Casualitats de la vida, el passat dimecres, a l’examen de selectivitat de llengua catalana, els alumnes es van haver d’enfrontar, en cas d’haver-ne triat l’opció A, a un text de Miquel Berga (publicat a El Punt Avui) del qual destacaven aquesta frase, a partir de la qual calia elaborar un text argumentatiu: «Les noves possibilitats tecnològiques tindran, indefectiblement, efectes transformadors sobre la nostra consciència, sobre què som i quina és la nostra posició en el món.» Justament, aquests mots van fer acte d’aparició enmig d’una temporada en què estic donant voltes recursivament a un concepte que ja va aparèixer, tot i que de manera un pèl secundària, al darrer xalandrot. Al llibre Nova il·lustració radical, Marina Garcés cita la quarta revolució industrial, un terme que m’ha permès poder posar nom, almenys en part, a una realitat de què havia sentit a parlar (sobretot, gràcies a Diana Prieto, que ja fa un temps que hi està interessada): les conseqüències de fer feina amb robots, una idea que no acabava de veure connectada a cap marc general. El text de Berga m’ha obligat a posar fil a l’agulla, a documentar-me millor i a intentar escatir que hi ha darrere d’aquestes idees. El que en resulta és interessant i inquietant alhora.
Garcés cita Klaws Schwab com a impulsor del concepte quarta revolució industrial, que la filòsofa defineix com el repte de «desenvolupar un ventall de noves tecnologies que fusionin els mons físic, digital i biològic». De fet, Schwab situa la connectivitat com a base que propicia la convergència de les realitats física i digital en un nou marc en què les dades (i, sobretot, el valor econòmic que generen) passen a dirigir el món, gràcies a la intel·ligència artificial. Hi som de ple, en aquest present, com ho demostra el fet que les grans plataformes digitals s’estan imposant en el mercat global (Amazon, Google, Facebook…), al costat d’aquelles empreses físiques que, mitjançant la transformació digital, s’han adaptat al nou paradigma. D’aquest procés diuen que en resulta una activitat competitiva (per la rapidesa, la flexibilitat o els costos), amb independència de l’economia d’escala (és eficient produir poc) i de la producció en països emergents (fer-ho a Menorca, per exemple, genera el mateix cost que si es fes a la Xina. Cal dir que Espanya, com no podia ésser d’una altra manera, no està al dia d’aquesta revolució. Només cal veure quins doblers destina a la innovació per a comprovar-ho.
Dels diferents eixos en què deriva aquesta transformació, potser els dos més destacables són la presència de les dades massives (o big data) i la robòtica. A la pràctica, el que ofereix la quarta revolució industrial és l’automatització absoluta del treball. El resultat, per exemple, són fàbriques que combinen màquines físiques amb processos digitals, en què les màquines, a partir del processament d’un tot enorme de dades a què tenen accés, prenen decisions i cooperen entre elles i, també, amb els humans, amb un marge de precisió enorme que redueix els errors al mínim.
En una primera ullada, el resultat d’aquesta transformació ens ofereix un futur que és difícilment rebutjable. Per exemple, perquè ens trobarem, ja gairebé hi som, amb cotxes intel·ligents, sense conductor, cosa que augmentarà la seguretat vial perquè, a partir de l’anàlisi de dades emeses de manera continuada podran fer pràctica i efectiva la conducció; o, i aquesta és una realitat que ja tenim a l’abast, podem comprar amb total facilitat, des de qualsevol lloc i a qualsevol hora del dia, tot tipus de productes, en temps rècord, que rebem còmodament a casa; també, disposarem de tractaments mèdics totalment personalitzats, el seguiment dels quals es podrà fer en temps real, amb la possibilitat, fins i tot, de predir la salut futura del pacient (de manera que s’arribarà a temps per a poder tractar, per exemple, tota mena de crisis, atacs de cor…); finalment, podem citar l’auge de la suposada economia col·laborativa, que permet a qualsevol ciutadà esdevenir emprenedor en la indústria del lloguer d’habitatges vacacionals. Hi ha un llarg etcètera de les noves realitats que s’obren amb la quarta revolució industrial, tot i que, per no embafar el lector, n’hi ha prou amb les quatre mostres que hem citat.
Ara bé, aquesta realitat també té una cara oculta que no és tan polida i que, a la pràctica, per molt nova i innovadora tecnològicament que pugui semblar, es fonamenta en velles pràctiques del capitalisme que l’actual neoliberalisme està portant a l’extrem, com són la reducció de costos mitjançant externalitzacions i deslocalitzacions o la substitució de mà d’obra humana per màquines, per citar-ne un parell. A més, tal i com hem dit abans, si les màquines prenen decisions, no és una pregunta baldera demanar-se quin paper hi jugaran els humans, en aquest context. El canvi de paradigma és evident, com ho és també que els defensors de la nova realitat en minimitzin l’impacte, reduint-ne les qüestions problemàtiques que en deriven a una simple recerca de la convivència neutra entre màquines i persones.
