Tenir fills i haver-los d’educar planteja alguns reptes apassionants. Per exemple, els que deriven de l’habilitat innata que els menuts de la casa tenen a l’hora de plantejar preguntes que, a més de descol·locar els receptors, obliguen a pensar les coses des de l’arrel, per tal de respondre de manera que les realitats més complexes puguin ésser enteses amb senzillesa. Açò no és gens fàcil, amb l’afegit que no valen les solucions de compromís: davant del seu nivell d’exigència, calen respostes satisfactòries. En algunes ocasions, a més, el que demanen col·lisiona amb les posicions ètiques dels adults, fet que encara ho complica molt més. Perquè quan educam, entre d’altres coses, transmetem una sèrie de valors, els nostres, als quals voldríem que els fillets arribassin per ells mateixos, sense imposicions. Aquesta reflexió neix arran d’una pregunta que es va formular, de manera casual, durant un trajecte en cotxe, a mitjan agost. Per ésser exactes, no existí tal casualitat espontània: es percebia en l’infant que la va formular un cert neguit, una mena de por de demanar respecte d’un tema que intuïa conflictiu: «què és açò de la independència?»
Views: 0