Que la Menorca medieval musulmana, andalusina, protagonitzi, en poc temps, dues obres literàries escrites per dos autors illencs, no deixa de ser una coincidència fins a un cert punt insòlita. Sembla que hi ha, en la consciència col·lectiva, alguns períodes històrics dels quals els menorquins estem orgullosos —l’època talaiòtica o el segle XVIII—, mentre que n’hi ha d’altres que romanen, fins a un cert punt, deixats de banda. Sembla que no interessen. De fet, no interessen. Els dos textos de què parlarem formen part de les poques excepcions que confirmen la regla.
El tracte que donam a les restes arqueològiques del nostre passat és, en aquest sentit, clarificador d’açò que acabam de dir. Vegem-ne un exemple que s’explica en un dels llibres de què parlarem: en iniciar-se les obres d’ampliació de la darrera fase del polígon industrial de Maó, es va descobrir una màqbara, és a dir, una necròpolis musulmana de l’edat mitjana. Qui vulgui visitar-la, avui en dia, no la trobarà. Roman colgada sota tones de ciment o d’asfalt, a tocar, segurament, d’una gran superfície comercial. Res no permet de situar-hi la troballa. Es veu que no era tan important com per fer-ne una excavació seriosa i donar-la a conèixer a la societat illenca. En un exercici d’història ficció, potser seria interessant demanar-se què hauria passat si les restes descobertes haguessin estat talaiòtiques. Haurien rebut el mateix tracte?
D’una banda, fa tot just un any, l’abril de 2024, la Nova Editorial Moll publicava Lletres de safrà, la segona novel·la de Gabriel Subirats. Migjorner trasplantat a Ciutadella, aquest economista —amb una extensa trajectòria professional desenvolupada en els àmbits de la gestió i l’emprenedoria, tant en l’administració pública com en l’empresa privada—, va debutar en el món de la narrativa amb El viatge talaiòtic de Gaudí (IME, 2021), obra en què ficcionava la visita que l’arquitecte català va fer a Menorca el 1910. La crítica considera que, amb la seva segona publicació, Subirats se situa en el camp de la novel·la històrica. Ho podríem discutir, tot i que és evident que el substrat històric és un element fonamental del text. També el podríem situar en allò que Àlex Broch, a partir del camí obert per Cien años de soledad, de Gabriel García Márquez, denominà novel·la de cicle familiar, aquella en què es ressegueix la trajectòria d’una família a través de diverses generacions.
En aquest cas, però, no són cent anys els que abasta la novel·la de Subirats, sinó els aproximadament vuit decennis que s’escolen entre 1203 i 1287, els darrers de la presència musulmana a l’illa. A través de les pàgines de Lletres de safrà, es ressegueix la història de quatre generacions dels Mukhtar. Som a la Menorca andalusina, al paradís de les paraules, per dir-ho amb els mots de Josep Piera, sobretot gràcies a la figura del rais Said Ibn Hakam, un personatge, però, amb les seves llums i ombres. D’entre tots els membres d’aquesta família, relacionada amb el poder —són membres del Comitè de Notables de l’illa—, el darrer de la nissaga, Malih, protagonitza la part més aventurera i trepidant del llibre, amb una història d’amor i venjança trepidant.
D’altra banda, el passat mes de novembre, de la mà de la nova editorial menorquina Edicions Cuc, apareixia La pupil·la de la mar. Un assaig sobre el dàtil, la taronja i el garballó de Bartomeu Obrador Cursach, filòleg clàssic i doctor universitari —amb una tesi sobre inscripcions en llengua frígia. Actualment, viu refugiat en l’educació secundària, perquè, com bé sabem, la universitat espanyola precaritza la investigació. Autor d’un gran nombre de publicacions acadèmiques, ha conreat també la literatura, concretament la poesia, a Plaquette de Préveza (Adia Edicions, 2022, amb què va guanyar el premi Gumersind Gomila), una obra en què apunta molt bones maneres i que demana, per tant, ser continuada.
La pupil·la de la mar, títol inspirat en un vers del poeta Ibn Al-Yamin d’Alzira, que va viure a l’illa acollit per l’arrais Ibn Hakam, se centra en una part de la història medieval de l’illa que no hauria de ser gens menyspreable. Per començar, per la durada: quatre segles, que s’acaben de cop l’any 1287. A més, per la importància cultural dels darrers anys d’aquesta etapa, justament aquella en què Said Ibn Hakam va convertir Menorca en un centre cultural de primer ordre. El llibre intenta escatir per quin motiu aquesta part del nostre passat no ha rebut el reconeixement que mereix. Ho fa amb un estil molt personal —recordem que, com indica el subtítol, l’obra és un assaig, és a dir, literatura d’idees—, en què destaca l’ús de la fina ironia, que no deixa indiferent el lector per la quantitat de preguntes que li acaba plantejant i que l’interpel·len directament. El llibre parla del passat, però tenint en compte que la manera en què el valoram des del present diu molt de com és la societat menorquina d’ara i de com podria ser en el futur.
