Vas passar tot el capvespre del Diumenge de Rams tancada a la cuina, Pràxedes. Pastar va ser fàcil: de mesclar la farina, el seu, l’aigua i el llevat, se’n va encarregar la soferta Thermomix™. La resta, és ver, va ser feina teva. En haver tovat la massa, aquella mena de meló de creixement precipitat, en vas anar extraient els pastons —petites bolles—, per parelles, una de grossa i una de petita, que després allisaves emprant el corró. Amb els de major diàmetre, en feies una mena de capseta que omplies de farcit —trossets de carn de porc, daus de xulla i un pessic de sobrassada— i tapaves amb el tros petit. El recipient quedava segellat a base de pessics. En tenir-los tots —una dotzena— col·locats en una plata, els vas enfornar un poc menys de mitja hora a cent seixanta graus.
Obrim parèntesi. Sé que penses —de fet, m’ho has comentat més d’una vegada— que cadascú és lliure de viure aquestes festes com li doni la gana. Hi ha qui només hi cerca la desconnexió d’unes minivacances amb què fer passadors els dies de feina que manquen fins a l’estiu i que, per açò mateix, cal dedicar-los a fer la vessa o a viatjar, o a tot alhora. D’altra gent, en canvi, des del sentiment religiós més profund, participa en tots els rituals catòlics imaginables que farceixen i donen nom a aquests dies assenyalats: processons, misses, benediccions, dejunis i abstinències, deixems lo dol… Fins i tot, n’hi ha que han secularitzat alguns costums i celebren, des del laïcisme, el caramel·ler o, abans, la pèrdua dels peus de s’Àvia Corema, convertida, a Maó, en un gegant al voltant del qual s’organitza un espectacle infantil amb passacarrer inclòs.
Per açò, no entenc que et sorprengui el que faig jo en aquestes dates i que em consideris un cas a part. Tot i que m’ho respectes, no acabes d’entendre que allò que dona sentit a la meva Setmana Santa sigui la lectura temàtica, que acompany amb música de temporada, per a dir-ne d’alguna manera: des de La passió segons Sant Mateu de Bach fins a les Advaitic Songs d’OM. Però tu trobes que és una fricada que, gairebé com un ritual, llegeixi per aquestes dates el Memorial de Setmana Santa, de Blai Bonet («A Jerusalem, hi havia un costum, una tradició antiga ferm, que els venia de nissaga») o que, enguany, ho hagi complementat amb alguns fragments dels Evangelis («Preniu i menjau-ne tots, que això és el meu cos», ens diu Marc) o alguns poemes pietosos de Jacint Verdaguer («dintre aqueixa fosca sepultura, / tornat com Vós, Jesús, de mort a vida, / jo hi trobaré unes ales de crisàlide / per volar-me’n amb Vós a vostra glòria», són els versos amb què acaba el corprenedor «Sum Vermis»). I ja que va de llatinòrums, creus que el súmmum d’aquests hàbits estrafolaris meus és anar subratllant fragments de les lectures i fer-hi anotacions, com és el cas dels dos darrers textos que he citat, que van acompanyats, al marge de sengles pàgines, del mot prolepsi? —així, amb la interrogació— escrit amb llapis. Cadascú a ca seva i Déu per tot, sols sentenciar, quan ralles de les moltes i diverses maneres de ser de la gent, tot i que diria que no acabes d’endevinar l’expressió adient a allò que voldries expressar, que entre tots feim el món.
En canvi, a mi em sembla fantàstic el que has fet enguany, que t’ha pres pel costat gastronòmic. Perfecte. Encomiable. Al catàleg de les tradicions d’aquesta època, hi has volgut afegir la recuperació d’un costum gastronòmic que, a ca teva, s’havia perdut: l’elaboració de les formatjades pasquals. En morir ta mare, que ho havia heretat de la seva, deixà d’haver-n’hi. El dissabte, després d’un Divendres Sant intens, aquella menjua servia per a celebrar el final de les restriccions imposades durant la Quaresma. Aprofitant la imminència de la resurrecció de la carn que s’havia fet home, la gent podria tornar a menjar-ne. De carn. De formatjades.
Quan eres petita, Pràxedes, vivies el moment d’elaborar-les, el Dijous Sant, com una petita festa molt especial, ja que les dones de la casa et permetien entrar a la cuina i ajudar-les. Et corresponia a tu emplenar el farcit de les formatjades i t’omplia d’alegria formar part d’aquell cerimonial. L’espera, no només durant aquella estona llarga que, en haver-les tretes del forn, romanien damunt la taula de la cuina, refredant-se, mentre anaven deixant tot l’espai amarat d’una oloreta capaç de ressuscitar un mort, sinó també al llarg d’aquell parell de dies en què les pastes romanien tancades al canterano del menjador, dins d’un bol, tapades amb un pedaç de cuina, sabent que no es podrien tastar fins que no arribés l’hora, feien èpica l’espera del moment de menjar-se-les. La temptació era gran. De fet, alguna vegada sospitares que, en arribar dissabte, si les haguessin comptades, n’hauria mancat qualcuna, tot i que no hauries sabut dir, d’entre la gentada que passava per ca vostra a veure la professó de Divendres Sant, qui havia pogut cometre aquell pecat de gola. En alguna cosa semblant a aquesta pensares mentre contemplaves l’estesa de formatjades damunt dels fogons de ca teva, acabades de sortir del forn. Refredant-se. Hi van romandre prop de dues hores, airejant-se, amb les finestres de la cuina ben obertes perquè hi passés l’aire fresc, abans que no les estotgessis dins d’una capsa de llauna.
