Risc

Són gairebé les onze i mitja del vespre de divendres quan començ a escriure aquestes ratlles. Hi manquen, per tant, un poc més de set hores perquè apareguin publicades. Podria dir que no m’hi he pogut posar fins ara per una sèrie de motius, més que justificats, però no deixen de ser excuses de mal pagador. La setmana ha estat molt atapeïda de feina. Massa: a més dels matins, he tingut tots els capvespre ocupats. Trobar una estona per a posar-m’hi ha estat gairebé impossible. Així tot, també som conscient que, amb una millor planificació, no hauria arribat a aquest extrem. M’agrada fer feina sota pressió, però entre poc i massa la mesura passa i potser és molt arriscat deixar les coses per a darrera hora.

Si no vaig errat, havia sentit a comentar que Pere Melis, l’articulista en premsa més prolífic de les lletres menorquines, enviava els seus textos al diari de setmana en setmana. Uns problemes de salut, però, van fer que en perillàs una entrega —o, directament, que no aparegués publicada quan tocava, no ho podria assegurar—, la qual cosa ve fer que, a partir d’aquell moment, els deixàs a punt amb, com a mínim, quinze dies d’antelació. Per a evitar qualsevol imprevist. És un exemple molt interessant. Un avís per a navegants. Més d’una vegada m’he proposat de fer-ho així, però no he estat capaç d’aconseguir-ho: només en un parell d’ocasions, que em van servir, a més, per a viure de rendes en tost de per avançar feina. Un dia passarà qualsevol cosa, vull dir un imprevist, i tindré un disgust. És el que té jugar amb foc: una hora o altra t’acabes cremant.

Malgrat tot, però, he de dir que em genera una certa atracció el risc. Ja fa temps d’açò. Fa molts d’anys que em van explicar una història al respecte que, de cada vegada, tenc més clar que era inventada. Açò, però, no en resta la potència, com demostra el fet que la record cada vegada que em trob en una situació com la que estic vivint ara mateix, en què passen set minuts de les onze i mitja i tot just he emplenat el primer dels tres o quatre fulls que em solen ocupar aquests escrits. Diuen que va passar a Lleida. Concretament, a la facultat d’INEF. Un professor va encomanar un treball als alumnes sobre el risc. La majoria d’ells van anar de cul per a fer-lo. Li dedicaren hores i hores de feina. En canvi, n’hi va haver un que es va passar tots els dies del termini establert nedant a la piscina, passejant per aquí i per allà, sense mostrar gaire preocupació per la feina que havia de lliurar.

Unes setmanes més tard d’haver-los entregat, el professor va tornar els treballs, corregits, als alumnes. Les notes, en general, van ser mediocres. L’única excepció la constituïa aquell estudiant que, davant dels ulls de tothom, s’ho havia pres amb més calma i menys esforços hi havia esmerçat: havia tret una matrícula d’honor. El lliurament consistia en un feix de cinquanta o seixanta folis, grapats. En el primer, hi constava una pregunta: «Què és el risc?» En el darrer, tot just al final, després d’un caramull de pàgines en blanc, s’hi podia llegir una única frase: «el risc és això». He estat temptat, alguna vegada, de penjar al blog un text d’aquestes característiques. La cosa, però, no ha passat de l’ocurrència momentània. Realment, no m’atreviria a fer-ho. Ni que sigui per salvar els mobles un divendres com aquest, quan només manquen deu minuts per a acabar-lo i no he arribat a dir ni la meitat de coses que, en condicions normals, solc fer constar en un xalandrot.

