Cintes de casset
En una data que es fa difícil de precisar, potser durant el mes de desembre de 1987, un al·lot que tot just ha començat a escoltar música, amb onze anys i un primer radiocasset que li han regalat els pares, grava cançons que sonen per les poques emissores de ràdio que en aquell moment s’escolten a l’illa. En cintes de seixanta o de noranta minuts, es superposen fins al desgast tot tipus de cançons, escapçades en el moment en què les veus radiofòniques apareixen. No hi ha, evidentment, cap criteri clar que les ordeni.
Aquest projecte de persona mostra tal interès per la música que els reis li duen, aquell hivern, un casset doble recopilatori intitulat Qué locura en el qual apareixen les (suposadament) millors cançons de l’any. D’entre les que li criden l’atenció, n’hi ha una de molt dinàmica d’un grup anomenat The Cure: «Why can’t I be you» que, curiosament tanca el segon volum, és la darrera de totes. Uns anys abans, ses majestats ja li han regalat el miscel·lani Monstruo Total i repetiran la jugada, en el futur, amb obres com Boom 3 i Epic 12, amb què el fillet anirà ampliant eclècticament el seu bagatge musical.
Dos anys després, en el darrer curs d’EGB d’aquella escola el nom de la qual fa referència a un dictador i on només hi ha mascles, un company comença a passar-li cintes de grups de peluts que fan molta renou, com Slayer, Metallica o Metal Church. S’hi enganxa i s’oblida del pop. De fet, en el viatge de final de curs, en què acaben a Andorra, torna carregat no només amb cassets de Testament, Saxon o Uriah Heep, entre d’altres, sinó que es fa amb un pack de tdk de seixanta, verges, que un cop a Menorca es van omplint amb els acords de gent com Gary Moore, Iron Maiden i altres bèsties metàl·liques. Com més tralla millor.
En encetar-se la dècada dels noranta, aquest al·lot, que ha entrat de ple en l’adolescència i parla dificultosament per culpa dels brackets, no només escolta heavy metal sinó que ha ampliat el ventall de gustos musicals i aprofita les vacances nadalenques per organitzar una festa a l’hortal que els seus pares tenen a tocar d’Alcalfar. Hi ha una cinquantena de convidats, tots joves companys de l’institut o de l’equip de bàsquet. També hi són presents l’alcohol i el fang. Aquell dia, justament, s’ha resolt a ploure. Una de les preocupacions principals a l’hora de preparar-ho tot ha estat la de garantir una selecció musical amb criteri. Un amic ha cedit generosament el seu amplificador, pletines i bafles perquè no hi manquin els watts. D’alta banda, durant dos mesos, el jove prim com un fus ha peregrinat per cases d’amics i familiars per anar gravant, en quatre cintes de 90, tota la música possible per cobrir la totalitat de l’esdeveniment sense haver-se de repetir. Una de les cançons incloses a la selecció és el tema de The Cure, «Why can’t I be you», una peça que fa ballera i que inclou allò que ell identifica amb una secció de vents prou original. El tema precedeix una altra cançó d’aquelles que s’aferra al cervell: «Por las noches» de Los Ronaldos. La festa acaba a l’hora de la sortida del sol, amb una mescla general de ressaca, vòmit i fang. És la primera i la darrera festa que organitza.
Cedés
En una nit freda, tot just començada la primera dècada del nou mil·lenni, poc abans de Nadal, els professors de l’escola d’adults de Ciutadella (i ell, que treballa as Migjorn, en depèn) es troben per sopar en un restaurant italià. Mengen pizzes o pasta. En acabat, els més trescadors comencen el pelegrinatge nocturn pels bars i pubs de la zona. En un d’ells, «Es vaporet», fa un estar d’àngels, malgrat que a fora el fred és glacial. L’hivern és a tocar. Al bar, les converses s’agombolen al voltant d’una selecció de cançons regades per la cervesa o algun combinat més potent. En un moment determinat sona una cançó que, automàticament, transporta el jove professor a l’ambient fred i solitari dels carrers desèrtics de la ciutat de ponent. Només havia sentit una cosa semblant en escoltar els primers discos d’U2, la producció dels quals duu incorporat el clima fred d’Irlanda. No sap a quin grup pertany aquest tema que l’ha fiblat fins que un interí de Mallorca, amb un gust musical prou refinat, li comenta que es tracta de la cançó «A Forest», de The Cure. I, tot seguit, li explica les virtuts infinites d’un senyor anomenat Robert Smith, especialment dels primers discos que ha publicat, els més obscurs i, segons ell, el més interessants.
