Tornar a partir

Els humans som uns animals de natura sorprenent (en tots els sentits). L’etologia —la «branca de la biologia que estudia el comportament dels animals, sota les condicions de l’hàbitat natural, i els mecanismes que en determinen el comportament», tal i com podem llegir al diccionari— dels primers dies de confinament així ho demostra. Vam començar-lo amb la incògnita de com el podríem fer més passador. Llavors, van sorgir un munt d’iniciatives encaminades a omplir el temps, una part molt significativa de les quals des de les xarxes socials: mai les càmeres dels nostres dispositius no havien tret tant de fum. El número activitats proposades va ser tan elevat que, fins i tot, esdevingueren inassumibles, per estressants: concerts, recitals, conferències, classes de gimnàstica… Com ens recorda la saviesa popular, els primers dies d’estar tancats van ser una autèntica sortida de cavall. Semblava que no hi hauria ni un segon per a avorrir-se a casa. Tothom sap, però com acaba el refrany i, per tant, de quina mena són les arribades.

En alguns casos —fins a un cert punt és el que m’ha passat— l’excés d’oferta va tenir un efecte contrari al que es perseguia inicialment: va acabar bloquejant molta gent. Si a tot açò hi afegim les mostres continuades de comportaments gens racionals —el nou costum d’acumular obsessivament paper de vàter, farina, llevat o el que sigui; de fer caminar els cans molt per damunt del que la salut dels animals recomana; de convertir molts terrats comunitaris en gimnasos improvisats; de visitar, els residents de les grans ciutats, les segones residències, amb tots els perills que aquests moviments representen; de confiar la gestió pública de la crisi a un militar, a un policia i a un guàrdia civil (com si d’un acudit de n’Eugenio, en forma de roda de premsa diària, es tractés), entre d’altres novetats—, no ens ha d’estranyar que aquests dies es convertissin en glòria beneïda per als misantrops. De cada dia n’hi havia més. Amb motiu.

Però els dies passen, la rutina s’imposa i la intensitat de les coses afluixa. La situació ja no és una novetat i el cos i la ment s’hi acostumen. Encara avui, molta gent surt, puntual, als balcons. S’ha assumit el costum de manera maquinal. Cada fosquet aplaudim, però ho fem amb poc convenciment. D’esma. La mateixa amb què saludam els veïns, amb converses banals. El cansament davant de la situació s’imposa. L’espectacle absurd que és veure una corrua de cotxes de les diferents policies i dels voluntaris de protecció civil fent sonar les seves sirenes com si el demà no existís, no hi ajuda gens. Que una cançó abominable del Duo Dinámico s’hagi convertit en l’himne d’aquests dies és la prova més irrefutable que l’espècie humana va de cap a les penyes (l’únic «Resistiré» amb cara i ulls és el que interpreten Barón Rojo, però la gent el desconeix: potser és un bon moment per a descobrir-la, tot i que actualment és molt més interessant una altra peça d’aquest grup, per la lletra, “Herencia letal“).

Ara, que som a punt d’arribar a l’equador de la reclusió domiciliària, la novetat ha estat que ja començam a pensar en la represa, en com tornarem a partir. Hi ha rumors al respecte. Es farà a poc a poc, progressivament. Haurem de dur — diuen— mascaretes posades durant un temps… Deixant de banda que ja veurem quant de temps dura l’empenta, ja sigui a nivell individual com col·lectiu, la reflexió al voltant del futur més immediat té força punts d’interès, sense deixar de banda alguns debats la pertinença dels quals segueix plenament vigent (per exemple, els que tenen a veure amb les causes de la pandèmia —deixant les teories conspiranoiques de banda— perquè són fonamentals a l’hora de fer diagnosis de futur). En aquest sentit, des d’un punt de vista col·lectiu, hi ha una qüestió que és un bon punt de partida per a la reflexió: fins a quin punt aquesta crisi marcarà un abans o un després per als humans? N’aprendrem alguna cosa, de tot plegat? I, el que és més important, aplicarem aquest aprenentatge de manera significativa? Les respostes, realment, les sabrem en el futur, tot i que és ara que les estem redactant.

