest cas concret es tractaria també d’una maniobra de distracció, un intent per desviar l’atenció cap a futileses —el suposat «desembarcament massiu»: els passatgers dels vaixells sempre surten per la bodega dels vaixells i, tot l’estiu, en venen a carretades— per tal d’evitar atendre debats oberts que podien esdevenir incòmodes per a molts, com el que tracta el paper de les dones en la festa, per exemple, que és ben viu en els darrers anys. Aquí, els beneficiats, a pocs mesos de la contesa electoral, en serien molts: un o altre posicionament —a favor de la presència o no de les dones a la qualcada— podria tenir conseqüències traumàtiques en forma de vots: l’alcaldia en depèn directament. S’entendria, en aquest sentit, el silenci dels partits no només de dretes al respecte. Callen tots: una regidora no fa estiu.

Ens desviàvem del tema. Tornem-hi. Parlàvem de l’arribada massiva a Ciutadella de joves amb ganes de festa. És ver que n’han vingut molts. Moltíssims. Que tot açò contribueix a la massificació de la festa és un fet que caldria matisar. He passat un Sant Joan intens. He assistit a la majoria dels actes centrals de la festa: primer toc de flabiol, caragol des Born, corregudes a sa Plaça, caragol de Santa Clara, jocs des Pla i caragols del matí de Sant Joan… En cap moment no m’he trobat amb una quantitat de gent superior a la dels darrers anys. No vull semblar exagerat, però en cap moment m’he sentit massificat. De fet, una gran part d’aquest jovent no me l’he trobat almon. En haver desembarcat, s’estimà més romandre enfora dels cavalls. As Pla, per exemple. Una senyora indígena comentava que, durant la nit del dissabte de la festa, allò semblava una estora vermella —un dels elements que permet saber que aquesta gent ve de fora és el costum que té de lluir un determinat model de samarreta, amb la creu de Sant Joan, típic producte destinat als turistes: pocs elements locals s’atrevirien a dur-la.

Amb açò no vull negar, però, que la concentració de gent no hi fos. Només dic que la festa de Sant Joan, la dels protocols no escrits l’origen dels quals es perd en la nit del temps —tot i que hi hauríem d’afegir que la memòria humana és curta i que la història sempre l’escriuen els guanyadors—, no ha patit directament els efectes del desembarcament de què parlam. Ara bé, açò no vol dir que la massificació no hi fos i que aquesta no esdevingués insostenible. Tothom sap que aquests al·lots venen a engatar-se, que són poc curosos amb les coses i que, per açò, embruten els espais urbans o, fins i tot, hi generen alguna destrossa. Per no parlar d’algunes accions que, directament, caldria considerar vandàliques.

Ara bé, si venen és perquè qualcú ho permet o, fins i tot, ho fomenta. Hi ha una cadena la darrera baula de la qual està formada pels joves que venen a les festes de Sant Joan. Es tracta, a la pràctica, dels efectes d’un model econòmic basat en el turisme de borratxera. Puntual, és ver, ja que dura una setmana (essent molt generosos). Però de gatera. En aquest sentit, no hi veig gairebé cap diferència amb el que passa al carrer del Jamón de l’Arenal o el que hem vist a Magaluf. Venen, a més, perquè hi ha places suficients als vaixells —i als avions—, tal i com correspon a una oferta que s’adapta a la demanda, d’acord amb les normes bàsiques del capitalisme. Venen, perquè hi ha bars, botigues, lloguers d’allotjaments, de cotxes, motocicletes i velos…, que en treuen molt de profit monetari. Fan caixa: Sant Joan és la seva gallina dels ous d’or.

D’on prové, però, aquesta demanda, enorme, per venir a les festes? Diversos factors ho expliquen. A Mallorca, per exemple, caldria veure fins a quin punt hi ha contribuït el relat mitificador que la radiotelevió pública de les Illes ha anat construint d’uns anys ençà en la seva croada per fonamentar una consciència de balearitat. En el cas principatí, també hi ha ajudat, tot i que a un altre nivell —el relat és un altre— una coneguda marca de cervesa que, també, ha difós un model de festa que, mediterràniament, ha fet matx. Si, a tot açò, hi hem d’afegir, d’una banda, una data que coincideix amb el final de les classes i, en aquest cas concret, amb un canvi d’etapa acadèmica marcada per la selectivitat. Els rites de pas, ja se sap, s’han de celebrar, són necessaris: el cos els demana. Així, s’explica que el jovent tengui ganes de fer festa, de desconnectar després d’un any molt intens a l’institut. D’altra banda, cal sumar-hi l’existència d’uns mitjans de transport que ofereixen preus força interessants i assequibles. No sé si ja ho tenim tot, però una part de l’explicació de l’origen del problema esdevé plausible.

Hi podríem afegir altres ingredients, a la recepta. Per exemple, que tenim un model d’oci basat en el consum massiu i públic d’alcohol: també són així les festes que celebren i han celebrat sempre els «adults» (nosaltres, els nostres pares, els nostres avis…): beure, al carrer, en colla. Açò ho hem mamat  des de petits. Que els nostres fills reprodueixin el mateix patró sembla la cosa més lògica del món. I, intensificant-lo, caldria no descartar que l’hedonisme i la recerca del plaer constant i efímer característic d’aquesta nostra modernitat líquida, també hi tengui la seva part de culpa.

El desembarcament massiu de joves a Ciutadella no és el problema. N’és una conseqüència. Les causes tenen a veure amb un determinat model econòmic i social que és el que tenim. Caldria prendre’n mesures? Sembla assenyat pensar que sí, tot i que perquè siguin efectives s’hauria d’anar més enllà de la política-cosmètica que només posa pegats però, que, a la pràctica, fa que tot segueixi igual.

Views: 8