Els mallorquins, trobes, en açò ens duen molt d’avantatge, tot i que potser en fan un gra massa, de tot plegat. A l’illa veïna aquesta és una tradició vivíssima i molt arrelada. Tothom en fa. I tothom diu que en fa. Només cal veure les xarxes socials, aquests dies, plenes de fotografies de #panades, una denominació que no t’acaba de convèncer: t’agrada més la menorquina, tot i que no veus gens clara la relació que aquestes pastes puguin tenir amb el formatge, l’element que, suposes, els dona nom. Malgrat aquesta sobreexplotació pública —embafa veure’n tantes fotos—, ja t’agradaria que a Menorca es fes una cosa semblant. Creus que, com a mínim, no es perdrà per culpa teva, tot i que no estàs disposada a compartir-ne el resultat, ni que sigui una trista foto, amb ningú. A més, en una reflexió que no deixa der una versió del conte de la lletera, creus que si aconseguissis fer reviure la tradició, amb el temps se li anirien incorporant variacions, millores, que l’actualitzarien, enllà de la banalitat de l’exposició a les xarxes. Per exemple, pel que fa als ingredients. A Mallorca, fan meravelles en aquest sentit, i hi arriben a posar de tot, dins les panades. Tu mateixa, de tant en tant, en compres a l’Eroski, unes de fetes a Binissalem, de pollastre al curri, que són ben menjadores. Quan, més endavant, tenguis per mà fer-ne, tens ben aclarit que hi introduiràs les innovacions que facin falta.
Enguany, però, en ser la primera vegada, has optat per un plantejament conservador. No era qüestió de complicar-te la vida i sortir-ne escaldada. Per açò, a l’hora d’obtenir-ne la recepta, com que ni ta mare ni l’àvia no te l’havien explicada ni l’havien deixada escrita almon, vas haver de fer una petita excursió bibliogràfica a la recerca de la manera bàsica de fer-les. Amb un llibre de rebosteria d’en Bep Al·lès que tens a casa, et vas acubar en veure-hi tantes variacions, tanta lletra petita i cap imatge. Al final, tot i que tampoc no hi havia secció gràfica, vas optar per seguir la lliçó de La cuina dels menorquins, de Josep i Damià Borràs, una obra que ja t’havia ajudat a cuinar perols as forn, llengües amb tàperes o patates amb suc blanc antològics. Ara bé, a l’hora de pastar, vas optar per l’heterodòxia: a diferents webs vas trobar adaptacions de la recepta per a Thermomix™, màquina a la qual vas cedir aquesta tasca.
Al llibre dels Borrassos del Rocamar, a més, hi vas trobar uns mots que et tranquil·litzaren davant d’un detall que et feia passar pena. Fer-les en Diumenge de Rams era avançar-se molt en el temps, però no tenies cap altre moment per a posar-t’hi. La puta feina i els horaris partits. No era qüestió que es fessin malbé pel camí. El llibre ho aclaria: «les podeu conservar durant cinc o sis dies dins una capsa de llauna. Si vos tornen dures, les escalfau cinc minuts dins el forn, les deixau refredar i bon profit». El missatge era clar. Fora preocupacions. Tancam parèntesi.
Per açò, Pràxedes, ara mateix, Dissabte de Pasqua, després d’haver-les donat un toc de calor, et disposes a passar la gran prova de foc. És el moment de tastar-ne el resultat. Mentre n’aguantes l’exemplar escollit amb els dits, per tal de concentrar totes les forces en el sentit del gust, just abans de la mossegada tanques els ulls. La primera sensació que perceben els llavis en contactar-hi és que la temperatura de la pasta és un pèl tèbia. Ideal. I, tot seguit, en començar a rosegar-ne el primer mos, s’esdevé el miracle. Quan el dauet de xulla es fon, literalment, dins la boca, com si es tractés d’una magdalena proustiana, la maniobra et retorna al teu Combray d’infantesa. Quin moment més intens, quina experiència religiosa, penses amb irreverència. És ben bé una resurrecció càrnia, un bocí del cos de crist fet delícia gastronòmica, açò que menges. El mateix passa amb la resta de mos: la carn i la sobrassada hi són en la textura i proporció justes. L’has clavada! No pots evitar, encara amb els ulls tancats, gaudir d’una experiència que, per moments, té qualque cosa mística, metafísica, com si t’haguessin sortit ales de crisàlide i volessis cap a la glòria divina.
Si poguessin parlar, Pràxedes, els virons que, com una flegma espessa, baudelaireana, aprofitant amb avidesa cada segon d’un cicle vital brevíssim —començat tot just fa sis dies, diumenge, quan una mosca primerenca va trobar, damunt dels fogons de ca teva, el lloc idoni on dipositar la seva posta abundant—, ara mateix degusten, febrilment, el farcit de la formatjada que tens, una part entre els dits, l’altra dins la boca, opinarien el mateix que tu: han quedat de dalt de tot.
Views: 14