És una peli que van enganxar dissabte vespre al plus, de pura casualitat, i em va impactar. Explica mitjançant una història concreta el genocidi de Tutsis de Ruanda de 1994. Com una comunitat on vivien barrejats Hutus i Tutsis, amb matrimonis mixtes i tot, es converteix en una massacre, on els Hutus deixen d’anar a fer feina i es passen quatre mesos amb la principal ocupació de “sortir a matar”, armats amb masses o matxets. Mentrestant, quan ja n’havíen escatat més de 700.000, a la ONU es discutia la diferència entre “genocidi” i “actes de genocidi”, segons la convenció de Ginebra. Sense comentaris.
És dura, com podeu suposar, però han evitat de mostrar tortures o imatges escabroses de sang i fetge, per tal que tothom la pugui aguantar. Una película per reflexionar sobre el que val una vida humana segons a on, sobre les locures col.lectives, i sobre el paper de la “comunitat internacional” (quan no hi ha petroli, clar). El més trist de tot és que no és de ficció.
Views: 0
Els problemes de l’Àfrica són infinits: fam, misèria, guerres, corrupció, racisme, classisme, analfabetisme, malalties, dictadures…
Sort que encara hi queda bona gent disposada a ajudar-los. I no me referesc precisament a l’Arca de Zoé famosa, que prou mal han fet a les onegés i als pobres fiets i fietes que volien “segrestar”, o aquesta altra ONG que estan investigant per pressumptes maltractaments… Me referesc, per exemple, a les monges de les misions, les primeres ONG que van existir, o a una companya meva de feina que ja fa anys va muntar una ONG que es dedica a la formació de professors universitaris a Guinea (com sabeu presidida per un dels últims (?) dictadors), i a tantes altres persones que fan el que està a les seves mans per ajudar els demés.
Crec que es tracta d’açò, que cadascú, des de les seves posibilitats intenti ajudar amb el que pugui, ja que està vist que els nostres governs i governants, els nostres Estats i la “comunitat internacional” deu tenir altres maldecaps ara mateix per preocupar-se per la vida dels milions de persones que pateixen i que viuen en la més absoluta misèria.
I no me malinterpreteu, no vull dir que se’ls hagi de sobreprotegir o sobreajudar. Això no porta enlloc. Vull dir que se’ls ha d’ajudar a ser autosuficients, se’ls ha de donar la formació i la tecnologia que necessiten, per tal que ells mateixos sàpiguen sortir de la situació on es troben, sàpiguen derrocar els seus dictadors, sàpiguen treure profit de la seva riquesa… Canyes i no peixos.