Aquests dies s’ha fet evident el difícil equilibri que existeix entre dos elements que fan part dels fonaments damunt dels quals hem edificat la nostra realitat social: l’economia i la salut pública. Prioritzar-ne una o altra condiciona de manera significativa les mesures a prendre ara i després de la crisi, tot i tenir ben clar que l’abans també hi ha tingut una incidència directa. D’aquesta dicotomia, en deriven altres aspectes fonamentals, com la crisi del medi ambient (el canvi climàtic té una incidència directa en la propagació i extensió de les noves pandèmies, per exemple) o els efectes de l’anomenada globalització econòmica.

Mai com ara no havia estat tan evident que les coses, al món, estan totalment interconnectades. En un planeta on la gent i les mercaderies (a vegades són la mateixa cosa) es mouen de manera frenètica, com si d’un enorme formiguer es tractés, no ens ha de sorprendre que també ho facin els virus i els bacteris. El motor de tota aquesta activitat frenètica és un determinat model econòmic que, al pas que va, farà que el planeta es col·lapsi a mitjà termini. Açò darrer, que la comunitat científica ja fa un temps que anuncia, s’està manifestant amb tota la seva cruesa. Ningú no pot restar-ne aliè.

Per açò, davant d’aquest estat de les coses, ara que es comença a parlar del que vindrà després de la Covid-19, és un bon moment per posar damunt de la taula algunes idees. Miquel Camps (una lectura sempre obligatòria, per assenyada) afirma, en un article recent, que «tornar a començar ofereix la possibilitat de fer les coses d’una altra manera». És evident que cal plantejar-ho. Partint, però, de la idea que «tornar a començar» és necessari. És a dir, la clau no es reprendre les coses al punt on les havíem deixades, fent veure que res no ha passat. Com diu una pintada que ha fet fortuna aquests dies, «no podem tornar a la normalitat perquè la normalitat era el problema». Tot allò que signifiqui un retorn a la situació que ens ha dut al col·lapse ens tornarà a condemnar al fracàs col·lectiu (i al benefici —a curt termini— d’uns pocs). No ens ho podem permetre.

En aquest sentit, no deixen de ser preocupants alguns discursos que parlen de reactivar, al més prest possible, l’economia, avantposant els doblers a les persones i la salut. Les coses, es poden fer bé o malament. Incentivar la construcció i el turisme massiu com a base de la nostra economia és tornar al pou. Sembla molt més assenyat replantejar-se el dia de demà en el sentit que explica Eduard Furró, per al qual és fonamental reduir al mínim la circulació de productes (potenciant la proximitat) i d’energia (que ha de provenir de fonts renovables), conservar els ecosistemes i l’ús sostenible dels recursos, recuperar la biodiversitat i maximitzar la circulació transversal dels coneixement. Ens hi va la salut: viure en un món malalt no ens pot fer cap bé. Açò darrer sembla tan obvi que no s’entén com és que no hi hem posat remei. Bé, potser sí que s’entén, des del moment en què el binomi economia-salut sembla format per dos termes antitètics, en què sempre acaba guanyant el primer element o, el que és el mateix, en què els interessos d’uns pocs s’acaben imposant als de la majoria de les persones.

L’estamenejada que està patint la humanitat aquests dies és gran. Cal veure, però, fins a quin punt la necessitat de replantejar-se les coses, de tornar a partir realment, acabarà calant a nivell social i si ho farà de manera efectiva i no senzillament cosmètica. Per açò, qualsevol altaveu que ajudi a la conscienciació social és necessari, com ho és l’esperança en la capacitat de la gent de poder transformar les coses. Sense ser il·lusos, però. Des de l’optimisme escèptic (per necessitat més que no pas per convicció) i partint del fet que tot allò que no facem, altres ho faran per nosaltres, amb tot el que açò implica.

Views: 0