El canvi, però, genera alguns dubtes ètics que no es poden minimitzar. Per exemple, pel que fa al predomini de les dades, hauríem de plantejar-nos quin n’és l’origen i l’ús que se’n fa. La gran majoria d’informació prové de les persones que, moltes vegades, les cedeixen sense esser-ne conscients. Alguna vegada hem comentat que, a les xarxes socials, tot allò que és gratuït implica que el producte és l’usuari. Som els usuaris qui —a canvi de què?— estem donant alegrement les nostres dades a canvi que un tot de corporacions en facin negoci. Amb nosaltres (i per partida doble).
També,el nou paradigma posa damunt de la taula la pèrdua de drets laborals. Cal tenir en compte que la nova realitat implica l’aparició d’amenaces que agreugen una situació, la dels drets laborals, ja prou delicada i precària. La robotització i la digitalització de les tasques, per lògica, suprimiran llocs de feina, però, a més, generaran conflictes ètics importantíssims, relacionats, per exemple, amb el dret a vaga o amb la durada de la jornada laboral (la lògica diu que caldria fer-la més curta), que no es podran seguir entenent com fins ara. Han de tenir drets, les màquines, els robots? La pregunta no és tan idiota com pugui semblar i cal contestar-la prest, perquè aquesta és una realitat que ja existeix. Alguns veïns ja han començat a fer els deures per a gestionar-la. Espanya, per variar, no hi està al dia.
Com es pot deduir, al darrere de la quarta revolució industrial hi ha un canvi radical de paradigma en què els humans deixam de ser subjectes actius del canvi, en benefici de la tecnologia. Per a Marina Garcés, els humans deixarem de ser com som, el que som, des del moment en què passarem a tenir un paper passiu en les transformacions. En un sentit semblant es manifesta el text de Miquel Berga, que hem citat al principi, que cita, entre d’altres, Noah Harari i el seu concepte «tecnohumanisme». No he llegit Homo Deus, la qual cosa fa que no hi pugui aprofundir. Queda oberta la porta a fer-ho en el futur (tot i que partesc de la idea que els plantejaments de l’autor al final de Sàpiens no m’acabaven de convèncer, i anaven per aquí).
Queda clar, però, que s’imposa un debat interessant, en què crec necessari trobar nous imperatius categòrics, és a dir, proposicions que declarin determinades accions (o inaccions!) com a necessàries, per dir-ho a la kantiana manera. Hem de conformar-nos, per tant, amb el paper passiu que ens reserva la nova realitat sorgida de la quarta revolució industrial? Marina Garcés troba que no, que no hem d’estar disposats només a deixar-nos endur pels nous temps i a ser-ne servils (com sembla, per exemple, que promou el vigent sistema educatiu espanyol), sinó que cal actuar. És en aquest context que ella proposa la noval il·lustració radical com a via a seguir.
També pot ser una opció vàlida la que proposa, a L’infiltrat, Lluís Calvo, adreçada sobretot a una situació en què la quarta revolució industrial s’acabi imposant de la manera no desitjada. Hi ha un paràgraf que convida a reflexionar-hi: «En un món dominat per cíborgs seran essencials les tàctiques de sortida del programa, la contraprogramació i l’art de l’apagada. No solament de nosaltres mateixos, sinó dels dispositius que tindrem a l’abast. La desconnexió no serà un mot per al·ludir, de manera banal, al repòs dels caps de setmana, o de la fi de la jornada, sinó a una acció física o bé virtual que tindrà a veure amb situar-se al marge, paralitzar funcionaments —de manera temporal o perpètua— i fugir d’estudi amb l’objectiu de traçar noves configuracions. Però aquestes accions només es poden dur a terme des de l’interior, com un gest que dona sentit a les nostres vides i que permet forjar-nos una visió pròpia.» Perdonau-me la cita, tan llarga, però des del moment en què les paraules de l’autor es poden dir d’una altra manera, però no millor, val més quedar-se amb l’original.
El que no entra dins de les possibles opcions vàlides, crec jo, és la inacció, el jugar a veure venir. Entre d’altres coses, perquè el canvi de paradigma ja va a les totes: hi som. I, sobretot, perquè damunt la taula hi ha el fet, fonamental, que ens hi jugam seguir essent allò que som: humans. Com diria Xosé Anton Pazos de Vieira —ell, de conya; jo no—, aquest no és un tema baladí.
Views: 4