En Bep Quely és es marbre. M’agradaria saber quantes vegades, a l’època de l’institut, vaig escoltar aquestes paraules, que jo mateix vaig pronunciar en més d’una ocasió i que subscric des del principi fins al final. Ara, que han passat un fotimer d’anys des de llavors, el verb de l’expressió es segueix conjugant en present. Bon senyal. La culpa és, evidentment, del truc, aquest joc de cartes d’aparença senzilla però de pràctica complexa, i de tot el cerimonial que l’envolta. Qui en vulgui ésser un bon jugador, ha de dominar no només el càlcul mental i la combinatòria sinó que ha de ser un molt bon actor, perquè en el truc, més que les cartes amb què jugues, convé controlar les que els rivals es pensen que tens. És a dir, s’ha d’ésser llest com una fura. En el fet de saber-se moure pel terreny que va de la realitat a la figuració hi ha gran part del secret de l’èxit en aquest joc. Un bon jugador, per tant, ha de saber ésser convincent a l’hora d’interpretar el seu paper. I no és fàcil fer-ho bé.
En Bep Quely és el jugador de truc, de tots els que he vist, que més m’ha impressionat. No és el millor, segur, però em va enlluernar en una època en què aquestes coses queden gravades a foc: els anys de l’institut. Hi ha tota una sèrie d’històries mítiques que el tenen merescudament per protagonista, a ell i a la seva saviesa ancestral, com la que ens ocupa. Molts de dies començàvem la partida a l’hora del primer pati i, cama va, cama ve, allargàvem el joc un parell d’hores, fins a enllaçar els dos esbarjos. Si aquest joc hagués estat una matèria acadèmica (i no és cap disbarat, açò que dic: tots els russos aprenen a jugar a escacs a l’escola, obligatòriament), en sé més d’un que hauria tret excel·lents o matrícules. Fins i tot jo hauria arribat a aprovar-la, amb un cinc justet, no només per mèrits propis sinó perquè, en ser un joc d’equip, podies treure profit de l’altre. Qui feia parella amb en Bep Quely solia fer bo. Si eres part del rival, ho tenies més magre. Pel fet de ser un dels millors jugadors de l’institut, i dels més constants, s’havia guanyat el respecte de tothom. Duia galons. Sense anar més lluny, en Joan del bar li tenia reservat un joc de cartes només per a les seves partides. Els altres ens havíem de conformar amb qualsevol cosa si ell no hi era.
Views: 11