Ambdues obres reivindiquen, cadascuna a la seva manera —de manera més que explícita en el cas de Bartomeu Obrador; més subtilment en el cas de Gabriel Subirats—, la Menorca andalusina. Alhora, presenten una visió crítica —en el sentit de passada pel criteri, jutjada— d’allò que va passar el 1287, uns fets, els de la conquesta de l’illa per part de la corona catalanoaragonesa, que encaixen perfectament en la definició que organismes com l’ONU fan de genocidi. Dia 17 de gener, per tant, més que celebrar, es tractaria de commemorar, és a dir, de recordar uns fets que expliquen una part important del nostre present col·lectiu, però en què la història dels «derrotats» també ens configura: només cal sortir a passejar pel camp. Encara anomenam una part significativa del nostre territori emprant noms que ja hi eren abans de l’arribada d’Alfons el Liberal. Aquesta visió racional, desmitificadora del que va passar el 1287 és la mateixa, per cert, que ambdós autors apliquen a la Menorca andalusina: va ser, realment, sobretot en la darrera etapa, un període d’esplendor, en què l’illa estava molt més avançada que el món cristià. Ara bé, açò no vol dir que tot hi fos de color de rosa.
A Lletres de Safrà, d’altra banda, hi traspua un missatge que, en un context actual de conflictivitat per allò que, amb totes les reserves del món, hi ha qui anomena xoc de civilitzacions, en què encara es fomenta un suposat conflicte entre la creu i la mitja lluna d’acord amb allò tan vell, conegut i útil, com és la política de la por, en què el perill de l’islamisme radical no deixa de ser-hi —tot i que, des que va començar la guerra a Ucraïna, ara l’enemic és principalment un altre i parla rus—, és molt potent: una «profunda reflexió sobre els valors pacifistes», com afirmava Eduard Riudavets en la primera presentació que es va fer de l’obra.
En el cas de La pupil·la de la mar, Bartomeu Obrador apunta, com ja hem dit, a la manera en què miram el passat i com aquest fet explica com som en el present i, fins i tot, com voldríem ser en el futur. Eloi Bellés apunta a la construcció de la idea de menorquinitat com a punt fort de la reflexió que planteja al llibre, basada en una catalanitat que és, alhora, de base cristiana i que, per açò mateix, s’ha construït per oposició i la por a un altre que, sobretot, practica una religió diferent i, com podem comprovar a través del folklore, malgrat haver estat exterminat, algun dia intentarà retornar a l’illa per recuperar el que hi va deixar —amagat, a vegades, en forma de tresor. Fins a quin punt els menorquins actuals podem acabar sent els moros del folklore del futur?
Som a tocar de Sant Jordi. He parlat de dos llibres d’autors i gèneres diferents que tracten, però, un mateix període de la història de l’illa. Van ser els protagonistes, per cert, d’una conversa literària el passat 15 d’abril a l’IES Joan Ramis en què els autors van aprofundir en algunes de les idees que hem apuntat en aquest text. Pels continguts que vehiculen i, sobretot, per com reïxen des d’un punt de vista literari a l’hora de fer-ho, queda clar que Lletres de safrà i La pupil·la de la mar són dues de les meves recomanacions per aquests dies: cal llegir-les. I tornar-hi, si hom ja hi ha fet una primera passejada. Abans, però, si encara no les teniu, aprofitau per visitar alguna de les moltes parades que hi haurà escampades per tota la geografia insular amb motiu de la diada del llibre i comprau-los. No us en penedireu.
Views: 67
Aprofit, ja que hi soc, per dir-te que des de dissabte estic intentant publicar un comentari a l’article Habitatge digne, però, per motius que desconec, no es publica. En canvi, m’ha deixat publicar el comentari a Conxorxa i aquest. Quina cosa més estranya!
Si puc extreure una conclusió dels esdeveniments ocorreguts durant la darrera setmana és que, a voltes, hi ha coincidències que sembla que no ho són, aparentment, han estat minuciosament calculades per un ésser omnipotent per ocórrer en aquell precís moment en què ho fan i dins el context adequat.
Podria ser que l’aparició d’aquestes dues obres fos un d’aquests esdeveniments, perquè, certament, és un fet bastant rar. En canvi, però, no té res d’estrany -sempre que puc, m’agrada juxtaposar aquests dos adjectius el significat dels quals se sol confondre-, el fet que dues persones versades en la Menorca islàmica publiquin un llibre tractant aquest tema en un període relativament curt de temps. De fet, vist en perspectiva, després de llegir l’entrada i conèixer-ne el context, es podria considerar, fins i tot, un fet normal. Em recorda un poc a la tercera llei de Newton -el meu vessant científic aprofita qualsevol ocasió per relacionar allò de què es parla amb la ciència-, coneguda com a llei d’acció-reacció, que postula que sempre que un cos exerceixi una força sobre un altre, aquest segon cos exerceix una força igual i de sentit contrari -i no direcció, que és la mateixa- sobre el primer. Podria ser, per tant, que l’aparició d’aquests dos llibres no fos sinó la reacció al desinterès -o, fins i tot, podríem qualificar-ho de menyspreu- d’algunes institucions -i part de la població menorquina- respecte a la Menorca islàmica. En aquest cas, emperò, com que la tercera llei de Newton no es pot aplicar, podria ser -i, de fet, m’agradaria que fos així- que la reacció sigui més forta que l’acció inicial.
Em sap greu no conèixer gairebé res de Menorca durant aquest període de temps, potser hi influeix el fet que a l’escola i a l’institut me n’explicaren ben poca cosa (mentre que sí que vam tractar la Menorca talaiòtica, fins i tot, amb diverses excursions). Per tant, crec que aquests llibres són una bona oportunitat per endinsar-me en aquest tema. No dubtaré a fer cas de la recomanació.