A la vetllada literària en què una sèrie d’homes vam llegir textos escrits per dones, el passat 8 de març a l’Ateneu de Maó, vaig triar, a més de Laia Martínez, fragments escrits per la bielorussa Svetlana Aleksiévitx. No m’entretindré a explicar-vos el desenvolupament de l’acte, tot i que ja us podeu imaginar que ajuntar cinc mascles alfa, escriptors per a més inri, en un mateix escenari, va ser la manera més eficaç de deixar en evidència la nefasta societat patriarcal que ens envolta. Com que no anàvem gaire bé de temps, vaig ser molt breu a l’hora d’explicar el perquè de la tria (i em vaig allargar a l’hora de llegir els textos seleccionats). Així i tot, amb un únic argument n’hi va haver prou. Kafka afirmà que, «si el llibre que llegim no ens desperta com un cop de puny al crani, per què llegir-lo? Un llibre ha de ser com una destral; capaç de trencar el mar de glaç que hi ha en nosaltres». No hi ha dubte que dues de les grans punyades literàries que he rebut en els darrers mesos han vingut de la mà d’Aleksiévitx i de les seves obres La pregrària de Txernòbil i Temps de segona mà, ambdues publicades per Raig Verd, en traducció al català de Marta Rebón.
Views: 0