El calendari lunar ha propiciat que, aquest dos mil denou, les vacances de Setmana Santa caiguin molt endavant. Massa, potser, per aquells que ens dedicam a la docència, que hem hagut de viure un trimestre que no acabava mai. Açò, per cert, implicarà una represa curtíssima. D’aquí a final de curs anirem costa avall i no ens en temerem i serem enmig dels cavalls, a Sant Joan. Sigui com sigui, enguany celebrarem la diada de Sant Jordi en soldemà del dilluns de Pasqua. Sense alumnes a les aules, per cert, la qual cosa impedirà que més d’un i de dos puguin fer la visita ritual a les paradetes de llibres i roses, segurament una de les poques ocasions que tenen, al llarg del curs, d’entrar en contacte amb el món de les publicacions (cosa que, per exemple, vam intentar compensar al meu institut el darrer dia lectiu abans de vacances, en què les últimes hores del matí les vam dedicar a celebrar Sant Jordi de manera col·lectiva, al pati: potser, en altres centres, ho van fer així o ho compensaran en tornar a les activitats lectives).
Crec que no dic cap mentida si afirm que, a Menorca, aquesta és una festa prou arrelada a totes les poblacions. Només cal veure que, a més de les paradetes al carrer, al voltant del dia del llibre s’organitzen tot tipus d’activitats culturals al llarg de la geografia illenca. Enguany, en una mescla curiosa, han hagut de conviure amb les processons i altres saraus quaresmals, per no parlar de la difícil conciliació amb la campanya electoral permanent que vivim des de fa uns mesos, que ara s’ha concretat en la primera de les dues oficials que suportarem en un període breu de temps, fins a final de maig. Aquesta passada setmana, per exemple, a Maó hem pogut assistir a la presentació d’unes quantes novetats literàries força interessants, com són Jo tenia deu oliveres, de Josep Masanés (El Gall Editor, 2018), Fronteras, de José Luís Regojo (Autografía, 2019) o, avui mateix, al migdia, repetint l’acte des Castell del passat dijous, Dionís, d’Armand Escandell (Arrela, 2019), per citar-ne una petita mostra.
Em sembla evident que una festa en què el llibre n’és l’element central ho diu tot al seu favor. Celebrar-la a l’illa té, en relació amb altres indrets de la nostra geografia cultural, uns quants avantatges, tot i que no podem obviar-ne els inconvenients. Si ens comparam amb el Principat, sobretot amb Barcelona, que és l’epicentre de Sant Jordi, podem sentir una enveja sana respecte de la mobilització que, al voltant de les parades de llibres i roses, s’hi genera. Veient-ho des del punt de vista dels escriptors, he de confessar que em provoca una certa gelosia veure com els autors, allà, són una part molt important de la celebració. Per un dia, m’imagín que es poden arribar a sentir els reis del mambo literari, cosa que compensa els tres-cents seixanta-quatre jorns restants de penúries i ostracisme social en què viu la gent que es dedica a les lletres.
Confés que m’agradaria, alguna vegada, poder-hi participar. Tenc el record dels anys universitaris, en què, sobretot a Cerdanyola o, un any, en una llibreria allunyada del centre de Barcelona —on veig passar unes hores venent llibres: gràcies Marga per donar-me l’oportunitat de fer-ho—, Sant Jordi esdevenia cita obligada: no només per invertir-hi una part de la nostra economia precària d’estudiants, sinó per fer part d’un ambientàs, el que es vivia als carrers. Ara, que practic la literatura també des del vessant de la creació, tenc aquesta curiositat i ganes de poder-hi ésser algun any, a Barcelona, vivint la festa des del bàndol dels creadors i l’esperança, en un futur no gaire llunyà, de poder satisfer-les, ni que sigui per a quedar-ne embafat. Les massificacions i les il·lusions tenen aquestes coses.
A Menorca, on la festa del llibre està consolidada, vivim la diada sense alguns dels inconvenient que sí trobam en la celebració principatina. Per exemple, aquí no hem d’aguantar, any rere any, les maniobres comercials al voltant de quins seran els llibres més venuts de la jornada, com si tot es reduís a una competició en què allò que dona valor als títols és el número de vendes. Aquesta realitat, d’altra banda, no deixa d’amagar un panorama en què les editorials illenques, gairebé inexistents, tenen poca incidència com a motors dels actes del dia. A més, aquesta pugna és estèril des del moment en què està comprovat que les obres més comercials de Sant Jordi, sumades, només representen un percentatge ínfim del total de les vendes d’aquell dia. Un altre dels fenòmens que ens estalviam per aquí és la polèmica recurrent que es genera al voltant dels autors i les obres considerades mediàtiques, que no són altra cosa que el testimoni de com la indústria editorial vol esprémer al màxim un dia en què poden fer caixa de les bones, fins i tot a pesar dels escriptors «reals», els que es dediquen de ver a la literatura. A la nostra illa, aquestes bregues són ecos llunyans que poca gent té presents. Tot açò que ens estalviam.
