Segona (i darrera) exhumació

Per motius de feina i, sobretot, per plaer, estic rellegint el Gènesi, el primer llibre de la Bíblia. Ho faig emprant el text de la traducció interconfessional catalana, la BCI, que m’ha permès de fer una lectura molt més completa del text. Quan arrib a Abram, encara sense la hac en el nom, llegesc: «Tindràs un fill i li posaràs el nom d’Ismael, perquè el Senyor ha escoltat les teves penes. Serà com un ase salvatge: lluitarà contra tothom i tothom lluitarà contra ell; i viurà allunyat de tots els seus germans.»

Per sort —em dic— el nom no sempre fa la cosa i l’origen de les paraules és un detall més que, en cap cas, no hauria de predestinar el portador. No sé si açò ho remarc per treure’m pressió de sobre o per algun altre motiu, perquè Isidor de Sevilla era dels que pensava tot el contrari, que en l’etimologia hi havia la força dels mots.

* * *

L’exercici d’exhumació dietarista de fa un parell de setmanes va generar algunes reaccions curioses, divertides fins i tot. El fet de no indicar la data de redacció de cada fragment només cercava comprovar de quina manera el pas del temps pesava o no sobre allò que jo havia escrit en el passat. Volia escatir si el text encara s’aguantava, ara sense el suport de les circumstàncies puntuals que, in illo tempore, l’havia motivat. També, es tractava de comprovar quines connexions s’establien entre ells en reordenar-los, en mesclar-los amb altres d’actuals, després d’haver-los revisat o, fins i tot, reescrit. Finalment, hi ha un aspecte que encara trob més important que els anteriors: en aquesta mena d’escriptura, la dietarista, el jo hi té un pes fonamental. Les possibilitats de caure en l’exhibicionisme gratuït hi són evidents. M’hi he trobat en llegir alguns dietaris d’altra gent, publicats. No es sol anar més enllà de l’anècdota insubstancial. No voldria que em succeís el mateix.

No m’imaginava, però, que m’acabarien demanant —diverses persones— pel programa radiofònic en què em van entrevistar, pensant que era una emissió recent, d’enguany mateix, quan era una referència de fa més d’una dècada.

Hi torn a jugar, una darrera vegada. A vam què en resulta i quin profit futur en puc treure. Ha passat prou temps respecte de la redacció d’uns textos en què, malgrat l’autoria, no m’hi acab de veure reflectit. No sé si açò és bo o dolent.

* * *

Una de les coses que, als menorquins, ens arriben de Mallorca amb més claredat és el seu centralisme. Aquesta és una dinàmica lògica, per injusta que sigui —que ho és. En l’àmbit administratiu, polític, Mallorca és la segona estació de la màquina centralista que té com a punt màxim el de Madrid. Hi hem d’afegir Maó, a la llista, per a aquella gent que no hi viu. Així, el centrifugat és triple. El mateix hem de dir respecte de l’illa del costat, en què la gent que viu lluny de Ciutat també en pateix les conseqüències.

Des d’un punt de vista cultural, aquestes dinàmiques també hi són, tot i que canvien les coordenades: el centre ara és Barcelona i hi hem d’afegir que tot un estat (dos, més ben dit) ens juguen a la contra. Idò, aquest Saturn fagocitador dels seus fills, l’antiga Barcino, fa el paper de dolent de la pel·lícula, ajudat pel fet que hi ha una divisió de l’estat en comunitats autónomas que és un eufemisme de l’aïllament d’uns territoris que no es poden coordinar en l’àmbit cultural per una causa exclusivament administrativa, externa i amb una intencionalitat clara.

Malgrat aquest context hostil —i el mot és escaient— hi ha uns marges de maniobra que una visió clara de les coses ajudaria a posar en marxa, tot i que ara les coses no van per aquest camí. De fet, el monstre Barcelona és tan ferotge que redueix a gairebé no res la presència de la resta de comarques principatines dins dels espais visibles de la cultura catalana. I tot per culpa d’un cosmopolitisme mal entès, pseudoprogre i, per tant, impersonal: com ho són tots aquells que es diuen ciutadans del món. És a dir, res. El resultat literari és el d’una mediocritat generalitzada, tot i que afortunadament hi ha excepcions de pes. Ara bé, si la cultura catalana, específicament la literatura, es troba a un nivell homologable, en qualitat, a qualsevol altra del món, ho és gràcies al que es fa fora de Barcelona. Sort en tenim del País Valencià i, sobretot, de Mallorca.

La tendència catalunyesa de mirar-se permanentment el llombrígol i de no voler saber res del que es cou més enfora de la serra de Collserola fa que Barcelona no sigui el focus irradiador que li correspon com a centre neuràlgic de la literatura catalana. I així, per exemple, roman poc coneguda la poesia que es fa a Mallorca, la reserva espiritual d’aquest gènere als Països Catalans. Que un Blai Bonet o un Miquel Àngel Riera, un Bartomeu Rosselló-Pòrcel o un Guillem d’Efak, per no parlar dels autors vius, no ocupin llocs prioritaris dins dels cànons poètics empobreix una cultura que s’hauria de voler universal.

Ho podríem aclarir ràpidament amb un «no saben el que es perden», però la cosa és molt més greu.

* * *

Repassar alguns dels textos que he escrit darrerament són ganes de patir tot comprovant que encara hi queda molt de camí a fer fins a assolir una redacció de la qual em pugui sentir mínimament satisfet. No hi ha prou nivell. Les frases grinyolen de per tot. La coherència de les argumentacions és fluixa, no només perquè quan s’escriu a la correguda és normal la divagació, sinó perquè hi manca mètode. I constància. A la pràctica, és l’únic secret per a l’escriptura, tot i que aplicar-s’hi no assegura que el resultat sigui mínimament acceptable.

Em plany, de tot plegat, a misses dites. I, el que és pitjor, sempre trob alguna excusa amb què justificar-me. Hauria d’aprendre a no ser tan hipòcrita amb mi mateix.

* * *

Coses que he après avui: que les ornitogonies són reculls d’històries d’herois transformats en ocells; que Bocaccio, amb el Decameró —seguint la lliçó de Francesc Vallverdú— aconsegueix que el sexe (no ja amor o sensualisme) sigui matèria literària i no una patologia o un pecat: amor hereos; i que Bernat Desclot, a la seva crònica, descriu com, a uns presoners, els van treure els ulls (excepte al primer, que els havia de fer de guia i n’hi van deixar un) abans d’enviar-los al rei de França, com a testimoni de la seva derrota. Aquesta història, curiosament, ja l’havia llegida referida a la croada albigesa. Els dolents, en aquella ocasió, eren els francesos, comandats pel pèrfid Simó de Montfort.

 

 

 

Views: 48