Enguany he tornat a les festes de sant Joan, a Ciutadella. Només al dissabte de la festa, però. M’hi empenyia un motiu irrenunciable i cal dir que l’experiència s’ho ha valgut (malgrat l’escepticisme inicial). Entre d’altres coses, ha servit per posar damunt de la taula una sèrie de qüestions identitàries (més tost de caràcter individual; de les identitats col·lectives que es mouen a les festes de Ciutadella, n’hi ha per donar i per vendre, però no en parlaré ara, tot i que hi tenguin relació).
Mitja hora abans del migdia solar entràvem al carrer de Santa Clara. Davant del convent ja ens vam trobar una barrera policial prou consistent, però encara deixaven passar. De fet, no hi havia cap excés de gent, perquè vam aconseguir arribar sense esforç gairebé davant de cas Baró, a escassos metres de la porta principal del palau. Allà, cercant la poquíssima ombra que hi havia, vam veure com el carrer s’anava omplint de manera raonable, amb la qual cosa en Sebastià, qualcant la somereta, no va passar cap pena per entrar al palau a demanar si podia començar la festa:
– Noble caixer, donau vos permís per començar es replec?
Per fer més passadora l’espera, des de les cases veïnes s’havien dedicat a abocar aigua damunt de la gent, tot refrescant-la. I, com no podia ser d’una altra manera, perquè no hi ha festa sense música, sense cançons, s’havien iniciat, en el preàmbul del primer toc, els càntics santjoaners, des dels més senzills («sí, sí, sí: Sant Joan es viu així…» o el futbolístic «Ciutadella, Ciutadella, oe, oe, oe…») fins als més complexos («Davallada de la Mola, carretera de Maó, hem vingut a Ciutadella, al·lota, per veure-vos…». Fins i tot, no hi podia faltar, moltíssims dels presents, en un parell d’ocasions, entonaren l’entranyable «boti, boti, boti: maonès el qui no boti». En aquesta ocasió, com que som, en termes identitaris, un maonès de verga, em vaig haver de resignar a no botar. És ver que els genolls m’ho agraïren, però em va saber greu no poder participar de la festa col·lectiva en aquell moment d’esclat d’alegria.
Més tard, tot just s’havia post el sol, després d’haver vist passar la qualcada pel molí des cavallitos (i comprovar com, per enèsima vegada, l’ibiscus que hi ha al bell mig del pati suportava estoicament les envestides dels cavalls i de la gent), vaig partir cap a ses Voltes. Tenia moltes ganes de viure aquell moment de la festa que, durant molts anys, m’havia perdut. Les enrocades solien ésser antològiques i sempre arribàvem al centre amb el caragol de Santa Clara començat. Enguany, però, ho tenia tan clar que hi vaig arribar quan encara no havien començat les corregudes. La plaça era plena a vessar. El fabioler i la bandera veien passar una i altra vegada els caixers i cavallers. Alguns, es dedicaven a eixamplar la plaça amb les seves arronsades; més pocs, amb mestria, esperonaven els cavalls tot fent-los donar unes quantes voltes a la columna coronada per l’escultura del be, obra de Maties Quetglas. Veure-ho va ser fer una xalada. Ésser allí, al mig de la gernació, no és pot explicar amb paraules. Una atmosfera carregada per la pols de l’arena i de les avellanes donava a l’espai una aurèola màgica, un pèl irreal fins i tot.
I, en acabar cada tanda dels cavalls, la melodia senzilla del fabiol donava pas als càntics santjoaners, altra vegada. En aquesta ocasió, però, va arribar el meu desconcert, de la mà d’un «no en volem cap, que no sigui d’aquí», corejat per gent de baix però també per la que contemplava la facècia des de les finestres dels voltants. El valor díctic de l’adverbi de lloc, que varia el significat en funció del context en què s’empra, em va fer entrar en una mena de paradoxa mental, potenciada, segurament, per la ingesta d’alguns gins amb llimonada i, també, per la lectura recent d’un llibre exquisit de Joseba Sarrionandia: som o no som d’aquí, jo? Aquest verb ser es refereix a una ubicació física o a una actitud? Perquè jo, quan som allà, em sent tan santjoaner com el qui més… Què deu voler dir aquest aquí en el context de les corregudes? La plaça? Ciutadella? Menorca? No crec que es pogués eixamplar més el significat adverbial, tal i com un parell d’exemples me van fer deduir. En primer lloc, una discussió de què vaig ser testimoni, en què un ciutadellenc, amb to amenaçant, instruïa uns joves mallorquins i els deia que, si rebien una empenta d’algú del poble, idò que no tenien dret a queixa, perquè no en tenien ni idea de què era Sant Joan. En segon lloc, un parell de vegades en què algú «que no era d’aquí» es veu que havia fet qualque cosa mal feta (estirar una brida o vés a saber què) la gent es va fer un fart de cridar «fuera, fuera, fuera…» (curiosament, en la llengua que «no és d’aquí»). D’altra banda, i pel que es veu, en alguns fòrums d’internet hi havia gent que demanava que es prohibís la navegació entre Mallorca i Menorca per evitar l’arribada massiva de mallorquins a les festes de Sant Joan… Evidentment, no hem de convertir en categoria allò que no són res més que anècdotes de xovinisme radical tenyides d’una evident pàtina filoracista. No. Ara bé, ja fa prou dies que han acabat les festes («fins l’any que ve, si Déu vol») i encara em retorna la pregunta maleïda: ho som o no ho som, jo, d’aquí?
Views: 0