Serendipitat

A la biblioteca de l’institut tenim més de vint mil llibres catalogats. És una biblioteca escolar amb alguns exemplars interessants. Crec que som l’única institució de Menorca que té, completa, tota la col·lecció de clàssics grecollatins de la Bernat Metge. També, qui vulgui fer investigació sobre la història de l’educació, trobarà interessants els manuals, de tota casta de matèria, que conservam. Ara bé, l’espai de què disposam és el que és i, enguany, una de les tasques de la comissió que se n’encarrega ha estat la de recol·locar tots els llibres per optimitzar-lo. Estem parlant de molta feina. Ho compensa el fet que la biblioteca ha esdevingut un espai central de la vida acadèmica de l’institut. La maniobra ha inclòs la preparació dels lots destinats a dotar totes les aules del centre amb una remesa d’exemplars amb què facilitar la posada en marxa del Pla Lector de Centre. I, com no podia ser d’altra manera, tot plegat ens ha obligat a tirar material obsolet. Res de semblant, però, a les animalades que proposa Marie Kondo.

Havíem acumulat —romanien gairebé oblidades dalt de tot dels armaris— un número més que significatiu d’enciclopèdies. No sé d’on havien sortit. Entre subscripcions i donacions, n’hi havia un caramull. No sé si casualment o no, en moltes d’elles apareixia el nom del menorquí Carles Carreres Verdaguer —recentment traspassat— a la nòmina de col·laboradors. Fins i tot, n’havia dirigit alguna. Aquesta mena de material ha patit dràsticament el pas del temps. El nom ho deixa ben clar: hi havia enciclopèdies temàtiques amb els continguts adaptats als alumnes de la LOGSE. Algunes, fins i tot, incloïen uns petits artefactes anomenats CD-ROM, elements que ens remeten gairebé a la prehistòria de la informàtica.

Amb l’arribada d’Internet, gairebé ningú no fa servir les enciclopèdies —ni els diccionaris, ni els atles— en paper. A la xarxa, en principi, hi ha molta més informació i més actualitzada que no pas en els llibres. Per acabar-ho d’adobar, un ordinador, un mòbil fins i tot, ocupen menys espai físic i —aquest és un aspecte important si els has de moure— no pesen tant. No tot són, però, avantatges. D’un quant temps ençà, els alumnes han oblidat l’ordre alfabètic. Una gran majoria no sap cercar una paraula a un diccionari convencional i, a vegades, cal fer-ho.

D’entre els volums expurgats, van aparèixer els toms de l’enciclopèdia Logos 2000. La troballa va esdevenir proustiana i em va menar a la infantesa. A casa, de petit, la llegia cada vegada que arribava un volum. Hi estàvem subscrits, m’imagín que gràcies al Cercle de Lectors. Amb la berenata a una mà, amb l’altra anava passant pàgines sense cap propòsit concret. Em fixava, sobretot, en les fotografies —record la d’un portaavions americà com si ara mateix la tingués davant— i en algunes taules plenes de dades i acabava, indefectiblement, llegint alguna entrada el nom de la qual em cridava l’atenció. El resultat era la descoberta atzarosa d’informacions que desconeixia.

Vaig reviure aquest record, en part, fent la revisió de les enciclopèdies de la biblioteca de l’institut. Era la manera de decidir quines salvàvem i quines enviàvem al contenidor blau o al Departament de Plàstica —si tenien moltes il·lustracions—, per a fer-ne un ús artístic. N’agafava un parell o tres de volums i els fullejava. Si la informació que hi trobava estava desfasada o si comprovava que els continguts es podien consultar en xarxa, els toms quedaven sentenciats. Ells i els seus companys d’obra.

El procés era lent. No podia evitar, de tant en tant, la temptació d’acabar llegint textos que se m’apareixien de manera inesperada, però que, per la fotografia que els acompanyava, pel títol o pel motiu que fos, em despertaven la curiositat. L’atzar, capriciós com de costum, es va encarregar, també, d’aportar algunes casualitats sorprenents. Per exemple, vaig trobar informació respecte del quadre El crit (Skrik en noruec), d’Edvard Munch, el mateix dia que, parlant de la literatura d’avantguarda, l’havia projectat a classe. En llegir-la, em va saber greu no haver pogut emprar aquell material, descobert a posteriori. Me l’he guardada per al curs que ve.

En un atles històric dels anys seixanta del segle passat, amb la introducció en castellà, però amb tots els mapes en anglès —que es va salvar de la purga, per cert—, vaig localitzar, també per casualitat, un planisferi en què s’indicava «La expansión del conocimiento en el mundo». Un alumne, amb un bolígraf blau, havia ratllat el mot expansión i l’havia substituït per dominación, acompanyat d’un parell de signes d’admiració. Seguia un text manuscrit en què es criticava la visió eurocèntrica del mapa, d’acord amb la qual la resta de pobles del planeta eren inferiors, per acabar elogiant la diversitat entesa des de la igualtat. No sé si per inesperat, el fet que un estudiant pogués escriure un al·legat com aquell, crític i fonamentat alhora, tan difícil de veure avui en dia, va fer que el compartís, escanejat, amb altres professors del centre.

Tampoc no vaig poder evitar llegir, en aquest cas a una Història de les civilitzacions, un article que, respecte del període 1990-1995, parlava del triomf de l’individualisme, que a l’obra es considerava paradoxal quan la globalització s’estenia com una taca d’oli al conjunt del nostre planeta. Així, al text, s’hi abordava el culte al consumidor, el fet que cadascú anés a la seva, que els drets humans es posessin en qüestió o la possibilitat d’assolir una cultura universal. Un cop llegit, se’m va fer difícil no veure-hi una relació possible —caldria aprofundir-hi— amb l’auge que patim d’una mal anomenada poesia de l’experiència —s’hauria de dir de l’exhibicionisme emocional narcisista— o, en un altre sentit, de l’interès per la literatura del jo, en què podríem incloure l’autoficció i l’assaig, entre altres propostes. Coses meves. Ara bé, sigui com sigui, s’ha de fer notar que, si no hagués estat per l’atzar de la troballa, fent dissabte d’enciclopèdies, no hauria arribat a formular una hipòtesi com aquesta, per molt banal que pugui arribar a ser.

De tot plegat, en vaig prendre una sèrie de notes. Els alumnes actuals desconeixien aquest modus operandi, basat en la lectura atzarosa en paper. Podria ser, en el futur, un bon tema per reflexionar en un xalandrot. Va ser la casualitat, uns dies més tard, qui es va encarregar de posar la cirereta al pastís. Llegint la narració que també dona nom al darrer llibre publicat —pòstumament— per Vicenç Pagès Jordà, En primera persona (Empúries, 2024), se’m va aparèixer el següent fragment: «Gran part de la “cultura general” que atresorem els membres de la meva generació prové d’informacions que vam trobar al diccionari i, sobretot, a l’enciclopèdia, mentre en buscàvem unes altres. Avui dia, els motors de cerca i els diccionaris virtuals permeten afinar i ens estalvien pèrdues de temps, però també frenen l’adquisició de coneixement involuntari». El més interessant de tot plegat és aquest fenomen té nom i tot: serendepity.

La llengua catalana ha incorporat el mot i, al diccionari normatiu, hom pot llegir que la serendipitat és el «Descobriment casual o imprevist fet per un investigador en el curs d’una recerca orientada a altres objectius i amb pressupòsits teòrics diferents». De retruc, idò, sense esperar-me’l, acabava de trobar el títol per a l’article que, si has arribat fins aquí, acabes de llegir.

Views: 77