El paisatge després de la batalla o com tapar-se les vergonyes amb la rojigualda

Esteim assistint a una gran ofensiva contra el ja molt precari estat de les autonomies. Aquesta ofensiva ja s’ha portat per endavant les caixes d’estalvi. Tot sembla indicar que la política lingüística de Catalunya és la propera victima. L’objectiu final de l’ofensiva són les autonomies. Els sectors més moderats parlen obertament de rescatar les competències en comerç i caça, els més radicals parlen de re-centralitzar l’educació i eliminar TV3. Per mar, terra i aire, els poders fàctics Madrid estan atacant els tres pilars bàsics del nostre país – la llengua, l’autogovern i el sistema financer.

No és cap casualitat que aquesta ofensiva es porti a terme precisament ara. La crisi s’està emprant descaradament com una excusa per implementar la segunda transición d’Aznar. Ja que el Pisuerga passa per Valladolid, eliminem les caixes d’estalvi, imposem el Castellà, encara és clar que això no tengui res a veure amb la crisi. El debat autonòmic és l’objectiu i alhora una cortina de fum per distreure l’atenció davant unes reformes socials que ni el franquisme es va atrevir fer. Com més profundes i impopulars són les reformes socials, més es parla del debat autonòmic. Cal buscar culpables i si parlen català millor que millor. En altres paraules, empren la rojigualba per tapar-se les vergonyes. Algú realment es creu que l´homogeneïtzació dels horaris comercials és el problema a la crisi? No seria més lògic eliminar primer les diputacions que no serveixen per res? La dinàmica que s’ha entrat és molt preocupant. Falten diners – també a Madrid – i l’estat està disposat a treure´ls d’on sigui, al preu que sigui. Es parla d’una sortida social a la crisi, però les necessitats de l’oligarquia madrilenya van primer. Diuen les males llengües que el genocidi de les caixes es va decidir en una reunió secreta d’en Botin, en Zapatero i en Gonzàlez del BBVA. Es veu que la manca de credibilitat de les caixes afectava l’interès dels seus bons. És un exemple més que els interessos de l’oligarquia espanyola són més importants que les necessitats reals de l’economia.

Tot fa pesar que el proper govern de Rajoy – amb majoria absoluta – imposarà el seu criteri en la llengua i l’autogovern. Guanyaran la batalla i és possible que ho facin d’aquí a molt poc. Però algú s’ha aturat mai a pensar en el preu de la seva victòria? Saben molt bé que volen i com arribar-hi, però realment saben el que faran amb el botí. Aquest és el punt feble d’Espanya: La postguerra

Si volen eliminar l’estat autonòmic hauran prest o tard posar-se a gestionar polítiques i no només legislar com fins ara. Aprovar decrets lleis és molt fàcil però construir escoles i gestionar hospitals no ho és tant. I una cosa és clara, Espanya és un gestor molt pèssim. Només un exemple, el primer destí de ma ma mare com a mestre va ser Baúl a granada. Per sort mom pare era funcionari de telègrafs i el va poder canviar per Ferreries. Realment estan disposats a tornar a gestionar els concursos de destins i les oposicions?

Les reformes anunciades tenen un cost social i polític molt elevat dels quals a Madrid ningú en parla. Que passa amb les pensions dels fixos discontinus per exemple? Collar a les autonomies implica necessàriament una reducció dràstica de les prestacions sanitàries i educatives (més del 66% del pressupost autonòmic va a Educació i Sanitat). Carrregar-se les caixes és tant com carregar-se la part més social i territorial del sistema bancari – just quan són més necessàries que mai. Qui finançarà a les pimes, el Santander? Mantenir els privilegis del centre a base de carregar-se la “perifèria” és en darrer terme un suïcidi. Mentre no generin la seva pròpia riquesa, els poders fàctics de Madrid viuen del treball dels altres. Potser és que ja en tenen prou en un ser un peix gros dins un peixera cada més petita, que ja els va bé gestionar les misèries.

Els poders fàctics han demostrat una vegada i una altre que no tenen miraments. S’ho carregaran tot fins i tot els xanxullos dels seus millors amics (apropiació de les caixes valencianes). La seva és una política de terra cremada que no té en compte ni tan sols les elits “provincials” disposades a un compromís (CIU i PSC per exemple). Ara no oblidem que l’estat no té pòlissa d’assegurança, l’estat no pot treure els tancs al carrer com ha fet Egipte. Ara no poden entrar per la diagonal ni cridar al Devonshire perquè s’emporti els refugiats. La poden fer una mica més difícil però no poden aturar la independència.

L’espanya castellana de tota la vida sap com guanyar batalles. No debates Castella és un concepte militar que fa referència a guerra i conflicte. Ara si mirem la història veurem que no han sabut mai gestionar ni les victòries ni les colònies. La postguerra és el seu talò d’aquil·les I està a punt d’arribar…

Views: 0