Així i tot, malgrat que li agrada la cançó, el jove professor, que ha deixat dues talles enrere l’etapa el físic magrel·lo, s’estima més investigar altres grups que li van descobrint els companys de feina, especialment uns senyors anomenats Beck i Jon Spencer, respectivament. La feina és difícil perquè no hi ha bones botigues de discos a l’illa. La biblioteca pública es converteix en una mena d’oasi que li permet d’anar fent tastos, sense compromís de compra, d’un tot de propostes. Però sempre dins d’uns límits, perquè el fons de la biblioteca és reduït. D’alguns discos compactes, n’acaba fent còpies en cedés verges gràcies a l’ordinador i les primeres aplicacions linux que permeten fer-ho.
Mp3
Aquell al·lot ja no ho és. L’alopècia deixa ben clar que els anys s’escolen i que no hi ha marxa enrere. De fet, arriba als quaranta com qui no fa la cosa. Ho celebra amb la família lluny de casa, a Londres. I allà obre el regal amb què l’obsequien: dues entrades per al concert que The Cure faran el vint-i-sis de novembre al Palau Sant Jordi de Barcelona. The Cure! Un grup que no és sant de la devoció d’aquest pare de família que fa el que pot. Per sort, hi ha gairebé un any de marge i resol que cal descobrir-los immediatament. Avui dia, la xarxa ho posa fàcil. A poc a poc i en bones, dedica més de nou mesos a escoltar, un a un, tots els discos del grup i s’adona que ha fet bé, que l’esforç s’ho val, que són prou bons i que llàstima que en el seu moment no els dedicàs l’atenció que es mereixen. Al reproductor mp3 hi duu, constantment, una bona selecció de discos de la banda. A l’ordinador, mentre fa feina, The Cure l’acompanyen amb freqüència, fent part d’una gran diversitat de gustos i gèneres que s’amplia a mesura que passa el temps i que li permet passar amb tota naturalitat, per exemple, de Gojira a Erik Satie, passant per The Pinker Tones un capvespre qualsevol. D’aquesta manera, es pot dir que arriba preparat al dia del concert.
És dissabte i a Barcelona ha plogut. Però sembla que, en fer-se fosc, el temps aguanta. Després d’una jornada profitosa amb família i bons amics, una parella puja al Palau Sant Jordi per les escales mecàniques que menen a Montjuïc mentre contemplen l’espectacle d’aigua, llum i música de les fonts. Es confonen entre la multitud. Després de les cues, s’acomoden als seients que marquen les entrades. Són davant de l’escenari: ho veuran beníssim. Les tres hores d’espectacle musical (i visual) passen volant. El concert no es fa feixuc en cap moment. Un darrere l’altre, van sonant tots els èxits del grup i, també, temes dels darrers discos (que són de fa una bona colla d’anys, per cert). En més d’una ocasió, s’aixequen i, empesos per la fal·lera, ballen, xalen. El so és prou bo per tractar-se d’un pavelló que no es va dissenyar precisament per a aquest tipus d’actes. És destacable, també, la coherència del joc de llums i les projeccions al teló de darrere l’escenari: impressionen les teranyines de «Lullaby» (la cançó de l’aranya que cita Mazoni). El final és de traca, amb «Friday, I’m in love», «Close to me» i, tancant de manera un pèl accelerada el cercle iniciat el 1987, «Why can’t I be you», tema amb què s’acaba el concert i la gira internacional de The Cure al 2007.
En sortir del recinte, aquest home que encara viu i s’emociona amb la música, té ben clar que li han fet el millor regal del món. I que aquest ha estat doble: d’una banda, el concert; i, de l’altra, poder gaudir-lo en la millor companyia possible, amb la persona amb qui comparteix el combat dels dies. I açò el fa feliç.
Views: 0