Un món viu
i càlid. Un barri? No pas: un veïnat
(Michel Bourret)
Fa un parell d’estius vaig llegir un assaig del qual s’ha parlat molt: La resistència íntima, de Josep Maria Esquirol. Ell llibre, després d’una primera lectura, no em va deixar indiferent. Vaig trobar ben interessants i encertades alhora les reflexions que l’autor hi plantejava. Dit d’una manera excessivament esquemàtica, s’hi defensava la idea que, per a no deixar-se endur per l’embat d’un món que tendeix a anul·lar les persones («davant dels processos de desintegració i de corrosió que vénen de l’entorn i àdhuc de nosaltres mateixos»), cal resistir des de la proximitat de les petites coses, de la quotidianitat compartida amb la gent que ens envolta i les rutines senzilles. Amb el temps he anat matisant aquestes idees i gràcies a autors com Marina Garcés trob que, més que la resistència davant d’un món agressiu i inhumà que es presenta, a més, sota una aparença monolítica i invariable, cal passar a l’atac, a l’acció, per tal de transformar-lo. Ara bé, ambdues actituds són perfectament complementàries: l’una no es contradiu amb l’altra. No és, però, la intenció d’aquest text entrar a contrastar les diferents postures ideològiques que cada autor defensa. Sigui com sigui, allà on volia arribar és al fet que hi ha indrets que conviden a aplicar el model que proposa Esquirol i, d’entre tots, no puc deixar d’identificar Alcalfar com a espai ideal des del qual exercir la resistència íntima.
Views: 1
