Escric aquestes paraules des de la indignació més absoluta. Som incapaç de poder entendre com uns fets que es descriuen ben clarament en el text de la sentència -amb detalls esfereïdors- equivalen, segons els jutges, no a una violació sinó a un cas d’abús sexual per part d’una colla d’energúmens, molt mascles ells, que es fan dir, d’acord amb el seu comportament bèstia i irracional, «La Manada». Hi deu tenir alguna cosa a veure que algun d’ells pertany a les forces i cossos de seguretat espanyols? Escric en calent, idò, empès per la ràbia i la impotència, des del desig que aquest text sigui, també, la meva manera d’afegir-me a les diferents i multitudinàries mostres de rebuig que s’han fet arreu de l’estat a partir del moment que s’ha fet pública la resolució judicial. Cal fer-ho, cal deixar-se endur per les emocions perquè aquesta barrabassada no pot quedar impune i, també, perquè, en fer-ho, m’agradaria que aquests mots esdevinguessin catàrtics. Treure la ràbia acumulada és higiènic: que tothom sàpiga que no aprovam aquesta salvatjada ni, tampoc, la sentència judicial que en deriva. Hem de manifestar-nos públicament, però no n’hi ha prou amb fer-ho. També, i des de la reflexió serena i profunda, cal veure quina és l’arrel del problema, perquè «La Manada» no és un fet aïllat. És una conseqüència més d’un fenomen global i, on cal actuar sobretot per aclarir-lo, és en les causes, per evitar que animalades com aquesta es segueixin repetint. M’explic: aquests malparits, que no tenen justificació possible, són la punta d’un iceberg en què, la part més important, no es veu, és enorme, i conforma una de les estructures bàsiques sobre la qual es fonamenta la nostra societat: el masclisme del patriarcat.
Views: 0
Sí que en tenen, però, els parlants. I, malgrat que les llengües són neutres, hi projectam elements relacionats amb la situació social de dones i homes, de manera que afloren, en aquests usos, les desigualtats de les primeres respecte dels segons. Per a exemplificar-ho, només cal agafar una entrevista a la premsa en què Bel Olid va declarar que «tenim una generació de dones a les quals ens sua la figa l’aprovació dels homes». L’escriptora fa un exercici interessant, perquè estem avesats a escoltar amb normalitat aquesta frase, que no deixa de ser un calc del castellà, però amb el mot polla en tost de figa. En canvi, la referència als genitals femenins fa que l’expressió ens xoqui: fa grinyolar convencions que tenim assumides inconscientment. Hi ha gent que troba vulgars les paraules d’Olid; no és el meu cas. La veritat és que l’escriptora ens posa davant d’un mirall, el reflex del qual ens mostra una part incòmoda de nosaltres mateixos. Potser perquè la llengua expressa com és la societat que l’empra.