Avui és el primer dissabte de Quaresma. Si no plou —tenint en compte la inestabilitat meteorològica típica de l’època, no seria estrany que l’haguessin de suspendre—, a Maó sortirà per primera vegada, des de l’ajuntament, un gegantó amb set peus que representa una àvia, lletja com un pecat, que duu unes graelles i un peça de bacallà a les mans. Acompanyada d’una gernació de fillets i filletes, tot fent una cercavila, anirà a una de les places de la ciutat. Allà, després d’un espectacle d’animació infantil molt concorregut, li trauran el primer peu. N’hi quedaran sis, que anirà perdent els dissabtes successius. Tants com setmanes restaran per arribar al Dijous Sant. En arribar al darrer peu, per tant, donarem per acabats els quaranta dies, encetats el sendemà del Dimecres de Cendra, que precedeixen la celebració de la Setmana Santa cristiana.
Aquest gegantó connecta amb una tradició que ens recorda el diccionari d’Alcover i Moll: «el costum de penjar dins les cases la figura de la Quaresma (anomenada la sarraïna o la Quaresma a Catalunya, sa jaia Corema a Mallorca, s’àvia Corema a Menorca), que, com hem dit, tenia set peus, i cada setmana li n’arrancaven un». Encara es manté a moltes llars menorquines. Més d’una publicació insular la lliura als seus lectors en l’actualitat, encara que sigui a costa de representar-la patrocinada, com si d’una pilot de motos es tractàs, amb les marques ben visibles al davantal. Bep Portella, en el Quadern de folklore Temps de quaresma. Temps de passió (1994), explica que els diumenges, després de missa, era el moment indicat per a doblegar el peu —no pas tallar-lo— a aquesta figura feta a partir d’un paper encartonat pintat a mà. Era l’època en què els objectes es podien fer servir en anys successius. També apunta que aquest personatge era emprat per fer por als infants: «porta’t bé o vindrà sa Corema i t’endurà». Potser, d’acord amb el període poc amable a què feia referència, un temps de privacions, aquesta àvia tenia un aspecte gens agradable: era vella i lletja. La berruga del nas feia impressió. No diferia gaire de la imatge que teníem de les bruixes.
Res a veure, per tant, amb la beutat i innocència que desprèn el gegantó maonès i el cerimonial que protagonitza. Podríem dir que som davant d’un nou exemple d’allò que Antoni Vives anomena domesticació de la festa que, en aquesta ocasió, ha esdevingut una celebració infantil innòcua. Hi ajuda el fet que el sentit original, religiós, de tot plegat, s’estigui perdent a marxes forçades i, amb ell, l’essència mateixa de la festa. Poques persones segueixen actualment els preceptes catòlics del dejuni o, de manera més general, dediquen aquests quaranta dies a preparar el cos i la ment per a l’arribada de la Pasqua (un període que enguany coincideix, justament, amb el Ramadà, en què els musulmans, també de la mà del dejuni, entre altres constriccions, fan un procés semblant de purificació).
Amb la progressiva secularització de la societat, algunes festes religioses han acabat per replantejar-se. Aquí, hi hauríem d’incloure el Carnaval, que acabam de celebrar i que, originalment, es concebia com l’altra cara de la moneda de la Quaresma. Si la segona s’està perdent des d’un punt de vista religiós, quin sentit té celebrar el primer, si històricament hi ha estat del tot lligat? És una pregunta que ja es plantejava Joan Fuster davant de l’intent de recuperació de la festa carnavalesca després de la prohibició franquista: «Un Carnaval sense la Quaresma subsegüent, és encara un Carnaval?» El nom es manté; la celebració és una altra.
És en aquest context en què apareix la cançó «En Jan petit». La seva evolució toca molts punts de tot el que acabam de dir —i del que vam comentar la setmana passada tot parlant del carnaval. Avui en dia, la concebem com una cançó infantil. Tothom la coneix i la majoria l’ha ballada: amb el dit, amb la mà, amb el peu… És una composició present al conjunt dels Països Catalans. A Menorca, segurament, l’hem sentida interpretada per Pinyeta Pinyol. Ara bé, originalment, aquesta cançó poc tenia a veure amb una peça amb què els més petits de casa podien conèixer les diferents parts del cos humà.
L’etnomusicòleg Jaume Ayats explica l’origen occità de la cançó, que cal situar en el marc d’unes revoltes agrícoles del segle XVII. Una d’aquestes rebel·lions va ser encapçalada per Jan Petit —un nom i cognom habituals a Occitània—, al qual capturaren i torturaren fins a la mort. En l’estri utilitzat, la Roda, pot haver-hi l’explicació de la lletra de la cançó: «Aquesta tortura, emprada a diferents països d’Europa des de l’edat mitjana, consistia a lligar el condemnat a un banc o una creu per tal de poder accedir amb facilitat a tot el seu cos», afirma Maria Fuster en un article publicat a La mira. El botxí n’anava colpejant diferents parts, trencant progressivament els ossos del condemnat, que acabava morint després d’una llarga agonia. En aquest procés, s’incorporaven altres tècniques macabres, que n’augmentaven el patiment, que no cal detallar.