En canvi, sí que disposam de la versió nostrada de les llistes de llibres recomanats. No és ben bé així, però, perquè la premsa local, d’acord amb el xovinisme que li és genètic, a l’hora de fer el llistat de les publicacions illenques que són novetat editorial, es veuen obligats a posar-les totes per poder emplenar un parell de pàgines de diari, la qual cosa no els permet discriminar quines són o no recomanables. D’altra banda, cal dir que el costum de la premsa principatina d’elaborar llistes interminables de llibres no ajuden gens als lectors que, innocents, fien d’un criteri aliè a l’hora d’elaborar una llista practicable de compres futuribles. Amb qui segurament queden bé aquests mitjans és amb totes les editorials d’una certa entitat que, amb un poc de sort, els acaben comprant alguns espais publicitaris a canvi. També, els lectors de la nostra illa s’estalvien haver de fer cues interminables per aconseguir que un autor els signi l’exemplar que acaben de comprar. En primer lloc, perquè aquest és un costum que no ha acabat d’arrelar a les nostres latituds; segon, perquè en aquells casos en què sí que hi ha autors disponibles —pocs, a la pràctica, per una qüestió purament demogràfica— les cues solen ser gairebé inexistents. La recompensa, però, en aquests casos, és que la situació permet una major relació entre les parts. Aquest funcionament de les coses a petita escala fa que existeixi un contacte real dels autors amb el seu públic.
Sabem cert que la celebració de la festa literària de Sant Jordi no ajuda en excés a augmentar els índexs de lectura o el número de lectors. Hi ha molta gent que regala llibres i roses gairebé com un acte reflex, de manera mecànica, perquè toca; també, és evident que molts dels exemplars venuts, després, no són llegits i que, com a molt, acaben convertits en un element decoratiu en algunes prestatgeries. És cert que, també, de llibres, se n’haurien de comprar al llarg de l’any i no només en aquesta jornada. Aquí sí, però, que el fet de tenir les paradetes a l’abast, ajuda a veure que les llibreries són el millor lloc on adquirir-los. Els llibres es toquen, es fullegen, s’ensumen fins i tot, es sostenen a les mans, entre d’altres gestos que són impossibles de practicar quan la compra és internàutica. El preu, d’altra banda, no n’és excusa: no hi sol haver diferències ressenyables entre ambdós tipus de comerç. Fer-ho de manera presencial és indiscutiblement millor. Passejar i veure què ens ofereixen, a Maó, la bona gent d’Espai 14, sa Catòlica o la Llibreria Catalana, les ciutadellenques VaDllibres i Llibreria Pau o, fins i tot, Sa Llibreria de Ferreries, és una experiència que cap pàgina web no pot compensar. Segurament, és una manera de comprometre’s a visitar-los als seus locals, per acabar-hi d’aprofundir. Només en cas de títols descatalogats o amb editorials la distribució de les quals és dramàtica, cal fer excepcions a la regla i comprar per internet.
Aquest Sant Jordi, idò, visitaré les paradetes de llibres amb la idea de poder-hi firar una estona. Aquest és un verb que no té tradició a Menorca, que jo sàpiga, almanco a la part de llevant. El trob, però, molt encertat. Potser no fora mala idea reivindicar-ne l’ús. Comprar alguna cosa a la fira, en una botiga, així defineix aquest mot el diccionari, que ens diu també que es pot emprar en la seva forma reflexiva: firar-se. Va ser a Mallorca que el vaig escoltar per primera vegada: «mirau quin llibre m’acab de firar». A l’hora de posar-lo en pràctica, en aquesta ocasió, com sol passar cada vint-i-tres d’abril, la llista de desitjos serà molt curta. Enguany, només hi he apuntat dos títols: Claus i Lucas, d’Agota Kristof (Amsterdam, 2019) i L’infiltrat, de Lluís Calvo (Icària, 2019). El més escaient per Sant Jordi —i el més perillós si no es té una mínima capacitat d’autocontrol—, és que siguin els llibres els encarregats de sortir a l’encontre del lector i no a l’inrevés. L’experiència em confirma que d’aquesta manera es poden fer algunes descobertes interessants, d’aquelles que compensen amb escreix les decepcions, poques, que també n’hi ha hagut, en els amors llibrescos a primera vista.
He començat remarcant que les vacances de la Setmana Santa d’enguany cauen molt endavant. Massa. Des d’un punt de vista econòmic, per a més d’un, aquest període marca l’inici de la temporada turística. Ho és a la pràctica, perquè sol coincidir amb l’arribada de la primavera (més enllà de les dates oficials). Enguany, oficiosament, farem el canvi d’estació aprofitant l’avinentesa d’una data ben adiada, el vint-i-tres d’abril, amb el desig que, almenys des del punt de vista literari, el bon temps que s’hi associa pugui durar tot l’any.
Views: 1