Els lectors d’aquests xalandrums potser recorden una pel·lícula, dirigida per Harold Ramis el 1993, Groundhog day (Atrapat en el temps, en català), en què el protagonista, interpretat per Bill Murray, s’aixecava cada matí al mateix dia que havia viscut en la jornada anterior, víctima d’un bucle temporal del qual no podia fugir. Quan sonava el despertador, tornava a ser allà mateix que vint-i-quatre hores abans. Aquesta sensació metafòrica de repetició, la trobam també en molts aspectes de la nostra realitat quotidiana: semblam, els humans, aquells hàmsters que volten dins una petita sínia i, per molt que caminin, sempre són allà mateix. Sense avançar. No cal recordar, a més, que aquests rosegadors, per seguir amb la imatge, viuen engabiats. No encetarem, però, un debat filosòfic que ens hauria de portar, potser, a parlar del mite de Sísif, sinó que en farem un ús més superficial, a partir d’un parell de preguntes que no respondrem: el temps és cíclic? Estem condemnats a ensopegar dues, i les vegades que calgui, en la mateixa pedra? Observant el món que ens envolta, és fàcil pensar-ho. Hi ha exemples per donar i vendre.
Views: 2
Sí que en tenen, però, els parlants. I, malgrat que les llengües són neutres, hi projectam elements relacionats amb la situació social de dones i homes, de manera que afloren, en aquests usos, les desigualtats de les primeres respecte dels segons. Per a exemplificar-ho, només cal agafar una entrevista a la premsa en què Bel Olid va declarar que «tenim una generació de dones a les quals ens sua la figa l’aprovació dels homes». L’escriptora fa un exercici interessant, perquè estem avesats a escoltar amb normalitat aquesta frase, que no deixa de ser un calc del castellà, però amb el mot polla en tost de figa. En canvi, la referència als genitals femenins fa que l’expressió ens xoqui: fa grinyolar convencions que tenim assumides inconscientment. Hi ha gent que troba vulgars les paraules d’Olid; no és el meu cas. La veritat és que l’escriptora ens posa davant d’un mirall, el reflex del qual ens mostra una part incòmoda de nosaltres mateixos. Potser perquè la llengua expressa com és la societat que l’empra.