Sabem que posteriorment la cançó es va escampar, sobretot pels territoris de parla catalana —gràcies a una sèrie de migracions occitanes—, tot i que va arribar més lluny, com demostra la Ipurdi dantza, la versió basca d’aquesta composició. Ara bé, el que desconeixia totalment fins fa un parell de setmanes és la relació que va existir entre «En Jan Petit» i el carnaval. Mentre em documentava respecte d’aquesta celebració, durant la lectura de Tradicionari: enciclopèdia de la cultura popular de Catalunya, va tenir lloc la troballa. Inesperada. Sorprenent.
Tot parlant de les cançons relacionades amb el carnestoltes, se citava en Jan Petit, reconvertida ara en cançó de gresca. A partir de Joan Amades —l’autor del Costumari català— descobria que «quan es ballava per les Carnestoltes, el ballaire del mig cada vegada anomenava un òrgan, es treia una peça de roba i els companys l’havien d’imitar. El ball durava fins que restaven sense un fil de roba. Aleshores repetien la cantarella fins que el cor els deia prou, saltant a desdir de manera poc polida i decent. Hom donava interpretació especial a la paraula dit que repeteix tantes vegades la recobla». És a dir, la cançó s’havia convertit en l’acompanyament accelerat d’un striptease col·lectiu en el marc d’una festa de descontrol i, mai més ben dit, de carns toltes o deixades anar. En paraules de Jaume Ayats, cal parlar d’un ball d’exhibicionisme.
Arribats fins aquí, és lògic demanar-se com pot haver arribat a convertir-se una composició com aquesta —inicialment relacionada amb una revolta rural; després, amb la disbauxa sexual carnavalesca— en una cançó infantil? El redactor de Tradicionari diu que tot plegat és fruit d’un procés estrany. Sigui com sigui, però, l’evolució no pot ser gaire antiga, perquè allò que anomenam cançons infantils —és a dir, de caràcter escolar— té poc més d’un segle d’existència. Ayats, entre altres aspectes, cita el fet que la infantilització, a la pràctica, ha permès de mantenir un patrimoni que s’estava perdent, a canvi de canviar-ne l’essència: els nets segueixen cantant i ballant les cançons dels avis, però en un altre context i amb una altra significació. Afegeix, a l’equació, una determinada tendència pedagògica que «inclou com a material escolar formes ja en desús en el conjunt de la societat i les ensenya a l’escola. Es fan cançoners, programacions, etc. de cançons tradicionals basant-se en la idea errònia que tot allò de vida col·lectiva i oral ho han d’aprendre els infants. Això ha fet que fem cantar a nens de tres anys tot un repertori eròtic relacionat amb el Carnestoltes. Una autèntica perversió». Ho trob l’inici d’un fil molt interessant que, qualque dia, caldria debanar.
De cançons que han seguit processos semblants a la d’en Jan Petit, n’hi ha per donar i vendre. Així, quants infants no han cantat, a l’escola, als caus, a les colònies, en excursions de tota mena, que el senyor Ramon engana les criades, que baixant de la font del Gat una noia i un soldat van fer no sé què, que en Pinxo li va dir a en Panxo que no el punxés amb un punxó o que, si la nena remena força estona, la barreja surt més bona i el client se’n va content? Bé, aquesta darrera diria que no la cantaven els fillets —tot i que segurament més d’un adult que sí que ho feia en desconeixia el doble sentit—, de la mateixa manera que ja fa temps que, si tu fumes Phillip Morris whatsikei, ni iupi iaia ni iupi ia.
El mecanisme és viu, diria, i afecta altres tipus de cançons, en processos que no necessàriament són d’infantilització, però sí de domesticació. Quanta gent no ha mogut l’esquelet al ritme endimoniat i, alhora, festiu del «Sarri, Sarri» de Kortatu, convertida en himne de revetlles, sense saber a què feia referència la seva lletra? Podríem citar més d’un cas de gent que es troba, ideològicament, a anys llum de l’esquerra radical basca, que ocupa llocs importants en governs autonòmics, que desconeix qui és Joseba Sarrionandia —que no l’han llegit, per tant, cosa més que recomanable—, però que han ballat alegrement una cançó en què se celebra la seva fugida de la presó. Es podria dir una cosa semblant de la inicialment antifeixista «Bella ciao», que una sèrie de ficció televisiva va tornar a posar de moda tot desvirtuant-ne el sentit inicial? Que una cançó d’aquest tipus també acabi animant les festes de poble és un exemple clar d’aquest procés de banalització?
Ho deixarem aquí per avui. Potser, en llegir aquest paràgraf, l’àvia Corema maonesa ja haurà perdut un peu —el primer—, la qual cosa serà un senyal inequívoc que el temps passa volant, tot i que les setmanes que resten fins a arribar a Pasqua —sense cap dia de festa pel mig—, tenen tots els nombres de fer-se més llargues que un dia sense pa.
Views: 63