És ver, tot s’ha de dir, que abans de sopar he pres un parell de notes en un paper. Res. Poca cosa. Idees amb molta menys força que altres que han anat quedant escrites al quadern d’esborranys al llarg de la setmana. Amb temps per a pair-les, per a pensar-les i desenvolupar-les, sé que en podria haver tret molt de profit, bàsicament perquè fan referència a alguns dels temes que, d’un temps ençà, m’interessen. Així, hauran d’esperar a una altra ocasió per a surar, si és que ho acaben fent, la conferència sobre Joan Fuster que ens va oferir Salvador Ortells aquest passat dimecres, de la qual en van sorgir tot de fils per a estirar; o la quantitat ingent d’idees que em venen al cap mentre corregesc exercicis dels alumnes —d’ESO i de batxillerat—, sobretot pel que fa a les mancances competencials amb què van pel món i a les actituds lingüístiques que manifesten, sense obviar l’entrada en vigor del nou marc legal o la manera en què més d’un docent està fent les coses com si res de nou no hagués passat des del segle XIX en el món de l’educació, amb total impunitat; en els llimbs de les idees romandran, també, les eleccions que tenim a tocar, la maquinària de les quals comença a funcionar a les totes, entre d’altres, moltes, que els faran companyia. No ha arribat la inspiració necessària per a pensar-los amb un mínim de rigor.

En aquest sentit, sí que he provat de forçar-la un poc, la presència de les muses. Diria que va ser Picasso l’autor d’aquest aforisme: «quan arribi la inspiració, que em trobi treballant». Fent feina, m’hi ha trobat. Potser massa, però. Deu ser aquest el motiu pel qual no he pogut dedicar-li l’atenció que es mereixia. He intentat compensar-ho recorrent als mètodes peripatètics: tot sigui per a poder estar per ella. Però les caminades capvesprals fins a l’Escola Oficial d’Idiomes —entre una vintena de minuts i mitja hora per trajecte— no han estat suficients perquè fes acte de presència. Disposar de més temps, per a fer entre deu i dotze quilòmetres a cent trenta pulsacions per minut, les que més reten, ha estat una quimera. Les idees hi són, però no hi ha hagut manera de pastar-les, de deixar-les tovar i de coure-les a foc lent. Hi ha mancat el llevat.

Quan passen deu minuts de mitjanit, és a dir, quan ja som a dissabte i estic acabant de redactar, a la correguda, la tercera de les pàgines d’aquest xalandrot atípic, pens que estic fent exactament el contrari d’allò que no me cans mai de predicar —no sé fins a quin punt aquest n’és el verb adient— a classe: que les coses s’han de planificar. Que no es pot redactar amb friseres. Quan es fa com déu mana, hom disposa fins i tot de temps per a revisar allò que ha escrit, per a millorar-ne l’estil, per a polir-ne les frases. Per no caure en les incoherències, en els errors no forçats. En canvi, com passa darrerament, poc després d’haver publicat aquesta reflexió, el meu germà —no el que us pensau: o sí— m’enviarà per WhatsApp totes les captures de pantalla amb els errors —bàsicament de transcripció, però no només— que haurà trobat al text. No se’n sol deixar cap sense apuntar, feina que li agraesc sincerament, tot i que ens l’evitaríem tots dos si un servidor fes les coses com toca: és a dir, amb suficient antelació. A l’hora en què em trob davant de l’ordinador, ara mateix, no hi ajuda gens que la son em guanyi i que els ulls se’m comencin a tancar. És hora d’anar-ho acabant.

La paradoxa de tot plegat, però, és que ningú no m’obliga a fer el que faig. M’hi sent fermat, és innegable, però som aquí per gust, perquè vull, que diria Ovidi Montllor. Xal escrivint, esdevenint la mesura de totes les coses, com diria Joan Fuster. I em vull mantenir fidel al ritual dels dissabtes matí en una rutina a què, de cada vegada, veig més difícil renunciar. Fa més de tres-centes setmanes que intent exercir l’assaig, un gènere caracteritzat per la reflexió, per l’intercanvi d’idees, pel debat a què convida… Però també per la interposició d’un narrador entre el jo autor i allò que resta escrit. Perquè açò que llegeixes, benvolgut lector que has tingut, una vegada més, la paciència d’arribar fins aquí —quan són, per a mi, les dotze i mitja de la matinada i ja no hi  veig de cap ull—, amb tot el risc que suposa reeixir-ne o no, vol ser, per damunt de tot, literatura.

Views: 1